Les emocionades paraules del jove caixer senyor van ressonar i van omplir el cor urbà de Ciutadella, la plaça des Born: «no sé si estic despert o estic adormit; però sí sé que estic vivint un somni meravellós».
Carlos de Salort Pons, ben despert i engrescat, va afegir, després: «vos deman i vull que somieu amb jo i amb tota sa junta de caixers; anem, idò, a fer entre tots, que aquest somni es faci i sigui una fantàstica realitat».
El fill dels comtes de Torre Saura, Carlos de Salort Sintes i Mónica Pons Morales, va transformar la seva primera convidada en una fascinadora poesia, on encoratjà a tota Ciutadella a viure el somni santjoaner amb la junta de caixers i tots els cavallers. Ho va fer amb agraïment a «l’esforç de sa bona gent del camp», perquè és qui ha conservat, respectat i transmès el sentit i el significat de la gran celebració santjoanera del mes de juny.
Aquest somni, les festes de Sant Joan, més vives que mai i en constant evolució, demanen canvis i reformes per millorar-les i adaptar-les a les noves realitats sociològiques. La festa que coneixem avui res té a veure amb la que s’organitzava els segles XVII i XVIII, la que va protagonitzar Ciutadella el XIX, i la que acabam de gaudir aquest 2024.
Temps era temps i l’expressió més autèntica de la ferma identitat de la ciutat de Ponent, avui encara demana canvis per garantinr-ne la seva continuitat i futur. Cal definir i aplicar mesures, decisions que exigeixen l’entesa entre la Junta de caixers del bienni, l’Ajuntament de Ciutadella i la Junta de caixers senyors.
És cert que no existeix un programa escrit i que els autèntics protocols es transmeten de pares a fills, d’avis a nets, i que les úniques hores amb validesa són les del primer toc: les 9 del matí del Diumenge des Be, les 14 hores del Dissabte de Sant Joan i les 8 del matí del Dia de Sant Joan.
La nostra festa més estimada no pot morir de l’èxit per la massificació de milers de visitants en els espais urbans i l’augment en el nombre de cavallers, motivat per l’increment dels jornalers que participen com a cavallers a sa qualcada. El capvespre del dia de Sant Joan, amb 147 caixers i cavallers, una volta al caragol de Santa Clara significava allargar-lo noranta minuts més. Potser s’havia d’haver tallat una volta al caragol de maí. El resultat és el mateix: amb una comitiva tan extensa i amb aquesta gernació no es poden fer totes les voltes.
Ha arribat el moment de plantejar que Sant Joan s’allargui durant tres dies, després d’haver prolongat els caragols als carrers de Santa Rosalia i Curniola? I els cavallers pagesos que quasi no dormen durant tres dies perquè han de treballar ensoldemà?
Com trobar l’equilibri perquè Sant sigui la festa dels ciutadellencs i, alhora, viscuda pels visitants? Cal posar límits? Quins?
Cal tornar a escampar arena de platja, amb més quantitat entre la plaça de la Catedral i sa plaça Nova. Precisament, el tram on van caure el caixer capellà, Josep Manguán; el caixer senyor; i el caixer pagès de Tramuntana, Antoni Bosch, l’amo de son Àngel.
I també caldrà evitar el llançament dels grans envasos de plàstic que són un perill lliscador per als cavallers i per als vianants.
