Jaleo armat

Quan obtenen l'èxit electoral, tots els partits es converteixen en agències de col·locació que donen feina dins l'Administració a gent fidel i de carnet, d'aquella que -es diu- així veu recompensada la «feina» que ha fet des que es va donar d'alta de militància a la formació.

El partit ho nomena tot, des del conseller que hi ha d'estar al front fins al director general (o insular), el periodista que ha de fer les notes de premsa, l'assessor que n'ha de redactar els informes o el gerent d'una entitat pública, encara que el perfil sigui menys indicat que el de qualsevol tècnic més especialista en la matèria. Tothom, gent vàlida o no, més o manco preparada, que potser no es coneix ni ha coincidit mai en la vida, però que té una sola cosa en comú: l'afinitat amb aquells que els han nomenat.

Igual passa per Sant Joan. El noble que escull cada bienni la Junta de Senyors i la gent que l'envolta acaben triant tots els caixers, fadrins, pagesos i menestrals, que vetllaran el Be a ca seua o penjaran i despenjaran la bandera de la façana a cada posta de sol. I aquests no són sempre els millors pagesos, ni els millors fusters, ni tampoc els casats més fidels del món, però passen a formar part de la qualcada pel simple fet de treballar al lloc del senyor, de ser amic d'infància o d'haver compartit feina amb ell. I açò que la festa, com l'Administració, en teoria és de tots.

El problema ve quan el cavaller no creu, no manté l'ordre o no es lleva la guindola quan toca. Com quan el partit es refia massa d'un independent i el col.loca al càrrec com si fos un dels seus. L'experiència recent diu que la cosa poques vegades surt bé. Quan aquest es creu amb dret de decidir, s'arma el jaleo...