Els fets de 1287 i l’arribada de la llengua catalana a Menorca

Des del segle VII, amb la crisi de l’imperi romà, i especialment amb la disminució de l’activitat comercial, les Illes havien entrat en un procés de decadència. Les ràtzies musulmanes al llarg del segle VIII, els forts tributs que s’havien de pagar a l’emirat de Còrdova i els atacs normands de mitjan segle IX deixaren una situació demogràfica absolutament precària i fins i tot algunes fonts parlen d’unes illes pràcticament despoblades. La incorporació de Menorca, juntament amb Mallorca i les Pitiüses, a l’emirat omeia cordovès l’any 902 va suposar un canvi radical en aquesta tendència. Convé remarcar alguns fets al llarg d’aquests gairebé quatre segles de la Manurqa islàmica. La repoblació va ser important, i va tenir un origen àrab i sobretot berber, tal i com ens ho demostra la toponímia, i va ser bàsicament rural i dispersa, ja que l’únic nucli important de població serà Madínat Manurqa, l’actual Ciutadella, que arribarà al miler d’habitants.

Què va passar amb la població cristiana de parla romànica quan arriben els musulmans? Sabem que es va produir una primera fase d’arabització intensa i una segona fase d’islamització, amb la qual cosa al segle XII al-Àndalus era un territori bàsicament monolingüe àrab i religiosament islàmic, procés accelerat i consolidat per l’arribada dels almoràvits al principi del segle XII i la dels almohades a principis del XIII. Per tant, l’antiga població menorquina cristiana i de parla llatina es va acabar integrant amb els nous pobladors, i el seu únic rastre el trobam en alguns topònims, tradicionalment anomenats mossàrabs.

Menorca serà musulmana fins l’any 1287, tot i que a partir de 1231, pel tractat de Capdepera, s’havia convertit en tributària del rei Jaume I. Aquests anys són els que coneixem millor, un època que va ser brillant des del punt de vista cultural, ja que Ibn Hakam, arrais de l’Illa entre 1234 i 1282 va constituir una cort il·lustrada al seu voltant, acollint intel·lectuals i artistes que fugien de la península davant l’empenta de la conquesta cristiana que avançava amb força des del nord. El seu fill i successor, Abu Umar, serà qui rendirà Menorca l’any 1287.

Quin va ser el destí de la població menorquina en el moment de la conquesta de 1287? Una part va poder marxar de l’Illa després de pagar un rescat; una altra part va ser venuda com a esclava a Mallorca, a Barcelona, València, Montpeller, Sicília…, i la resta va romandre esclavitzada a la mateixa illa, destinada a la construcció de les muralles de Maó i Ciutadella i especialment a les feines agrícoles sota control dels nous pobladors, provinents principalment de Mallorca i de Catalunya, i en menor proporció de València, Aragó i altres territoris de la corona.

La llengua de Menorca a partir de 1287

El català, llengua absolutament majoritària entre els repobladors de Menorca, esdevindrà la nova llengua patrimonial de l’Illa, en substitució de l’àrab. Per tant, el que parlam avui a Menorca procedeix dels vencedors de 1287, i no dels derrotats, anihilats de manera gairebé absoluta. Quins són els usos lingüístics de la població menorquina al llarg de l’època medieval? El més fàcil és conèixer els usos escrits, tot i que l’escassetat d’arxius medievals en limita l’estudi. En l’àmbit de la llengua escrita conviuen el llatí i el català, que va assolint cada cop nous àmbits d’ús, amb un model de llengua escrita que es va consolidant com a estàndard: la llengua de la cancelleria reial.

La situació pel que fa a la llengua parlada és més difícil d’analitzar. De tota manera hi ha un seguit de documents, reports de declaracions en processos judicials, que ens acosten al model de llengua oral, comú amb el model de la resta de terres catalanes. La presència d’elements dialectals és escassa i, a més, són elements no exclusivament menorquins, sinó compartits amb altres zones. De fet és pràcticament impossible aïllar dialectalismes territorials concrets en la llengua medieval. Ho podem comprovar, per exemple, en un procés motivat per l’assassinat d’una dona a Ciutadella l’any 1328. El procés és en llatí, un llatí macarrònic amb algunes declaracions dels testimonis, però, en català. A part d’algunes exclamacions (via fora, basta, basta, Deus vos do bon jorn), apareixen declaracions literals més llargues. Una tal Teresa declara que males albergínies e en mal punt les havien menjades. I un tal Antoni declara: Sapiats mestre, que riaies vos presera anit si vessesetz com se baraiaven ne Paschala e sa mia fembra (Sàpigueu, mestre, que anit hauríeu rigut si haguéssiu vist com es barallaven na Pasquala i sa meva dona). Aquí trobam casos de ieisme, tret compartit amb les altres illes i amb bona part del dialecte oriental, o l’ús de l’article salat, també present al català continental. No identificam tampoc trets específicament menorquins en altres processos coneguts al llarg dels segles XIV i XV, com el de Gil de Lozano o Ferrer de Montpalau, o el que protagonitza Caterina Tarí, viuda de Bernat Trialls, jutjada per alcavota a Barcelona l’any 1410.

Un bon testimoni de la normalitat lingüística que es vivia a Menorca al final de l’època medieval el trobam en un document del notari Rafel Valls, datat a Ciutadella l’any 1494, en el qual Gaspar Orrigo, genovès de Portomorisso, a prop de Gènova, Cidi Jafar Alcastallí, de la ciutat d’Alger, i Salomó Malaquí, jueu, declaren haver establert uns acords en lengua catalana ordonats.
I aquesta llengua es mantindrà plenament vigent en tots els àmbits d’ús (administratius, escolars, literaris, culturals…) fins a finals del segle XVIII, quan amb la conquesta borbònica s’inicia el procés de castellanització amb un programa clar de substitució.