Josep Manguan, a l'acte institucional de Sant Antoni a Ciutadella: «Cap guerra és santa»

El discurs de Manguán es centrà en la falta de sentit que té, avui en dia, exalçar el fet bèl·lic de la conquesta de Menorca per les tropes d’Alfons III, tenint en compte la multiculturalitat de la societat actual. Encara més, si és per fer-ho en nom de la religió, que ho emparava tot en l’Edat Mitjana.

El rector de la Catedral de Menorca inicià la conferència recordant els fets succeïts per Sant Antoni de 1969. Aquell dia es va rompre «una tradició de segles en la predicació de la Missa major», quan el prevere que feia el sermó no va reproduir, com era habitual, «la narració de la presa de Menorca pel rei Alfons el Liberal, centrada especialment en la batalla» que s’havia produït «contra els musulmans menorquins».

Allò no va agradar a les autoritats polítiques i «els mitjans de comunicació van fer un pacte tàcit de silenci», però «aquell dia s’havia iniciat un replantejament de la celebració, que es consolidaria pocs anys després».

Canvi de concepció

En els anys 60, en un context d’auge dels moviments pacifistes, «en l’Església també s’estava realitzant un canvi d’orientació, amb l’encíclica ‘Pacem in Terris’ (Pau a la Terra) de Joan XXIII» i els plantejaments del Concili Vaticà II, sobre «el respecte, el diàleg religiós i intercultural». Tot açò, apuntà Manguán, «feia inviable seguir proposant la batalla i la conquesta de 1287, d’acord amb el plantejament tradicional. La guerra de moros i cristians podia escenificar-se en un clima lúdic i festiu de cultura popular, com a element folklòric tradicional, en poblacions del llevant peninsular. Fer-ne, però, un parlament seriós i actualitzat, com demana una celebració litúrgica postconciliar (...) era alguna cosa fora de lloc i impossible d’harmonitzar amb el present».

Noticias relacionadas

Llorenç Ferrer: «La identitat sempre evoluciona»

Per altra banda, el capellà incidí en què aquella narració dels fets responen a cròniques com les de Pere Miquel Carbonell, que eren «peces literàries d’incomparable valor cultural», però que no deixaven de ser «narracions interessades», per a magnificar, com era habitual en els cronistes medievals, les gestes dels reis i de l’Església. Per açò, allò que diuen les escriptures «s’ha d’entendre i interpretar d’acord amb el gènere literari de sermó històric» i prendre-ho «al peu de la lletra equival a no entendre l’univers simbòlic i la clau interpretativa literària i religiosa que la fan possible», defensà l’orador.

De fet, Manguán recordà que historiadors recents, com Jaume Sastre, posen en dubte que la presa de Menorca fos en realitat una batalla tan cruenta com recullen els documents de l’època, fet que estalona l’argument de relativitzar aquells fets.

Celebrar sí, però no una guerra

El mossèn resumí els fets de la conquesta i el context històric i monàrquic d’aquells segles, que van concloure amb «la incorporació de Menorca a un dels regnes més desenvolupats i, a través d’ell, a la cultura occidental cristiana». Així, «la festa de sant Antoni assenyala una data transcendental que fa possible el començament d’una nova societat menorquina, que es manté essencialment encara avui, i que s’estructura d’acord amb les característiques polítiques, culturals, lingüístiques, administratives, econòmiques, religioses i  de població de la Corona d’Aragó».

Per al conferenciant és fonamental conèixer el passat per a configurar la identitat pròpia i una base de futur sòlida. Així, «la festa de Sant Antoni és, precisament, memòria d’aquesta història, que és signe d’unitat i cohesió social», clau, per altra banda, «de la identitat personal i col·lectiva».

Els darrers 700 anys, idò, la societat menorquina ha tingut una evolució social, política i religiosa, sustentada en la cultura occidental, que ara s’enfronta al repte d’aconseguir el diàleg intercultural. Igualment, Manguán destacà la llengua com un «element estable i perdurable de la pròpia cultura», i mencionà les lliçons de personatges il·lustres. Del filòleg Francesc de Borja Moll recordà allò que deia, de què «el nostre ‘rallar en pla’ és una modalitat de la llengua catalana, importada en el segle XIII pels conquistadors i en els segles XIV i XV per immigrants i repobladors»; de mossèn Josep Salord i Farnés, que «el català és menorquí perquè es parla a Menorca i és el parlar propi dels menorquins»; i de Ramon Llull, que fou «el primer autor de la història que va atrevir-se a escriure en la llengua vernacla del català i occità llibres de matèries reservades al llatí».