La loteria de la vida (dues maneres de caure)

Posem-nos en situació. En ambdós casos ets resident de fa anys en aquell municipi; per tant coneixes la festa i assumeixes el risc de ficar-te al bell mig dels cavalls. Te la jugues. Però si un cavall et romp el garró d'una trepitjada és tot culpa teva; i si el que et romps és el braç perquè et fan caure devora l'animal ja només ho és de l'Ajuntament, que fins i tot t'ha d'indemnitzar pel que es considera un «anormal funcionament de l'administració». I és llavors quan et toca la loteria, encara que sigui dia 25 i no 22, i faci la calor d'agost i no el fred que hauria de fer tot desembre.

El jutge troba que la veïna de Sant Lluís de 47 anys amb el braç romput ha de rebre 30.000 euros, i que la doneta «d'edat mitja alta» (60 anys) des Migjorn amb el peu trencat s'ha de quedar en orri. I, a més, ha de llegir com la sentència la posa verda per haver begut «una o dues pomades». Res que no hagin fet tots al seu voltant, o la mateixa dona lluïsera.

El perill d'allau per massificació que patiren les dues és, precisament, el major risc que descriuen plans d'autoprotecció com el de Ciutadella. Almenys des que la dona catalana que badava i que, diuen, no sabia on es ficava va ser atropellada mortalment l'any passat als Jocs des Pla per l'amo que corria s'ensortilla. Però vet aquí que, tot i patir l'espantada dels voluntaris mallorquins, el jutge va perdonar el consistori de ponent perquè tenia un operatiu de seguretat. Com as Migjorn Gran i Sant Lluís, se suposa. Però sempre hi ha algú a qui li toca la Grossa.

Enguany, a Madrid, em vaig cansar de fer cua a La Manolita i vaig comprar el dècim a La Pajarita, que estava deserta. Però qui diu que no em tocarà? La vida és una loteria...