La lluita científica d’un insigne menorquí contra el racisme

El Dr. Comas fou un científic per damunt de tot; un antropòleg especialitzat en l’estudi de l’indigenisme americà. Malgrat haver encarnat una ideologia social i política de tall republicà, la veritable transcendència per a la història no li provenia de les sintonies ideològiques. De fet, fou un perfil humà dedicat a penes al combat i les proclames polítiques, perquè, sobretot, fou un home de ciència. Ara bé: sempre va sostenir un corpus antropològic sobre la naturalesa de l’home que el dugué a reivindicar, políticament, la dignitat de l’ésser humà.

Va ser dins d’aquests paràmetres que, de ben jove, va demostrar una vívida preocupació pel fenomen esfereïdor del racisme. Potser en aquest camp, Comas va atiar totes dues vessants: la ideològica en el sentit més polític del terme i la científica de qui se sent preocupat per les tribulacions del món amb una mirada d’antropòleg —perfectament científica, insistiré.

Havia nascut a Alaior el 23 de gener de 1900. Fill d’un mestre d’escola d’Esporles, Gabriel Comas Ribas. Aquest docent mallorquí, arran del seu primer destí professional a l’illa de Menorca, s’havia casat amb una maonesa, Rita Camps Mus. Aleshores, de corpus pedagògic avançat i defensor de la Institución Libre de Enseñanza, vingué destinat al centre de primària de Sant Climent. El matrimoni tingué quatre filles i un únic fill, nascuts a Alaior, on el pare havia passat per cobrir una nova destinació. La prole sencera, per influència paterna, cursà la carrera de mestre a la Normal de Palma, ciutat on Gabriel Comas acabaria traslladant-hi la família l’any 1906.

Malgrat la breu etapa menorquina de Joan Comas Camps —en edat adulta, sols visità fugaçment l’illa alguna vegada—, sempre va sentir gran estima per la terra del seu bressol. No debades, convindrà que recordem que havia volgut instituir hereu universal dels seus béns al col·legi públic de la vila que, justament, avui preserva el seu nom.

En la biografia del professor hi ha dues etapes vitals i intel·lectuals pregones i diàfanes. La primera abasta des dels estudis primaris fins a la guerra civil. La segona, marcada per l’exili, se situa a Mèxic fins al traspàs el 18 de gener de 1979. En el primer període hi trobam el Comas pedagog, aquell que es feu mestre; que ingressà de seguida en el cos d’inspectors d’ensenyament i que va publicar fecunds estudis sobre qüestions pedagògiques i, que, a la vegada, va col·laborar de debò en la tasca planificadora del Ministeri d’Instrucció Pública de la II República. És, per tant, el Comas que acompleix amb escreix la dolça il·lusió paterna de veure el fill resseguint la seva mateixa trajectòria. Però la capacitat i la intel·ligència del successor de Gabriel ultrapassaren les modestes aspiracions del pare. Fou llavors quan va aparèixer el Comas Camps científic, aquell que assoliria un prestigi internacional imperible.

El treball d’inspector no li impedí de continuar la seva formació. Fou així que optà a la titulació de Ciències Naturals i que n’obtingué la llicenciatura. Acte seguit, el juliol de 1939, aconseguí el doctorat en Ciències Antropològiques per la Universitat de Ginebra, sota el guiatge del celebrat professor Eugène Pittard. A partir d’aquest moment, la vida de Comas resultaria una consagració a la investigació en el camp de l’antropologia física, bolcada en particular sobre l’indigenisme americà.

Com per a tants d’altres espanyols de la desfeta de la guerra, Mèxic fou la platja en la que l’onatge amarg de l’exili anà a raure. L’agost de 1940 ja havia obtingut la nacionalització i consolidat l’amistat potser més cabdal: hi va conèixer el Dr. Manuel Gamio, antropòleg, defensor abrandat de la causa indígena. Ben prest, el menorquí fou nomenat antropòleg físic a l’Institut Nacional d’Antropologia i Història de Mèxic.

No cal dir que de llavors ençà, el currículum de Comas fou un seguit de fites acadèmiques, les més remarcables de les quals investigador emèrit de l’Autònoma de Mèxic (1975); doctor Honoris Causa per les universitats de Cuzco (1949), Lima (1962) i Complutense de Madrid (1979, emperò no arribaria a dictar-hi la lliçó ingrés perquè la mort el sorprengué); diploma d’Honor al Mèrit de la Universitat de la Plata de la República Argentina (1977); president honorari de l’American Association of Physical Anthropologists; i professor convidat i conferenciant a gairebé totes les universitats de Nord-Amèrica i Europa. Va pertànyer a quaranta-dues institucions o societats científiques internacionals.

L’obra cimera

La seva obra fou extensa i prolixa, molt sòlida. Publicà 138 treballs d’investigació, 72 monografies de divulgació per al gran públic i 360 articles per a un ventall de revistes científiques internacionals. En el bell mig d’una producció força abundant, els especialistes coincideixen a assenyalar que «Manual de Antropología física» (1957) és l’aportació cimera en favor d’aquesta disciplina. Reeditat i traduït a diversos idiomes, ha servit com a llibre de text imprescindible en moltes universitats d’Amèrica, Anglaterra, Espanya, Índia i Japó.

Altres obres ben significatives del seu saber, però també del seu pensament, són: «Las razas humanas» (1946) o «Los mitos raciales» (1951), que la Unesco va difondre gairebé pels cinc continents en haver propiciat edicions en dotze idiomes. No hi ha dubte de l’oportunitat per aquells anys d’aquesta mena de treballs de divulgació, ja que havien estat editat poc després de la fi de la II Guerra Mundial, una dramàtica tragèdia en absolut aliena a aquells maleïts mites tòxics de les races i el racisme.

Un altre treball titulat «Declaraciones sobre razas y racismo» li serví per expressar-se amb aquestes paraules: «... la democràcia reconeix que existeixen diferències entre els homes i els pobles; però considera que tots posseeixen els mateixos drets inalienables i s’esforça a donar a tots iguals oportunitats en el domini polític, social i econòmic. El racisme accepta igualment com a inevitable les diferències entre els homes i els pobles; però les subordina al principi d’obediència, a la voluntat d’una raça superior, voluntat expressada segons la interpretació de l’home superior».

Com ha fet notar l’erudit ciutadellenc Gabriel Julià en un estudi biogràfic de 1993, «Comas accepta que les races i els pobles no són iguals. La igualtat social i moral no té cap relació amb la imaginària igualtat biològica, inexistent i indefensable. Els homes no són iguals, les races no són iguals, però desiguals i diferents, açò no significa la superioritat d’un grup com a tal sobre un altre de qualificat com a inferior».

Comas va insistir en la necessitat de la formació dels educadors per tal d’acabar amb els prejudicis i la discriminació racials. De fet, va aportar multitud d’arguments en suport ferm del mestissatge, tot recordant que cap raça no pot creure’s pura, atès que la història és prova palesa de l’encreuament entre els pobles a causa de les guerres, la fam, les migracions i d’altres fenòmens històrics crucials.
Segons que recorda el professor mallorquí Jaume Oliver —un altre bon biògraf de Comas—, la Universidad Complutense de Madrid havia fixat la data del 29 de gener de 1979 per rebre’l en el si del claustre en una solemnitat acadèmica d’imposició de birret com a doctor Honoris Causa. La magna cerimònia, però, mai no fou possible. Una trombosi provocà que Joan Comas caigués sobre la taula de treball a la Universitat de Mèxic el dia 18 de gener del mateix any, just quan revisava el discurs de recepció. D’aquesta manera, Espanya restà sense retre un merescudíssim homenatge, tal volta «massa tard —que recalca Oliver amb pena coral— per a un científic d’origen espanyol, amb arrels a Menorca i Mallorca, internacionalment reconegut». Tant de bo que els seu paisans d’Alaior el proclamaren en vida fill il·lustre de la ciutat en una sessió municipal celebrada l’agost de 1978.

Les cendres viatjaren a l’illa de Menorca poc després del traspàs, per tal de ser dipositades per la vídua, Mary Camille Destillières Fiorini, en un mausoleu que li havia erigit l’Ajuntament natal. Allí, avui, es conserven en silenci i austeritat, mai no visitades per ningú.

Els altres

Joan Comas, però, no fou l’únic individu de biografia remarcable dins la família, començant pel pare, que sempre actuà de mirall per als fills. També les quatre germanes tingueren trajectòries acadèmiques ben plausibles, tot conformant una nissaga excepcional, sense barreres de gènere quan transitaren pel món del coneixement.

Sens dubte, l’exemple patern, dominat per un amor constant a l’estudi, tingué resultats palesos en l’orientació donada als fills. Gabriel Comas, orfe de pare, havia après a estimar l’ofici de mestre en veure la mare, Margalida Ribas Moranta, dedicada a les filletes de l’escola de la Vileta d’Esporles. Així fou que va comprendre que un ésser sense educació és un fracàs social que irradia tots els mals i totes les injustícies.

La vocació docent sempre fou intensa en la persona de Gabriel Comas. La sabé transmetre a les quatre filles (Margarita, Anna, Maruja i Conxita) i al fill Joan. Home de pregona adscripció a les doctrines pedagògiques més avançades, fou amic personal de Cossío i Giner de los Ríos. Contribuí, de Menorca estant, a la implantació teòrica i pràctica de l’anomenada escola graduada. De fet, fou un dels primers que la practicaren a Menorca. D’ideari renovador i progressista, creia en el mètode cíclic d’ensenyament i en la funció emancipadora que provoca l’escola sobre els individus. Fou autor de nombroses monografies i treballs teòrics de pedagogia, on defensava el seu pensament modern, d’evident rerefons racionalista. L’any 1907 escriví: «[...] hasta hoy se han hecho cerebros-almacenes, ahora necesitamos cerebros-fábrica».

A més de la figura de Joan, la germana Margarita, la primogènita, ha passat a la història de la cultura, la pedagogia i la ciència catalanes. És també mereixedora de gran recordança com a biòloga. Fou de les primeres dones a obtenir un doctorat en Ciències Biològiques a la història universitària espanyola.

L’especialitat científica, però, la dedicà, no pas a la investigació o el laboratori, sinó a la pedagogia. En concret, a la didàctica de les ciències. Exercí de catedràtica de la Normal de Tarragona, per passar després com a directora i professora d’Història Natural a la Normal de la Generalitat de Catalunya i, abans de l’esclat de la guerra civil, a la Universitat Autònoma. Durant el conflicte civil, la seva biblioteca personal, que contenia obres escrites per ella en defensa d’una educació no sexista, fou cremada a la plaça de Pollença. El 1939 s’exilià a Anglaterra, i a la ciutat de Devon ocupà una plaça de professora de secundària. A començaments dels anys 70 tornà a Espanya, però marxà de bell nou a Anglaterra, on va morir l’any 1973. Allí descansen les despulles d’aquesta egrègia menorquina, potser terriblement esvaïda, com després li passarà al túmul funerari del germà Joan.

Margarita Comas és, ara com ara, una de les més destacades professores del primer terç del segle XX que contribuí de valent a la formació de les teories sobre la coeducació dels sexes. Autora d’importants llibres sobre la matèria, cal recordar els títols «La educación de los sexos» (1931), «Las escuelas nuevas inglesas» (1930) o «El método de proyectos en la escuela urbana» (1931).

La importància i l’actualitat dels principis educatius de Margarita Comas són, encara ara, la causa que l’Associació d’Ensenyants per una Educació no Sexista de Catalunya decidís l’any 1991 de posar-se el nom d’Associació Margarita Comas, sota la qual denominació ha lluitat per assolir la igualtat dels sexes en el camp escolar i educatiu.

Perquè, en efecte, encara pertoca que la societat dels nostres dies continuï ferma i palplantada: lluitant contra el racisme i lluitant contra les desigualtats de gènere en tots els ordres, sense descurar l’educatiu en primer lloc, que es la brasa d’on brolla el foc de tots els progressos.