Les oliveres pròpies de Menorca, el millor antídot contra el canvi climàtic

Anàlisi de dades

Les causes de l’hecatombe productiva del 2024 són atribuïbles, en bona mesura, a les condicions meteorològiques adverses. Pel que fa a temperatures, un hivern (1-12-2023 a 29-2-2024) de registres impropis: unes màximes per sobre de la mitjana de 1991 a 2010 i unes mínimes de grans oscil·lacions, per baix i per alt, amb puntes primaverals. Pel que fa a precipitacions al llarg de la temporada (novembre 2023 a octubre 2024) han estat d’una persistent sequera, interrompuda tan sols per la malaurada dana o gota freda del 15 d’agost, de pluges torrencials que van ocasionar estralls en una àrea reduïda, però poc profitoses per als cultius i les reserves hídriques. A les illes veïnes encara ha estat més dramàtica la caiguda productiva d’oliva del 2023 al 2024: Mallorca -78%, Eivissa -87%.
No necessàriament es repetiran anyades tan dolentes any rere any, però s’evidencia una clara tendència. Aquestes dades haurien de moure els nostres olivarers a replantejar-se, com fa l’agricultura arreu del món, quines varietats d’olivera plantar per afrontar el canvi climàtic irreversible. A falta de dades definitives del major productor en varietats pròpies de Menorca, tenim pocs dubtes que aquestes resisteixen millor les sequeres i superen episodis climàtics extrems, com el del 2024, amb una producció superior.

El 29 de juny de 2024 Antoni Calafell i Llorenç Payeras van presentar as Mercadal el projecte «Prospecció, caracterització i multiplicació de varietats minoritàries d’olivera de les Illes Balears», amb l’inestimable estaló de Carme Garau, investigadora de l’Institut de Recerca i Formació Agroalimentària i Pesquera (IRFAP) de la Conselleria balear d’Agricultura. En aquesta presentació hi vam trobar a faltar una major presència d’olivarers menorquins. L’estudi va resultar premonitori de la mala anyada que es produiria pocs mesos després, a l’octubre, però igualment revelador –l’estudi– d’una possible solució.

Varietats pròpies

Tenim coneixement de les varietats d’oliveres autòctones de la nostra illa a partir de les aportacions històriques de Josep Ramis i Ramis (1819) o l’arxiduc Lluís Salvador (1890), dels treballs de camp del biòleg Pere Fraga i precursors com Biel Barceló. Avui focalitzarem l’interès a partir de l’estudi de «prospecció i caracterització» de l’equip encapçalat per Antoni Calafell.

D’excepcional interès per la recerca ha estat la pervivència d’un oliverar proper a Sant Climent, que segurament ha superat les etapes d’abandó de l’oli en favor del blat o el formatge, pel fet de trobar-se en un roquissar, un terreny no gaire apte per al cultiu de cereals ni de farratgeres. En aquestes tanques ha persistit un centenar llarg d’antigues oliveres –com una hectàrea– de dues varietats locals: de la Terra i Serranesca.

Fruit de les prospeccions realitzades fins ara, de les tres varietats citades històricament se n’han detectat dues pròpies de Menorca plenament certificades pel centre de referència en la genètica de l’olivera, que es troba a Córdoba. I, el que és tant o més rellevant, confirma que es tracta de dues varietats exclusives de Menorca, no es troben a cap altre localització. Un insospitat «endemisme botànic», en podríem dir.

Es descarta la creença que l’olivera «de la Terra» pogués ser la mateixa que «Empeltre». Segurament és la més estesa de les locals, podem trobar oliveres «de la Terra» de cap a cap de la geografia de Menorca: de la Florida (es Castell) fins a sa Coma (Ciutadella).

De la «Serranesca», Ramis (1819) afirmava: «Dona collites abundantíssimes i un oli preciosíssim», es tenen identificats uns pocs exemplars a l’oliverar de Sant Climent, i era dubtosa una olivera de Biniparrell (Sant Lluís), però hi queda terreny per explorar; com resta per localitzar i certificar una tercera varietat esmentada per l’Arxiduc que també podria ser pròpia de l’Illa, esperem a tenir-ne mostres morfològiques i perfil genètic per sortir-ne de dubtes.

Un espècimen particularment interessant és l’olivera monumental, i mil·lenària d’Algaiarens, la que embelleix la portada del llibre de l’oli («Trulls i tafones...» 2013), una olivera autòctona de la qual fa uns anys se’n van plantar més de 100 «filles», avui ben arrelades. S’han duit a terme estudis genètics i són productores d’un oli excel·lent. En tornarem parlar en una propera ocasió.

La Comissió de Varietats Locals de les Illes comprova l’origen de qualsevol olivera que es vulgui registrar, tramita la sol·licitud davant el MAPA i vetlla que pugui ser una varietat antiga i coneguda, com s’ha demostrat amb la «de la Terra», a més d’afrontar el risc d’erosió genètica si queda desplaçada per les varietats «de moda».

La multiplicació

Per treure unes conclusions científiques sobre la capacitat de superar les adversitats climàtiques, més que meteorològiques, de les varietats pròpies de Menorca, se n’hauria de plantar un camp experimental en condicions controlades, una opció a llarg termini que no és descartable, però tampoc no és incompatible amb una acció més directa per part dels productors: la seva reproducció a una escala comercialitzable.

Ara s’ha de veure com multiplicar-les, d’una banda com a preservació d’aquest tresor biològic, i de l’altra per avançar cap a una producció de proporcions suficients que permetin obtenir uns olis monovarietals rendibles en el procés de sembra, cultiu, collita i embotellat, açò significa la plantació d’uns quants centenars d’oliveres.

La plantació no es pot dur a terme a partir de pinyols de la varietat seleccionada, ja que amb la gran mescla de pol·len, dominaria la genètica de l’ullastre, omnipresent en el nostre paisatge. Ens queden dues vies de reproducció: la d’esqueix o estaca d’olivera, o l’empelt sobre peu d’ullastre. L’estaca autoarrelada és el sistema que segueixen els viveristes, encara que s’hauria de mirar quines possibilitats existeixen ara mateix d’una reproducció suficient per dur a terme plantacions a mitjana escala.

L’empelt sobre ullastre

La tècnica de l’empelt ja s’utilitzava històricament a les oliveres mil·lenàries menorquines, com demostren els retrets d’ullastre que broten al peu de la soca de les oliveres monumentals. La matèria primera són els ullastres sobre els quals empeltar l’olivera. Amb freqüència es diu que «per ullastres no estareu a Menorca», asseveració vàlida per a una agricultura aficionada o complementària (amb l’oli d’olivó). Però una plantació professional exigeix que les oliveres es trobin sobre un terreny de sòl regular, i en fileres que facilitin la collita i el reg els primers temps. La sembra de pinyols d’olivó dins safates forestals –més grans que les vegetals– per passar-los després a un test, com intenta Tomeu Truyol a Arbres d’Algendar, en un procés bastant llarg fins a disposar d’ullastres de mida empeltable.
L’altra possibilitat és de replantar ullastrells crescuts espontàniament, innumerables arreu de l’Illa i fàcils d’arrabassar, per plantar-los directament en la disposició adequada i empeltar-los al cap de pocs anys. És un procés més senzill: Arbres d’Algendar, a un bancal de tramuntana del barranc, va trasplantar set ullastres fa dos o tres anys, ara fan prop d’un metre i estan en disposició de ser empeltats.

D’aquí a no-res serem al mes d’abril, la millor època per empeltar ullastres amb mudes d’olivera. Però, qui els pot fer? Hem de reconèixer que en aquests moments a Menorca, a diferència de Catalunya o Mallorca, hi ha poca experiència en aquest camp i menys a gran escala. En el cas de l’illa veïna, sabem de la mestria d’homes bregats en les tècniques d’empelt, com Tomeu Arbona, Joan M. Rayó o el mateix Llorenç Payeras, que el passat més de juny s’oferia. Seria molt positiu que es pogués organitzar alguna exhibició o curset a l’estil dels que es fan a Mallorca adreçats als cultivadors de varietats autòctones.

La resiliència del sector

Tenim unes varietats pròpies que es manifesten productives i més resistents al canvi climàtic, seria imperdonable no potenciar-les. Patrick de la Chesnais m’ha expressat la seva disposició per sembrar 300 o 400 oliveres de les varietats autòctones a Binissaida, on ja existeixen dues antigues oliveres «de la Terra» que podrien aportar les mudes per als empelts.

Una finca de Ciutadella disposa d’un centenar d’ullastres plantats fa quatre o cinc anys, a 6 per 6 metres, uns paràmetres immillorables per dur a terme un assaig seriós d’empelt. L’estudi avalat per l’Associació de Varietats Locals parla de «prospecció i caracterització» de les oliveres autòctones, però també de «multiplicació», aquesta seria una magnífica ocasió per a la Conselleria d’Agricultura del Govern o el Fogaiba de patrocinar unes jornades d’aprenentatge i empelt d’oliveres «de la Terra» o «Serranesca» sobre el terreny.

De mudes no n’han de mancar. Podria ser la primera passa d’un pla pilot més ambiciós en favor de les varietats locals de Menorca i un incentiu per als nostres olivarers que hauria de culminar en la introducció al mercat d’uns olis d’oliva monovarietals totalment exclusius. Una estratègia comercial que es vindria a sumar al recent reconeixement europeu amb la IGP a l’oli d’oliva verge extra de Menorca.

El apunte

Qüestió de noms

La denominació de les varietats pròpies té la seva importància. A la més estesa, que en tinguem coneixement, l’arxiduc l’anomena: de Menorca o de la Terra. Resulta evident que «de Menorca» es presta a confusions, fins i tot amb la IGP «Oli de Menorca», que admet diverses varietats. És més indicada la forma «de la Terra» (olives de la imatge).

De l’altra olivera identificada, l’arxiduc en diu: Petita, Redona o Serranesca, les dues primeres tenen més de característica física i morfològica que identitària –d’olives petites i redones n’hi pot haver infinitat–; és més aconsellable la forma «Serranesca», com l’anomenava Ramis i Ramis el 1819.

Tanmateix, com afirma Calafell, quan es fa la prospecció s’intenta recollir totes les denominacions per identificar sinonímies i evitar confusions. Una altra qüestió es com se les anomeni de cara a la divulgació i la comercialització.