Carles Jiménez03/09/23 7:53
TW
0

Ara fa també seixanta anys, noranta de la construcció de la casa del matrimoni Hartung-Bergman a cala Tirant, que el Grup Menorca va fer públic el manifest en el qual es definia el seu esperit. Acabava amb les següents paraules: «En lo que se identifica hoy, el Grupo, es en Menorca, como isla de naturaleza hermosa y plena de calma y sosiego. Una isla donde la intención del que la visita no debe ser pasar unas vacaciones, sino, donde es posible liberarnos de los prejuicios de la civilización, como si habitásemos un jardín de meditación».

Els artistes que formen part de l'exposició «Menorca i la llum del nord. A partir de Hartung-Bergman» (fins al 24 de setembre a Ca n'Oliver) van triar Menorca per viure-hi i crear, enfora de les seves terres d'origen al nord d'Europa, i aquesta els transformà. Per a ells, i per a moltes altres persones, l'illa ha estat o és com un jardí de meditació, un espai de naturalesa humanitzada, allà on la utopia d'habitar un lloc de quietud i felicitat esdevé quasi real. Un jardí com el de Plató, o segles més tard el Renaixement, on brolla el coneixement i la veneració a la natura. La meditació és el canal que possibilita la connexió, la sincronicitat i l'harmonia entre els ritmes de l'home i els de la naturalesa, per a partir d'aquesta accedir a altres estats de consciència facilitadors de l'acte creatiu.

En articles anteriors ens hem referit a la transformació que l'illa produí en Hans Hartung, Anna-Eva Bergman, Arnulf Bjôrndal, Bettina Gleiss, Alfred Hutchison i Lindsay Mullen. Ens referirem ara als quatre restants: Hermann Pabst, Ron Webb, François Perri i Theresia Malaise.

Hermann Pabst (Mertz, 1900 - Colònia, 1972) arribà a Menorca el 1964 i convertí la seva casa a Binissafúller en un jardí de meditació on reflexionar sobre la potencialitat del dibuix i, en especial, del retrat i la psicologia humana. Per casa seva passaren nombrosos menorquins desitjosos de ser retratats i que deixaren a Hermann indagar en la seva psicologia per traduir-la en línies, ombres i llums.

Ronald Webb (Londres, 1945) va arribar a l'illa l'any 2000 i, amb la seva arribada, va abandonar la pintura figurativa que havia practicat fins llavors amb força èxit de crítica i públic. Necessitava explorar un camí propi i el va trobar a Menorca, fusionant música i pintura amb una abstracció en la qual la música esdevé color i el color música. En la seva obra, el color és llum; la pinzellada és ritme i la pintura a l'oli és tractada com a textura, matèria. Ron ho expressa així: «Menorca em va donar la clau per manifestar-me artísticament d'una manera més extravertida i la meva pintura va canviar radicalment».

Era l'any 2005 quan François Perri (París, 1954) arribà a Menorca. Després d'anys interessat pel fotoreportatge, l'etnologia i la sociologia, va començar a trencar els límits de la realitat amb la fotografia estenopeica, en què l'atzar té un paper destacat. Des de Cala Sant Esteve, el seu petit paradís, segueix aquest procés d'allunyament de la realitat i investiga una nova tècnica, la serifotografia, de la qual és el creador. En aquesta nova poètica de la imatge, les contínues referències a la cartografia posen en relleu com és possible viatjar sense desplaçar-se mitjançant un viatge interior.

La darrera a arribar fou Theresia Malaise (Anvers, 1983), l'any 2015. Menorca fou el lloc que escollí per ser mare i, sense ser-ne conscient, el jardí de creació ideal per continuar reflexionant a través de la pintura sobre el fet identitari, un dels temes més cabdals de l'art contemporani i que va més enllà de la nostra identitat com a éssers humans per abraçar aspectes culturals, de poder, de gènere, de raça i del cos com a vehicle de l'ànima. Les seves pintures monocromes del principi (inspirades en fotografies d'arxiu en blanc i negre), farcides de referències antropomòrfiques pròpies de les llegendes del nord, donaren pas al regne del color. Són colors que suren en l'espai i creen un mosaic de capes superposades, com ho fa la memòria.