Ramon Cavaller o la llibertat creativa d’una soca d’arrels menorquines

Amb només dinou anys, es va traslladar a Mallorca, on va fer el servei militar i va començar a treballar al Banc Exterior. Però aviat va decidir dedicar-se plenament a les seves inquietuds artístiques i culturals, demostrant un esperit emprenedor i creatiu. Va estudiar pintura amb Ramon Nadal, de qui va rebre una sòlida formació figurativa, i va col·laborar amb Francesc de Borja Moll, aportant il·lustracions a diversos volums de les «Rondaies Mallorquines» d’Antoni Maria Alcover, una obra clau per a la conservació i difusió de la tradició oral de les Illes Balears.

Entre les seves publicacions destaquen «Anem-hi tots», un llibre dedicat a l’aprenentatge del català, i «Mil preguntes de català fàcil», que ofereix exercicis pràctics per millorar el domini de la llengua. Amb aquests títols, Ramon Cavaller ha contribuït significativament a la promoció i divulgació del català com a eina de cohesió i cultura.

A més de la seva obra literària i pictòrica, Cavaller ha conreat una altra de les seves grans passions: la dramatúrgia. Entre 1975 i 1978, va cursar estudis d’escenografia a l’Institut Dramàtic d’Estocolm, on es va especialitzar en els aspectes visuals i tècnics del teatre. Aquesta formació li va permetre col·laborar amb companyies com l’Stockholms Musikdramatiska Ensemble, aportant-hi una visió artística enriquidora. A més, va impulsar —tot i que sovint es deixa en l’oblit— la posada en escena de «Lucrècia», de Joan Ramis, una obra cabdal del teatre menorquí.

L’any 1989, va rebre el premi Josep M. Batista Roca en reconeixement de la seva contribució a la difusió i promoció de la cultura catalana fora dels Països Catalans, un honor que reflecteix la seva trajectòria compromesa i plena de dedicació.

Vas néixer en plena postguerra, un temps complicat. Com et vas formar en un context tan advers?

—Sí, vaig néixer el 1939, just acabada la Guerra Civil. Els primers anys de formació van ser al Seminari de Menorca, però després vaig passar a Ca Los, un espai que no conservo amb massa bons records. Com molts altres joves de l’època, vaig formar part de la Falange, un fet que avui sembla paradoxal, però aleshores era una manera de poder sortir, de conèixer món. La gent jove buscava oportunitats, i aquella situació, per més contradictòria que semblés, era una via d’evasió. De fet, gràcies a açò vaig començar a viatjar, i aquest interès per l’exterior no m’ha abandonat mai.

Quan vaig arribar a Palma, el destí em va posar en contacte amb persones claus. Record perfectament quan Francesc de Borja Moll va veure els meus dibuixos. Havia estat Josep Antoni Pons Roca qui ens havia presentat, i aquella trobada va ser providencial. Moll, amb la seva sensibilitat i passió per la llengua, em va donar la primera gran oportunitat. Vaig començar a il·lustrar les «Rondaies Mallorquines» d’Antoni Maria Alcover, un projecte que no només em va fer créixer com a artista, sinó que em va vincular definitivament amb la nostra llengua i tradició.

A Suècia vas desplegar una intensa activitat com a mestre i activista cultural en defensa del català. Com va començar tot?

—El 1975 vaig començar a impartir classes de català al Centre d’Estudis TBV d’Estocolm. A partir d’aquí, vaig mantenir una estreta relació amb la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Cada estiu tornava a Mallorca per impartir cursets de català per a estrangers a l’Estudi General Lul·lià, amb l’aval de l’Obra Cultural Balear.

El 1976 vaig tenir l’oportunitat d’ensenyar a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, una experiència enriquidora. Posteriorment, el 1981, vaig començar a participar en els Cursos d’Estiu de Català de la Porciúncula de s’Arenal de Mallorca, organitzats per la Càtedra Ramon Llull, i vaig continuar col·laborant-hi fins al 1991. Aquesta tasca docent va ser una manera de mantenir viva la meva connexió amb la llengua i de contribuir a la seva difusió, tant a Suècia com als territoris de parla catalana.

L’historiador Andreu Murillo explica que, l’any 1964, vau coincidir a Maó mentre escrivies una postal a Francesc de Borja Moll. Sorprès pel teu domini del català, et va preguntar com l’havies après. Gràcies a aquell moment, Murillo va contactar amb Borja Moll i, un any després, juntament amb Josep Antoni Pons Roca, Arcadi Gomila i Joan Timoner i Petrus, van fer un curs de català a distància i es van acreditar com a professors. El recordes?

—No, no en tinc record. Però sí que puc dir que Francesc de Borja Moll va ser un mestre excepcional per a mi, una persona a qui vaig admirar i estimar profundament. La seva dedicació a la llengua i la cultura catalanes va ser un exemple inspirador que em va marcar tota la vida.

Què et va portar a Suècia? Com recordes aquell trasllat?

—Suècia va ser, en certa manera, un descobriment inesperat. El 1963, gràcies a uns encàrrecs de pintura, vaig fer les primeres estades a aquell país. La llibertat que s’hi respirava em va colpir profundament. Venint d’una Espanya ofegada per la dictadura, Suècia era un món nou, un espai on podies expressar-te sense por. Em vaig sentir acollit i fascinat. Així, el 1970 vaig decidir establir-m’hi de manera definitiva.

Durant aquells anys vaig començar a ensenyar català, primer de manera informal, i després de manera més estructurada. El 1975, per exemple, vaig oferir cursos al Centre d’Estudis TBV d’Estocolm. Cada vegada més persones s’interessaven per la nostra llengua, i per a mi era un orgull poder transmetre aquest llegat a milers de quilòmetres de casa. Però mai vaig perdre el contacte amb les Illes: cada estiu tornava per impartir classes a l’Estudi General Lul·lià o a Prada, a la Universitat Catalana d’Estiu. Aquesta doble vida, entre Suècia i les Balears, va durar fins al 1991.

Allà vas fundar l’associació cultural Les Quatre Barres i vas impulsar una revista. Quina va ser la seva aportació?

—Les Quatre Barres va ser un projecte essencial per crear comunitat entre els catalans a Suècia. Entre el 1979 i el 1996, vaig coordinar el seu Butlletí, una publicació que elaboràvem amb molta cura. La revista es publicava en català i en suec, un detall molt significatiu per apropar la nostra cultura a la societat sueca.

A més de compartir notícies i articles culturals, donàvem visibilitat a artistes catalans que havien trobat refugi a Suècia. Record especialment Francesc Taltavull, un pintor menorquí que tenia una obra extraordinària, però era pràcticament desconegut aquí.

Jaume Vidal Alcover va fer la presentació del catàleg de la teva primera exposició a la galeria Minòrica, de Palma. Com el vas conèixer?

—Sempre m’he mogut en els ambients culturals més actius i dinàmics. Vaig conèixer Jaume Vidal Alcover en aquell context. Va presentar dos dels meus treballs: «Minòrica» i «Lucrècia». A més, tant ell com Maria Antònia Alemany es van encarregar de la revisió lingüística de «Lucrècia». Va ser una col·laboració molt valuosa.

D’altra banda, Josep Maria Llompart va ser qui va presentar la meva exposició d’aquarel·les «Atlàntica». També vaig tenir la sort de coincidir amb figures importants de la cultura, com Llorenç Villalonga i Terenci Moix, entre molts altres. De fet, m’agrada recordar que Moix, artísticament parlant, va ser com el pare del cineasta Pedro Almodóvar.

En aquella època, fins i tot vaig establir correspondència amb autors com Manuel de Pedrolo. Va ser arran d’alguns articles seus publicats a «Serra d’Or», en què tractava el tema de l’homosexualitat en la literatura de manera dramàtica. Encara conservo aquella correspondència, i avui, vista amb perspectiva, em sembla d’un gran interès, tant des del punt de vista literari com personal.

Com vas compaginar aquesta tasca amb la teva obra pictòrica? Quin és el teu estil?

—La pintura és un llenguatge que sempre m’ha acompanyat. Vaig començar amb un estil clarament figuratiu, però amb el temps vaig experimentar amb altres corrents: el costumisme, l’expressionisme, fins i tot pinzellades de cubisme. Sempre he cregut que un artista ha de deixar-se guiar pel que sent, i així és com ha evolucionat la meva obra.

L’any 2018 vaig presentar l’exposició «50 aquarel·les de la Menorca del segle XVIII» a Manacor. Va ser un projecte de molta investigació històrica. A través d’aquestes aquarel·les, vaig voler capturar la Menorca de l’època, les seves tradicions i el seu ritme de vida.

També t’has dedicat al teatre, especialment com a escenògraf. Què significa per a tu aquesta disciplina?

—L’escenografia és traduir visualment l’ànima d’un text, del ritme de la paraula i la música. Sempre m’ha fascinat la seva capacitat de transformar un espai i donar vida a una obra. He treballat amb textos de Molière, Dario Fo, Llorenç Moyà i Joan Ramis.

Un dels moments més emocionants va ser participar en el muntatge de «Lucrècia» de Joan Ramis, el 1981, al Teatre Principal de Palma. Amb aquest projecte, vam contribuir a recuperar una obra neoclàssica de gran valor.

Trajectòria polifacètica

Ramon Cavaller Garcia és una figura clau de la cultura catalana contemporània. La seva trajectòria polifacètica, el seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes, i la seva visió innovadora en l’art i el teatre, el converteixen en un referent necessari. La seva obra no només és una contribució al patrimoni cultural, sinó també un testimoni del seu compromís amb la identitat i la llibertat d’expressió.