Joan Sans Torrevea, un alaiorenc a les guerres africanes

Les cartes postals, quan assoleixen determinada quantitat i mantenen un fil argumental —o, ben bé, una mateixa ressonància d’estil—, lluny de ser elements insípids, poden esdevenir una apreciable forma de literatura. Açò és: poden convertir-se en textos per a l’assaig, la poètica, la periodística, la historiografia, etcètera, del més excel·lit interès.

És el que, preceptivament, s’anomena l’epistologia, la pràctica de la qual resulta mil·lenària. Gairebé evoluciona unida a les més bàsiques formes d’escriptura de tots els pobles i cultures des dels albors de la humanitat amb memòria històrica, passant per les clàssiques de Grècia i Roma, i, després, per totes les ulteriors a través de les èpoques medieval, moderna i contemporània. El fenomen arriba fins als nostres dies, malgrat que l’hora present ha trobat una competència feroç amb les piulades, els podcasts i demés fumeroles textuals de l’era digital.

Potser sense saber-ho, atiat sols pel desig intuïtiu —primigeni i afamegat— de buscar l’establiment d’una simple comunicació de notícies personals per a l’àmbit familiar i privat, Joan Sans Olives, en Torrevea d’Alaior, va formar un plec prou interessant de comunicacions postals amb la família, mentre ell va veure’s obligat a complir deures militars a les guerres d’Àfrica. Fou un de tants joves espanyols que van ser «utilitzats» com a escuts humans per tal que el poder polític —picat sobre la cresta de l’orgull nacional— es pogués encaparrotar a deixar oberta la ferida sangonosa del Desastre de Cuba de 1898. Ho feu sense pietat ni humanitat fins gairebé 1925, en el segle següent, quan es dugué a terme el desembarcament aeronaval sobre Al Hoceima, o Alhucemas, segons la nomenclatura guerrera que ha encunyat la història militar espanyola.

Han hagut de transcórrer molts decennis, gairebé un segle, per tal que una col·lecció de cartes d’en Torrevea hagi guanyat la volada d’un aplec epistolar amarat d’interès històric i humà.

Fa uns pocs anys, van ser reunides per un fill, el mestre Joan Sans Mercadal, que també és traspassat des de fa un temps. Tots dos, pare i fill, han deixat per a la posteritat el volum que les reuneix, amb una rotunditat i una materialitat per a la lectura com potser mai no podran aconseguir les «noves postals» digitals, tan efímeres i fades, tan absolutament exhalades, dèbils i fugisseres —generalment infiltrades pel mal gust.

El soldat Joan Sans les escrigué en el bell mig del fragor espantós de les conteses aspres, bronques i estèrils de l’infern calcari del Rif. Fou la mala fortuna allò que el portà a viure un dels conflictes més embrancats, emfàticament patriòtics i atrotinats de la història militar d’aquest país, quan el declivi l’arrossegava cap a l’avern de la història.

De la mà sàvia i prudent, modesta i humaníssima del seu fill —com he dit, també anomenat Joan— les cartes van prendre unitat, coordinació i volum, per tal que nosaltres poguéssim veure-les transformades en una monografia, que ja és una peça perenne.

De l’autor de la recopilació, ¿què us puc explicar que no emani de l’estima personal? Crec que quan un fill ordena, revisa i reconverteix un epistolari del pare en una versió editorial, és que subsisteix entre tots dos l’amor original de sempre, sense que la separació imposada per la mort hagi obert cap solc de distància. Així, Joan Sans el mestre va retre homenatge filial al pare, en Joan Sans Torrevea.

La col·lecció la formen 205 cartes: unes d’anada als fronts d’Àfrica, i les altres, de resposta entre un jove soldat, tot just de vint-i-quatre anys, i els seus familiars que quedaren amb el cor enjòlit per la sort que podria recaure al fill en l’incert destí al Rif: una regió muntanyosa inhòspita al nord del Marroc, quan Espanya hi actuava de potència colonial amb drets de Protectorat.

Com agudament exclamà Indalecio Prieto en el Congrés de Diputats després del Desastre d’Annual (1921), aquells absurds conflictes bèl·lics situaren el país «en el período más agudo de la decadencia española». Va tenir tota la raó!

Si el segle XIX s’havia acabat amb el trauma col·lectiu del desastre de Cuba i Filipines, i, per tant, amb la pèrdua de les darreres colònies de l’imperi d’ultramar, el segle XX s’havia endegat amb una nova i definitiva etapa agònica per a semblant decadència: les guerres d’Àfrica, dirimides entre 1921 i 1927, sota el timbre d’un vell i anacrònic sentit del colonialisme que portarà un dels coronels allí destinats —Francisco Franco Bahamonde— a pronunciar davant el dictador Primo de Rivera, aleshores de visita d’Estat, aquestes paraules retòriques i un poc «tanofíliques»: «Estas tierras de Marruecos, tan queridas por nosotros, porque están regadas con la mejor sangre española, no deben ser abandonadas por nuestra patria antes de que ésta cumpla la misión civilizadora que voluntariamente se comprometió a realizar». Quina mentalitat, Déu meu, d’imperialisme passat de moda, carrincló i abraçat a Tànatos.

Fou així com una semblant picabaralla d’honor patri, d’orgull colonial potser anacrònic, conduí a la mort absurda —les morts bèl·liques són sempre absurdes, horrífiques i, sobretot, evitables— de milers de soldats de lleva. Per una qüestió de principis, es formaren tropes de reclutament obligatori, encara que —no amaguem la veritat punyent— els fills de les famílies benestants tingueren l’opció d’alliberar-se’n a través del pagament a algú que els fes substitució. Com ja havia succeït en les guerres colonials de 1898, una vegada més les hostilitats a l’escenari africà posaren en evidència que, al capdavall, les forces de xoc de l’exèrcit espanyol eren formades per «fills de pobres», i que només els insolvents es veien empesos al tràngol d’anar a morir al Marroc.

A Menorca, el fet va provocar una lògica onada de jovent espaordit cap a l’emigració sud-americana, cosa que hem d’interpretar, no sols com un símptoma evident de pobresa econòmica familiar en cada jove que fugia, sinó també com una «deserció» anticipada, perfectament comprensible, d’aquells que sentien aversió a les guerres en carn viva. Altres, però, no tingueren, o bé possibilitats reals o bé coratge a bastament, i heus aquí que, un 4 de març de 1924, es verificà un massiu embarcament —un de tants com n’estigué farcit el primer vintenni del segle— de soldats menorquins amb destinació a la tòrrida, seca, hostil i rebeca regió del Rif. Entre d’altres, en el contingent hi anava embarcat l’alaiorenc Joan Sans Olives, en Torrevea, ocupant una cabina en el vapor «Jaume II».

Era fill de la pagesia alaiorenca més ancestral. Havia nascut el 25 de març de 1900, el quart de sis germans. S’havia obert a la vida en el lloc des Bequet, a l’actual terme des Migjorn Gran. Els pares foren l’amo Cosme Sans Pons i la madona, Margarita Olives Pons. La família, després des Bequet, passaria per Alforí de Ciutadella, fins que va quedar instal·lada a sa Torre Vella d’Alaior, amb tant d’arrelament al lloc que, al capdavall, la finca donaria el sobrenom característic: els Torrevea. En particular, el fill Joan va ser conegut així tota sa vida, fins i tot després d’haver abandonat el camp i de fer-se’n «municipal», com llavors eren coneguts els guàrdies de la policia local.

Ingressà en el cos després de tornar de l’Àfrica i en casar-se amb Antònia Mercadal Mascaró, filla dels pagesos de sa Cudia de Maó.

La fama de municipal d’ordre i rigor, home sever i recte, perfectament donat al compliment dels deures, l’ha fet inoblidable a la ciutat d’Alaior. Els fillets li tenien por, cal dir-ho, perquè no tolerava gamberrades ni que ningú infligís molèsties a la convivència. S’hi va mantenir actiu fins a la jubilació l’any 1965. Després, va voler prolongar les formes de vida sana i austera: pescava a Fornells, feia admirables sessions de natació a la raconada des Viver i practicava les caminades saludables. Va rebre la mort seré i sense estralls el 27 de juliol de 1988.

Va ser aquell mateix tarannà d’home metòdic, sistemàtic en els seus costums, que s’havia fer el propòsit d’escriure cartes regulars a la família amarat per l’angoixa de la guerra africana. Hi va veure l’oportunitat de mantenir obert un canal de comunicació familiar. Ho complí amb escreix, els fruits de la qual formaria el plec epistolar que els seus descendents han guardat acuradament fins al dia d’avui, quan el material s’ha transfigurat en una publicació a cavall entre el gènere epistològic pur i la memorialística.

En aquesta obra que ha deixat editada el fill Joan (un dels quatre brots Torrevea) no hi trobareu un assaig sobre la naturalesa política o diplomàtica del conflicte que volgueren escatir les guerres d’Àfrica. Tampoc no hi tindreu un testimoni de logística o d’estratègia militar. De cap manera. No es tracta d’un estudi historiogràfic, ni d’un informe sobre episodis o tàctiques de campanya armada. En realitat, hi ha una cosa molt més peremptòria en les seves pàgines de verb càlid, i per açò mateix, molt més perdurable, èticament plausible. S’hi conté un relat humà, nascut en els sentiments corals més fondos, en primera persona, de l’autor de les cartes. No aprofita per regar els textos amb la sang que es vessava al seu voltant, ni confessa crítiques contra ningú: només s’interessa per la salut dels familiars que han quedat a sa Torre Vella; i els envia records i esperances d’un retorn proper.

Al capdavall, ens permet ara, als lectors que ens ho miram amb ulls de passat històric, d’endevinar-hi la dimensió humana de les conteses armades, com a únic pal·liatiu de les barbaritats de trinxera. Alhora, el treball també aporta la coneixença de les cartes menorquines que el soldat Sans pogué rebre del front estant, adreçades pels familiars i amics. Representen, en efecte, l’altra cara del drama, la que reporta notícies a vegades senzilles i irrellevants, purament quotidianes, com ara les mesurades de les collites agrícoles, les dificultats de la vida pagesa diària, la tos persistent del missatge o les obedients relacions amb els senyors de les finques. ¡Quina terrible curiositat la que marca aquesta mena de textos epistolars! En lloc de descriure vivament les morts que el rodejaven; de referir-se a la por horrible que els empaitava; o en tost de parlar de la set, la gana, els perills a contreure febres i dolors, aquells herois de la pàtria preferien escriure cartes aparentment banals. S’interessaven pels afers de la finca, els naixement complicat d’un vedell, la pobresa de la collita, o sobre el darrer capítol protagonitzat pel boig del poble. Era una manera pal·liativa de eludir la tragèdia estúpida del Rif!

De les guerres d’Àfrica, en Joan Sans se’n va salvar. Vull dir, que no hi feu, sortosament, la pell. I, és clar, tornà a abraçar la seva gent. Abans de Nadal de 1924 fou repatriat a Menorca. Aviat, obtingué la llicència militar definitiva per inserir-se de nou en la vida civil ordinària. Serà el temps en què Joan Sans es transformarà de seguida en un emblemàtic home de la vida pública local d’Alaior. Serà llavors que el fill del pagès de sa Torre Vella, primer, i, després, el soldat de lleva obligat a una guerra eixorca donà pas a la figura mítica des municipal Torrevea: l’home que, enfundat en un uniforme de policia local, difongué pregons i bans de l’autoritat durant anys i anys. I l’home auster i cabal, complidor a carta cabal, que encalçava fillets entremaliats pels carrers d’Alaior. O que havia fet actes memorables. Un dia salvà una filleta molt menuda de morir electrocutada. Jugava la criatura amb altres amiguetes a la plaça del poble. Anant i venint, va tocar la paret d’una casa decrèpita i mig abandonada que hi havia al costat del que en deien es Casino des Rincó. Picà per marcar que era estàlvia de les carreres, però la mà es posà damunt d’uns fills elèctrics mig pelats. Feu crits terribles d’alarma i de dolor. En Joan Torrevea, que passava en aquells moments, s’hi abalançà i de seguida aconseguí de desferrar la filleta.

Ara bé: aquests fets de servei —aquesta llegendària etapa biogràfica del municipal— és ja una altra història, molt distinta dels anys de l’Àfrica. Però hauríem d’adonar-nos si no mantenen un mateix caire, persistent i memorable, tot i que la corrosió de la memòria creix inexorablement. ¿No seria hora que algú —el jovent d’aquelles generacions— consideri que pagaria la pena dedicar-li un bon epistolari? Fora encantador que algú s’animi a fer unes «Cartes a Torrevea». No sé, emperò, si ningú les hi endreçarà mai. Ell en va fer un, d’epistolari. Nosaltres n’hi devem un altre, en justa correspondència.