Montserrat Roig en el ‘rastre blau de les formigues’

El petit fenomen suposa, per mi, una altra mena de rastre blau de les formigues, si em volguéssiu acceptar el manlleu al poeta Ponç Pons.

Fora impropi, però, que, avui, us ho volgués detallar, cas per cas. ¿Bastarà recordar-vos que comptam amb peuades menorquines en una caterva de pàgines de Josep Pla? ¿O també en un lloc o altre de l’obra dels germans Goytisolo Gay, Martí Pol, Àlex Susanna, Jordi Tiñena, Jordi Coca, Ada Castell, Joan Perucho, Clara Usón, Pin i Soler, García Márquez, Patrick O’Brian, Noah Gordon, Alfredo Bryce Echenique, Rafael Vallbona o, fins i tot, el sublim Salvador Espriu a través del seu personatge Rodamon del llibre «D’una vella i encerclada terra»? ¿Estareu amb mi que no és, en absolut, una nòmina esquàlida?

En el camp del periodisme, aquest seductor rastre blau de les formigues ofereix també una llista que, fàcilment, acreix de seguida. Els noms són en el record de qualsevol: Carles Sentís, Baltasar Porcel, Lluís Foix, Antoni Puigverd, Manuel Cuyàs, Tomàs Alcoverro, Juan Luis Cebrián, Manuel Amat, Horacio Sáenz Guerrero, i tants i tants. Fora enutjós haver-los d’esmentar al complet. Hi afegiré, tanmateix, un de femení: Montserrat Roig.

Sí, una soberga figura del periodisme, com ara Montserrat Roig, forma part de la constel·lació que brilla amb llum pròpia. Es va inserir entre nosaltres els menorquins, en el zenit potser de la seva maduresa literària, i quan l’obra periodística havia guanyat una còrpora i una amplitud valuosíssimes.

Hi és part, perquè va aportar algunes de les mil petges menorquines que, talment com engrunes de pa, ens dibuixen l’al·legoria del relat malànima de «Hansel i Gretel». Però, en aquest cas, amb un reconfortant final feliç, lluny de la crueltat paterna de tramar l’abandonament dels fills perquè el llenyataire no podia pas alimentar-los. No és el cas.

Els meus ulls guarden unes escenes de la Montserrat Roig de l’època que feu algunes estades d’estiu a Fornells. Fou per devers els anys vuitanta. Mai no vaig gosar d’atansar-m’hi: desarmat de producció periodisticoliterària, ¿com havia de mostrar-me davant ella? Com un jovenot que perseguia a les palpentes la mera notícia local, ¿què podia esgrimir perquè petés entre tots dos un borrall de conversa?

Quan hi pens, encara la veig, sovint equipada amb quaderns de notes i algun llibre. Solia asseure’s a la terrassa de La Palma, a la placeta de s’Algaret. Mentre hi descabdellava la xerrada, ella no deixava d’escrutar, de fit a fit, la blavor del port, asserenat i dúctil. O hi estibava la mirada d’aire cristal·lí en aquell paratge tramuntanenc. Sovint, hi esmerçava rialles discretes i blanques, gens estentòries o inflades. El seu, em semblà un esguard pacífic, reservat, gens fatu. En realitat, inequívocament mediterrani: suavíssim i reservat.

Ara bé: diré, aletejant el colomí de la metàfora, que Montserrat Roig aprengué a estimar Menorca des de molt abans. Degué ser tal volta aquella tarda d’hivern, al Miramar de Montjuïc, quan hi va entrevistar Francesc de Borja Moll. Fou per al programa «Personatges», produït al centre territorial de Televisió Espanyola a Catalunya l’any 1977. Llavors, encara tot, o gairebé tot en aquest país, es difonia en blanc i negre. Anys més tard, en el recull d’articles de premsa titulat «Un pensament de sal, un pessic de pebre», una edició pòstuma de 1992, ella mateixa ho evocava just a dos dies posteriors al traspàs, a Palma, del lingüista insigne, succeïda el febrer de 1991. «Vaig conèixer en Francesc de Borja Moll —escriví llavors Roig— un dia rúfol del desembre de 1977. Recordo que vam passejar per Barcelona sota un fred que pelava i que ell duia un abric que gairebé li tapava tota la cara. [...] Vaig observar, també en aquell matí glaçat [...], que en Moll tenia això que en diem bonhomia. En tenia de debò, no la usava per a fer-se el simpàtic, com ara s’estila. [...] Trobar algú amb bonhomia és com trobar una rosa al pol Nord».

Durant la conversa culta i documentada, Roig va abillar d’elogis el ciutadellenc, per com admirava que el filòleg hagués bastit una de les obres catalanes més monumentals i sòlides de tota la nostra tradició secular. I, a més, li reconeixia que havia donat enorme seguretat lingüística a les noves generacions.

L’autora s’havia forjat a les redaccions, no pas a les aules. Ho feu, de bon començament, a «Tele-Exprés», «Serra d’Or» i com a part de l’equip de la «Gran Enciclopèdia Catalana». Més endavant, augmentaria el ventall a capçaleres com ara «L’Avenç», «Destino», «Triunfo», «Vindicación Feminista», «Oriflama» o «Treball» —la revista del PSUC on va militar—, gairebé sempre, colze a colze, amb la bona companya de trajectòria, la fotògrafa Pilar Aymerich Puig.

Els fruits en saó d’aquells anys de periodisme imprès, feu eclosió en una pura joia de recerca. Parl de quan va publicar «Els catalans als camps nazis» (1977), un esfereïdor testimoni de memòria històrica avant la lettre; i, periodísticament, un model del que avui denominam «gran reportatge» que, aviat, havia d’obtenir el Premi de la Crítica. Representa una producció de triple convergència d’història, literatura i periodisme. I en aquest últim aspecte, per la funció capital que hi té l’eina de l’entrevista. Elaborar-lo, li va representar un calvari emocional, d’ençà que havia llegit una notícia solta a «La Vanguardia» del 13 d’agost de 1971. En ella s’hi feia una crida als familiars d’un espanyol el cadàver del qual havia estat trobat per un soldat polonès a tocar del camp d’extermini de Sachsenhausen. Per indicació de Vázquez Montalbán, Roig va confegir un reportatge per a «Triunfo»; i, de seguida, l’historiador Josep Benet, que el va tenir a les mans, la va sacsejar, tot alertant-la que aquella gent devastada era catalana; que n’hi havia molts més; i que calia recuperar aquells noms i aquelles tragèdies abans no fos immoralment tard. La reportera va acabar patint malsons. «És massa», exclamava, sovint compungida. Temia no saber sortir-se’n, del laberint cadavèric de l’holocaust, i d’ensopegar en el moment de reconstruir tant d’horror... Però en va saber. I, a sobre, Menorca, se n’havia de sentir també partícip, de la denúncia que hi rau entre línies, per com l’autora estava oferint la primera reconstrucció coneguda de la nòmina dantesca de les víctimes balears.

Insistiré: l’atmosfera del periodisme és un ingredient, en definitiva, determinant, per com amara sistemàticament la personalitat literària de Montserrat Roig, inclosa l’aplicació de certes metodologies. Així ho dona per exacte l’autoritat de Joaquim Molas. El doctor Molas, professor de referència en l’estudi de la literatura catalana contemporània, també ha remarcat els vestigis periodístics que jeuen en el bessó literari de l’autora. Creia que era «una de les poques excepcions d’un panorama, el dels 70, que, en certs aspectes, resulta més aviat insípid i mecànic. De fet, la Roig, amb unes dosis massives de fe en la tradició narrativa catalana —Narcís Oller i Mercè Rodoreda, sobretot—, treballava amb la realitat. Una realitat, la de cada dia, que constituïa —sempre és així— un devessall de llums i d’ombres». El reportatge, per damunt de tot, hi és el gènere capital. És a dir, la descripció sense retocs fortament documentada.

En un segon estadi periodístic, Montserrat Roig va irrompre a la televisió de Miramar. Allà hi va dirigir «Personatges»(1977-1978), de resultats memorables, a través d’un fecund conreu de l’entrevista, que dominava amb tant de rigor com de naturalitat i sensibilitat.

Una de les modalitats substantives del seu gruix periodístic, no cal dir-ho, fou —com queda insistit— l’entrevista, sense que importés el tipus de mitjà a través del qual l’exercitava. Però val a considerar que els bons resultats de l’època de televisió, amb la sèrie «Personatges», s’estalonava, en realitat, en una col·laboració anterior. Em referesc a «Retrats paral·lels» que havia endreçat entre 1975 i 1978 per a «Serra d’Or». La investigadora Anne Charlon ens hi crida l’atenció, quan afirma: «Voldria recordar l’obra d’entrevistadora que ella va realitzar durant molts anys. Rellegir ‘Retrats paral·lels’, o tornar a veure la sèrie ‘Personatges’ [...] és redescobrir l’extraordinària capacitat d’atenció i d’escolta de la Montserrat. Si els entrevistats li diuen coses que no solen confiar, si s’expliquen amb tanta precisió, és perquè ella sabia fer les preguntes pertinents i, més que tot, escoltar amb una enorme intel·ligència el que li deien els altres. És també perquè coneixia perfectament l’obra de l’entrevistat, el que li permetia establir un diàleg veritable». Roig, en definitiva, no és que practiqués literatura oral, o que fes periodisme televisiu, sinó que estava plantant els fonaments de la literatura testimonial.

Però girem cap a Menorca de nou. En la seva idea pregona dels Països Catalans, Montserrat Roig els abraçà tots periodísticament i literària. La nostra illa, no hi podia quedar exclosa. D’aquells estius illencs —els seus darrers estius!—, podem evocar les paraules que deien: «Recordo una vegada que era a Fornells, a Menorca. Bufava el vent de llevant i jo llegia [...] un llibre sobre la supervivència de les espècies animals. Al meu costat [jo sempre he volgut creure que al·ludeix a quan era hoste de La Palma] clapava una anglesa borratxa i, damunt el seu cos ple de clapes roges, s’amuntegaven les fulles del meu llibre. Precisament, era un tros, ho recordo molt bé, que parlava de la fatiga que senten les llebres en ser perseguides pel caçador. Al costat d’una tauleta de fusta on jo llegia anaven caient les pàgines que narraven el respecte que senten alguns animals pels vells de la seva espècie. Un cambrer que feia de transvestista a les nits, a Maó, em mirava desolat. El capítol dels peixos petits que fan de perruquers dels peixos grans volà cap al mar. Avui deuen ser dins del ventre d’alguna balena».

Una de les més sorprenents descobertes de Montserrat Roig, de Menorca estant, tingué a veure amb una mena de transsumpte de la figura extraordinària de Borja Moll, el nostre reeixit mestre de les paraules. Resulta que l’escriptora acostumava a llegir la premsa insular. De seguida, en pocs dies, s’adonà d’una modesta columna (diríem que una «bonhomiosa» secció a la manera de Moll) anomenada «Espipollant». Com que ja sumava anys de sortir a llum amb constància diària, Roig volgué conèixer la persona que hi havia al capdavall d’aquell raig de llengua estesa. Ho feu acompanyada de la seva germana Carmina, en ple mes d’agost canicular. Així ho va referir Melis: «Van cercar el meu nombre de telèfon, em van telefonar, ens vam posar d’acord i vaig tenir la satisfacció de poder parlar amb elles, a ca meva, al llarg de més d’una hora, una hora que per a mi va passar molt de pressa. Són dues enamorades de Menorca i de les nostres paraules. Cada matí comenten els meus articles, i Montserrat em deia el que em diu tothom: ‘Com t’ho fas per a fer un article cada dia i al llarg de més de cinc anys!’. Vaig agrair molt la visita, i desig de tot cor que la vostra estada a Menorca, Montserrat i Carmina, hagi estat molt agradable per a vosaltres i els vostres fills».

Naturalment, una fluència de simpatia mútua s’havia apoderat de tots ells. Es comprèn de seguida que, en tornar a Barcelona, Montserrat Roig li enviés unes ratlles epistolars d’aquesta jeia: «Estimat amic: li agraeixo molt el seu article. Ens ho vam passar molt bé aquell vespre estiuenc a casa seva. I vam aprendre molt. Li desitjo molta sort i, també, li envio la meva admiració per la seva perseverança. Una abraçada ben forta de la Carmina i meva».

Però aquelles plàcides i diamantines visites a Fornells, el balcó esbatanat al mar embravit del nord, lluny de conciliar-la, va exacerbar potser l’atavisme de la por al mar. I, tanmateix, ella sabia que hi havia de fer de marinera, de navegant, talment com un símil paradoxal del que és la vida. I així assegurava: «Els mariners conserven la fe, i, més encara, les seves dones. Ho he vist amb els illencs: a Menorca, els teus avantpassats desapareixien un dia rúfol de tramuntana. Els vents canviants, sense avisar, i el teu cos, el cos de l’estimat, desapareix. Potser, amb sort, el trobaran a Tunísia».

Entretant, nosaltres els menorquins, que tan a prop hem sentit el batec diàfan, humaníssim, de Montserrat Roig, mai no ofegarem els cants de la seva literatura viva i permanent.

Per a tots nosaltres són, ja per sempre més, part d’un indeleble rastre blau de les formigues.