Bob Morris, l’escriptor de les grutes i del mar de Fornells

Me’n record d’una tipologia humana prou diversa: catalans de la bona burgesia, senyorets i senyoretes, gent de la nàutica i la vida folgada; tipus en bermudes i avarques de serratge cosides a Can Carmelo des Mercadal; sibarites de la llagosta en caldereta, alaiorencs de tota la vida i molts d’altres espècimens.

En canvi, alguns eren uns perfils que havien optat per arrelar per sempre més en aquells paratges de tramuntana. No eren vinjolites d’estiu, sinó residents a temps complert, esdevinguts fornellers per voluntat pròpia. Havien decidit de viure-hi buscant una nova ciutadania, convençuts que podien travessar la soledat i les fúries hivernals, però també les hordes d’estiu. D’aquest grup, dos noms sobretot em van fascinar preferentment. Provenien de molt lluny, de l’alta Europa, un, i de les Amèriques, l’altre. El primer nomia Arnulf Bjørndal, un personatge ros que buscava la llum del Mediterrani per encalmar les follies de pintor. Hi buscava el contrast entre el fred vidriós de Noruega i el solell ardent vora el mar.

El segon provenia del Canadà, a gairebé 7.500 quilòmetres de distància. Era alt com un cappare, de pell i cabells com l’aram, barba impenetrable i crespa, permanentment penjat d’una llosca de tabac; i, sobre la taula, desafiat pels efluvis del ginebró. Estic ara al·ludint a la personalitat adusta, un poc sorruda, de Robert Arthur Morris. Popularment, era conegut per l’habitual hipocorístic de Bob. Després d’haver suportat l’horror dels canons i les trinxeres en la II Guerra Mundial, animat per l’efusió literària, va creure que Fornells havia de ser per a ell el millor despatx des del qual fer brollar les novel·les que li bullien al cap.

Robert Morris era natural de Vancouver, al sud-oest de la província canadenca de la Colúmbia Britànica. Havia nascut el 19 de maig de 1917. El pare era arquitecte naval i treballava a les drassanes de la ciutat. Mentrestant, el jove Bob estudià la llicenciatura en Enginyeria Elèctrica (1939). Però l’esperit innat de fabulador i creador, encara l’animà a treure’s el grau en Arts a la British Columbia University.

L’etapa docent va coincidir amb els estralls de la gran depressió del 29: aquell crac que posà en fallida el capitalisme feréstec de la primera gran industrialització de l’economia internacional. Fou quan el món s’omplí de suïcides que no pogueren pair la ruïna sobrevinguda.

Per contribuir a costejar la carrera, Morris hagué d’espavilar-se com a mariner, llenyataire i miner que descendia a les anfractuositats de la terra. Foren un seguit d’experiències vitals que, més tard, li desfilarien per les pàgines literàries.

Ja graduat, s’allistà a l’exèrcit canadenc. Fou incorporat al cos d’enginyers, amb el qual va mantenir-se vinculat de 1939 a 1955. A les darreries de 1939, però, la follia del nazisme feu saltar pels aires la fràgil pau que experimentava Europa des de la finalització de la Primera Guerra Mundial. Més prest que tard, els exèrcits canadencs també van ser trasllats sobre els incendis d’una Europa que cremava. Aleshores, Morris va entrar en contacte per primera vegada amb la geografia mediterrània. Malgrat les bombes i el dolor humà, s’adonà que aquelles terres el seduïen. En elles, hi notava una atmosfera de molt d’assossec, i conegué paisatges de deliciós contrast i aigües blaves pures.

D’operació en operació

Entretant, les unitats militars a les que pertanyia desgranaren morts i llàgrimes en el desembarcament aliat de Sicília, a l’anomenada Operació Husky, que consistí en una campanya amfíbia i aerotransportada seguida de sis setmanes de combats en terra. S’inicià el 9 de juliol de 1943 i finalitzà el 17 d’agost. També participà en la Batalla de Montecasino (1944) i en la terrible contesa de Montepulciano, un vilatge de la Toscana (en terres de Siena), on Morris hagué d’actuar de primera autoritat municipal durant un mes. També el mateix 1944 intervingué en el desembarcament de Marsella, en l’Operació Dragoon. Finalment, va formar en els contingents aliats que portaren a terme l’ocupació final d’Alemanya, la nació de la qual havien esclatat cinc anys d’hecatombe humanitària.

Els combats, farcits d’horrors i d’escenes dramàtiques, l’havien marcat a sang i foc, fondament. Aleshores, el jove de personalitat esquerpa, gens inclinat a les alegries ni a les rauxes de cap mena, va causar baixa de l’exèrcit. Era casat amb Eva Katleen Younger, i ja havien tingut un fill, Timothy, Tim, nascut el 8 d’octubre de 1952. El pare havia pres la decisió indeleble de ser escriptor, i d’exercir l’ofici de les lletres en aquella part del planeta on ell havia esquivat les bales cruels de la guerra.

Bob havia somniat una vegada i una altra que tornaria a Europa. Més en concret, sobre les terres mediterrànies, ara, però, desarmat i vivificat per la pruïja literària que alenava en ell. El 1954, tots tres, Bob, Eva i Tim, abordaren un transatlàntic que els esperava en el port de Nova York. Salparen rumb a Itàlia, però tenien planificat que farien escala a Barcelona, el primer port de la ruta. Portaven molta informació i propaganda acumulades sobre l’existència d’unes terres insulars just davant de les costes catalanes, conegudes pel nom d’arxipèlag de les Balears. Mentre l’esposa i el fill van romandre a la capital catalana, Bob feu uns viatges d’exploració a Mallorca i a Eivissa, que ja fruïen del predomini de la publicitat. Alguna intuïtiva vibració, però, no li va despertar la necessària sintonia. S’hi adonà de seguida d’un fort cosmopolitisme turístic. De nou retornat a la Ciutat Comtal, el cap de família s’animà a guardar coa altra vegada a les finestretes de la Trasmediterrània, a la Via Laietana. No sabia ben bé quina destinació havia d’escollir aquesta vegada. Considerant una proposta i una altra, algun empleat de la companyia, a l’atzar, li va suggerir Menorca, amb la promesa que oferia les garanties d’una illa tranquil·la i genuïna. Res a veure amb la Mallorca i Eivissa que acabava de recórrer.

En certa forma, la família Morris estava reproduint la conducta que, vint-i-dos anys abans, havia protagonitzat el matrimoni Hans Hartung i Ana Eva Bergman, quan decidiren de fugir d’una qualsevol renou turística, per acabar instal·lats en els paratges agrests de Cala Tirant, aïllats del món enter.

La família Morris va arribar a Fornells transportada per un esbufegant autobús que caçaren al vol a la plaça des Bastió de Maó. Fou en el mes de novembre de 1955. En posar peus a terra, la tramuntana bramulava per les artèries del poble, desert gairebé. Divagant en l’aire, els carrers eren plens d’espires com si algú hagués fet esclatar bengales d’auxili. L’estampa els resultà sorprenent. Havia fosquejat. Atònits, observaren que la gent practicava un mètode singular per encendre els brasers domèstics: aprofitant els bufaruts naturals del vent, els posaven davant les portes de ca seva, preparats amb carbó, sobre el qual col·locaven una llauna perforada amb tiges de camamil·la, que hi actuava de fumeral per facilitar la ignició. Així, esperaven que els pulmons de la tramuntana atiessin el foc fins que el carbó entrés en incandescència, per després encalentir-los la llar. «Als meus pares els va venir de seguida la imatge de l’infern de Dant», com ara ho recorda el fill Tim.

Llogaren una caseta minúscula en el carreró de Sant Antoni, a tocar de la placeta des Forn. Allà mateix, tres mesos més tard, els va caure la gran nevada del febrer de 1956. Essent naturals del Canadà, aquell fenomen meteorològic no els feia venir cap temor. Però ells anaven creguts que havien escollit una tèbia illa mediterrània, no pas un bocí gelat de terra canadenca. En una solució d’urgència, l’anècdota assolí trets còmics, perquè els Morris no portaven robes prou adequades per protegir-se del fred intens ni de la neu. I —pitjor encara— la casa no disposava d’estufes. Per tant, «ens vam passar alguns dies al llit, tots tres ben arraulits entre unes flassades que aconseguírem. No ens sabíem donar raó del fenomen», que Tim ho evoca. Però Fornells, al capdavall, fou un amor instantani. Mai més no s’hi mudarien de residència.

Dos anys més tard, llogaren la casa de la família Casals, en el carrer del Rosari 63. Hi ocuparen un pis alterós que, per la banda de llevant, feia una terrassa que albirava la badia gairebé de punta a punta, just a tocar des Pla. Finalment, l’Ajuntament des Mercadal va concedir-los permís per construir un petit habitatge de nova planta al costat des Molí. El plenari havia pres l’acord en sessió municipal del 31 de maig de 1964 [Llibre d’Actes, foli 32]. Els plànols bàsics havien estat aixecats per l’arquitecte Jaume Villalonga Ferrer, mercadalenc, però amb despatx a Maó.

Gairebé des del primer moment, Bob Morris es va posar a escriure, el seu més preuat deler i la raó coral de l’arribada a Menorca. Per fer-ho, va netejar, primer, un racó obac a les trinxeres des Pujol. Després, passà a una de les entrades de la torre anglesa de la bocana del port sobre els penyals de ponent. Finalment, s’animà a endreçar la Caseta del Rei, a la ratlla mateixa del mar: la va escombrar, va pavimentar una mica el terra i va fer alguna plataforma per moure-s’hi a peu pla. Durant molts anys, aquesta serà la seva personal oficina on invocaria les deesses del Parnàs.

Durant els anys inicials, va creuar una bona amistat amb Diego Petrus Sans (1891-1958), el poeta-pescador; aquell taujà que, havent après a llegir i escriure a les presons i camps de concentració després de la guerra civil, s’havia convertit en un líric autodidacte dels mots, sense negligir l’ofici de les xarxes que li asseguraven el menjar a taula. Morris, en algun moment, va fer-li traduccions a l’anglès.

La vida a Fornells era molt senzilla, tothom es coneixia; i ben prest la família estrangera donaria un cop de mà als joves locals que volien aprendre la llengua estrangera.

A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, van començar a aparèixer inquiets artistes d’altres països. El 1957 arribaria Arnulf Bjørndal (1934-2005), seguit per la seva família, Ulla l’esposa, i un infant daurat com una centella anomenat Andrea, a qui agradava córrer descalç pels paviments del poble encara sense asfaltar.

La jove família Bjørndal descendia de Tromsö, Noruega. En quedar instal·lada, el pare tenia vint-i-quatre anys d’edat, revolat per unes idees pictòriques modernes i renovadores, a vegades folles. Acabava d’obrir un segon capítol menorquí de la seva vida, després d’haver viscut una temporada en una cova de Cala Tirant, talment com un troglodita que se alimentava de carn de tortuga i mentre rumiava alguns conceptes artístics.

Fou el constructor de la insòlita casa que anomenà «Sa Taula», alhora un habitacle amb funcions de residència familiar i de galeria d’art contemporani. Al capdamunt de l’edifici hi plantaren un bar per a festes, música en viu i xumes, enmig de no poca irritació dels veïns. Fornells —Menorca entera— quedà bocabadat d’aquella taumatúrgia que havia transformat una humil casa de pescador en una peça d’art arquitectònica. L’ajuda tècnica per aixecar-la vingué de l’estudi de l’arquitecte maonès Pedro Luis Mercadal (ell mateix pintor), que traçà el projecte bàsic i feu els càlculs matemàtics. També hi va quedar un cert rastre de Morris, que, en la condició d’enginyer, va aconsellar Bjørndal en l’enlairament d’una construcció incerta, en aquells moments estrambòtica però visionària, avui absolutament catalogada. Més encara, si observam que presentava les parets exteriors formant un pla inclinat, l’angle del qual es tancava a mesura que s’enfilava cap a amunt.

Inaugurada la tarda del 27 de juny de 1964, Sa Taula fou el bressol d’un grup artístic que s’anomenà Grup Menorca, integrat per nou artistes de Dinamarca, Holanda, Espanya i Noruega. Amb tots ells, per primera vegada, arribarien a l’illa formes abstractes d’expressió artística. A la fi, la creativitat i la plàstica obriren l’entrada de Menorca al segle XX. Fornells s’havia transformat —no sense tensions ciutadanes— en un centre artístic vibrant. Les visites estel·lars de noms prestigiosos, des de llavors, hi feren una atractiva desfilada: Robert Graves, Peter Ustinov, David Russell, Rijk van Ravens o Ton Orth, que es va enamorar bojament de la filla d’un pescador; i, modernament, Alfredo Bryce Echenique, Joan Vila-Grau, Jordi Aguadé, Alex Susanna o Josep Serra Llimona.

Com ha deixat escrit el periodista Francisco Martínez Navarro, tots ells havien sentit els cants de sirena de Fornells. Bob Morris, el primer. I després, Bjørndal, qui, seguint l’estela del canadenc, havia arribat com ho fan les ànimes candoroses. Gairebé com Bjørndal, també l’escriptor va tenir una etapa, si fa no fa, de novel·lista troglodita aposentat ara as Pujol, ara a sa Torre dels anglesos o a sa Caseta del Rei.

Des del primer dia, entres guspires, ratxes de tramuntana múrria i fred de neu, Morris va sentir una agulló d’amor permanent per Fornells, perquè havia après a escoltar els seus batecs més íntims. Com a escriptor de ploma, maldava d’interpretar el llenguatge de las aspres roques, de l’escuma salada, de les aigües fondals i del vol dels cagaires bruns, bussejadors àgils i esquius.

Morris va experimentar els entrebancs enutjosos dels editors. Els originals en paper anaven i venien de Fornells al Canadà, en sobres i per correu marítim. Però les propostes exagerades de canvis i de reescriptures el feien enfadar. Potser per açò deixaria una producció escassa, i poquíssima d’editada. Entre d’altres, va produir les novel·les «The Glove», «The Painter» i «The night shift», a banda d’unes col·leccions de relats breus titulades «Henrietta», «The bumper» i «Rememberance».

Des del 1955 fins a la mort, succeïda a Maó el 15 d’abril de 1981, a 63 anys, la major part de la vida de Morris va discórrer a Fornells. És cert que sovint intercalava estades a Barcelona i a Maó, on va viure els darrers hiverns. Però Fornells mai no va desaparèixer de la seva mirada líquida, ni de les pipelles de foc amb què feia la contemplació del món. Tampoc l’esposa abandonà mai el paisatge de la vila marinera, fins que li vingué el traspàs el 9 de desembre de 2014, quan només li faltaven unes setmanes per complir 89 anys el 2 de gener següent.

Avui, amb els clarobscurs de qualsevol biografia familiar, encara el fill Tim roman a Fornells com a testimoni emocionat i impertèrrit. Ara com ara, Timothy Morris està ben decidit a no deixar de ser mai el descendent de l’escriptor Bob, l’escriptor de les grutes i del mar de Fornells.