Alguns noms precursors de l’enginyeria industrial menorquina

La primera indústria moderna que mereix de bon de veres aquesta qualificació és La Industrial Mahonesa. Fou la iniciadora en un sentit exactament capitalista del terme, per com fou concebuda mitjançant la producció mecànica, l’ús del vapor acoblat a les màquines i per la producció en sèrie. Havia estat fundada el 1856, i restà instal·lada a Cala Figuera, a l’interior del port de Maó. Era una indústria tèxtil que treballava el cotó que procedia d’Amèrica, obligat a fer escales de control sanitari.
L’autor tècnic de la fàbrica fou l’enginyer anglès Mr. Archibald Renny, que es va domiciliar a Maó i que exercí d’enginyer en cap de la nova empresa industrial. Sembla que havia estat un gran matemàtic.

Però és ben cert, tanmateix, que Menorca li deu molts altres serveis a la seva perícia se li deuen certs plànols per al desenvolupament industrial, el disseny de varadors, projectes de molins fariners i d’altres aparells. A més, va ocupar la plaça de cònsol de Gran Bretanya a l’illa, fins que morí prematurament el 4 de novembre de 1863, als 42 anys d’edat.

La següent fita de la història de l’enginyeria industrial a Menorca ens trasllada a les darreries del Vuit-cents. En concret, a 1892, en què la ciutat de Maó va presenciar la congriació gairebé simultània de dues companyies de subministrament d’energia. D’una banda, La Eléctrica Mahonesa i de l’altra, La Sociedad General de Alumbrado.

Endegament energètic

No cal dir la importància que assoliria aleshores el subministrament energètic per endegar una efectiva expansió i modernització de la incipient industrialització de l’economia illenca. Sense disposar d’una font d’energia (exceptuada l’energia dels braços humans), no és possible albirar, ni de lluny, cap procés de mecanització del treball i de la producció, com resulta tan evident.

La Eléctrica Mahonesa s’inaugurà el 6 de setembre de 1892, fruit de l’embranzida empresarial de Francesc Andreu Femenies (1860-1929). Fou la primera central elèctrica establerta a les Balears. Tècnicament, consistia en una caldera de vapor del sistema Babcock & Wilcox, una màquina de vapor Westinghouse, ambdues construïdes a Glasgow, i una dinamo del sistema Gaaz a cura de Planas i Flaquer i Cia., de Girona. La instal·lació anà a càrrec de la pròpia casa subministradora, tot i que fou muntada per Casimiro Seitz, electricista austrohongarès, Francesc Tomàs, tècnic català, i el mestre de casa mallorquí Joan Rosselló.

Pel que fa a La Sociedad General de Alumbrado, es constituí el mateix any que l’anterior, però oferia un sistema energètic a gas. Mantingué fortes picabaralles amb la seva rival, a compte dels drets d’establiment de l’enllumenat públic de Maó. L’empresa fou creada per un grup d’empresaris, d’entre els més preeminents Joan Taltavull Garcia i el seu gendre Joan Joaquim Rodríguez Femenies. La doble concurrència empresarial dividí l’opinió pública maonesa en dos bàndols irreconciliables, que s’anomenaren «gasistes» i «electricistes».

Aquí, però, ens interessa destacar que fou designat cap industrial de La Sociedad General de Alumbrado la figura de Pau Ruiz Verd; i que la maquinària instal·lada provenia de la casa Julius G. Neville de Liverpool.

Un antecedent de la societat del gas data de 1866, any en què l’enginyer francès Edmet Nadot vingué a l’illa per construir, sense èxit però, una fàbrica. El tècnic pertanyia al Centre Científic Industrial per al Foment de la Indústria Espanyola, radicat a Barcelona. El projecte era instal·lar una fàbrica de gas d’hidrogen per tal de servir l’enllumenat domèstic a Maó. La idea no tingué cap concreció.

Convé, entretant, fer una precisió al voltant de l’arribada de l’electricitat a Menorca. Si bé és cert que la primera empresa fou la de 1892 i que amb ella s’endegava la història de l’electrificació en tots els àmbits possibles d’aplicació (domèstic, industrial i d’usos públics i privats), el 12 de maig de 1891 la fàbrica de calçat «Sintes i Bagur» de Maó havia signat un contracte d’electrificació amb l’empresa Dietlin y Gotz de Barcelona. Açò no obstant, sembla clar que hom només pretenia d’incorporar-hi l’electricitat com a font d’enllumenat de la fàbrica, sense que res no tingués a veure amb l’adopció de l’electricitat com a força motriu per al sistema de producció de sabates, cosa que ben segur continuaria essent de caràcter artesanal-manual.

Els assaigs d’enllumenat elèctric en aquella indústria es feren el setembre de 1891, a cura de l’enginyer de la casa Dietlin que nomia Lluís Moncada i Rovira.

Naturalment, gaudir de subministrament energètic esdevingué d’allò més determinant per tal d’accelerar el procés industrial de Menorca. I, per açò mateix, per començar a descabdellar un tímid però evident historial en el camp de l’enginyeria industrial, per bé que encara no hi trobem titulats superiors. De fet, caldrà situar-nos ben entrats en el primer terç del segle XX abans que no apareguin els enginyers universitaris. Abans, sols s’escau de parlar de mecànics i d’homes enginyosos que, a tot estirar, admeten la denominació de preenginyers.

A la segona meitat del segle XIX havia pres forma a Menorca una indústria artesanal derivada de la tradició orfebre i argentera. Al·ludim a la confecció de malla de plata per fabricar moneders. Aquesta petita activitat industrial arribà a desenvolupar-se considerablement, fins al punt d’esdevenir, alhora, origen d’un sector manufacturer que hauria de conèixer una extraordinària expansió econòmica després de la guerra civil en experimentar una profunda transformació —o reconversió, que hom prefereix dir actualment. Parlam de la bijuteria.

Idò bé: la indústria artesanal de la malla, a més d’iniciar l’enlairament industrial de l’illa com ja ho estava assolint-ho amb la manufactura del calçat, donà peu al desplegament de l’enginy mecànic. El teixit de les malles d’argent era una manufactura purament manual, de la qual en tenia cura la mà d’obra femenina com a ocupació laboral domèstica, generalment mal pagada. No oblidem, per exemple, que les dones ocupades en el sector en els anys vint eren devers 2.400, en front dels 600 homes; i que el salari mitjà femení se situava en les 12 pessetes setmanals, mentre que els homes en rebien 42.

Una premsa de volant

Aquella feina artesanal, però, donà un gran salt l’any 1919, data en què la fàbrica de Guillem Coda de Maó (la firma capdavantera a l’illa) va adquirir la primera premsa de volant a fricció. Era una premsa de mig cos, d’acer fos i de 120 tones de pressió, construïda a Barcelona per «Copte Josa Cabré i Cia». La instal·là el mestre mecànic Antoni Garcia. La mateixa màquina passà el 1925 a un bijuter, en Perchés de Maó. Tres anys més tard anà a raure a Ciutadella, a la fàbrica de Joan Torrent Torres. En 1969 tornà a Maó, a la casa Industrias Orfila, i d’aquí a la fàbrica de Ferreries de Jesús Serra, on encara funcionava el 1989.

Per atzars de la història, la I Guerra Mundial provocà l’arribada a Menorca d’hàbils mecànics alemanys, que contribuïren eficaçment a la millora de les instal·lacions mecàniques de les petites indústries de l’illa, així en la mecanització dels tallers de malla, com en la introducció de tecnologia productiva per a la incipient indústria de la bijuteria. O com també en altres processos de mecanització secundaris per a tallers de sabó, pasta de sopa, molins fariners, etc.

Quatre són els noms dels alemanys sense parió en aquesta aventura: Otto Froëhlich Bub, G. Heugel, W. Ruff i Willheim. Tots ells ens apareixen en diverses iniciatives empresarials i en diverses fases de la mecanització d’indústries menorquines a Maó, Alaior i Ciutadella. Cal esmentar un cinquè nom, l’enginyer Erehns, un especialista en la fabricació de sabons que, després de la Gran Guerra, obrí una fàbrica en el Moll de Ponent de Maó.

Tota aquesta onada de tècnics alemanys contribuí admirablement a què els menorquins del sector del metall es familiaritzessin amb els treballs de mecànica i precisió. Al capdavall, foren uns autèntics mestres de l’enginyeria industrial per a la Menorca del primer terç de segle.

A tall il·lustratiu, direm que Otto Froëhlich (1893-1960) construí i instal·là el primer motor de gasolina amb finalitats industrials a la ciutat d’Alaior: un Otto de 5 HP, que batejà amb el seu nom de pila. Allò suposà la superació definitiva dels vells motors de sang. Amb la nova màquina, el seu amic i soci Cristòfol Pons Pons (en Tòfol Xuc, nat el 1886 i mort el 1964) fundà el 1923 la primera indústria de frontisses de la història industrial de Menorca. Encara ara subsisteix, sota la gerència compartida pels germans alaiorencs Sisí i Bernat Pons Mascaró.

Froëhlich és, potser, el més «menorquí» de la nissaga alemanya, perquè casà amb una alaiorenca i finí els seus dies entre nosaltres. Era natural de Pforzheim, ciutat a l’est de Baden-Wurtemberg. A començaments de segle, aquesta regió posseïa una notable indústria d’adornaments, sobretot cadenes i altres elaboracions d’aquesta mena. Fou fill de Guillem Froëhlich i Lucia Bub. El 7 de febrer de 1929 casà amb Antònia Pons Pons. Morí a Alaior el 23 de novembre de 1960, i encara és possible trobar a la ciutat descendents directes.

En qualsevol cas, els contactes amb els mecànics alemanys permeté que els menorquins viatgessin a Alemanya a conèixer nova tecnologia i a formar-se com a mecànics. Sembla que el primer a arriscar-se fou un jove mecànic català resident a Ciutadella. Nomia Evarist Pino Samper. Primer treballà a Zuric (Suïssa) entre 1916 y 1919. Després marxà a Pforzheim fins a 1921, any en què retornà a Menorca com a mecànic en cap de la indústria de Teodor Canet de Ciutadella.

També visità Alemanya el maonès Pere Monjo, un tècnic de la firma d’Elies Conesa, fabricant de malles que tenia a les seves ordres al mecànic alemany més reputat d’aleshores en el panorama menorquí, el Sr. Willheim.

Germans Ruiz Verd

Particular importància té l’experiència industrial promoguda pels germans Ruiz Verd. D’aquest llinatge ja n’hem parlat més amunt en referir-nos a la Sociedad General de Alumbrado. Pau i Vicent Ruiz Verd, l’any 1890, tingueren la idea de llogar uns magatzems portuaris a l’Arsenal de l’Estat en el port de Maó. Muntaren allí la primera indústria naval moderna de Menorca, especialment dedicada a la fabricació de motors y gasògens. La denominaren La Maquinista Naval. Un incendi declarat el 1894 destruí els locals, però els germans reconstruïren els tallers, fins que, el 1902, feren una ampliació de capital, donant entrada a la l’empresa a una Casa denominada Neville, de Liverpool. Fou llavors quan rebatejaren La Maquinista amb el nom d’«Anglo-española de Motores, Gasógenos y Maquinaria en General».

Popularment, hom la coneixia per La Anglo, que nomenà un militar com a director enginyer el març de 1906, el comandant Antoni Gómez Cruells.

Els germans Ruiz Verd no només hi exercien d’empresaris, sinó sobretot d’autèntics mecànics, o preenginyers.

En aquest context històric de la preenginyeria menorquina, res no té d’estrany —ans al contrari— que hi sorgís una primera figura destacada de l’enginyeria industrial superior. Al·ludim a Estanislau Ruiz Ponsetí (Maó, 1889- Mèxic, 1967).

Ruiz Ponsetí fou fill de Pau Ruiz Verd (fundador de La Anglo, mort el 1904) i de Francesca Ponsetí Sintes. Estudià el batxillerat a Maó i es llicencià a Barcelona en Ciències Exactes el 1911. El 1914 llegí la seva tesi doctoral titulada «Estudio de los lugares geométricos de los puntos de curvatura estacionaria en el cuadrilátero de manivela cilíndrica. Aplicación al mecanismo de biela y manubrio». El 1915 va obtenir la llicenciatura en Enginyeria Industrial.

Entre aquell any i 1927 treballà en una indústria de sabons anomenada «Lardina» que ell havia ajudat a fundar. En 1920 va crear, amb l’auxili d’un grup de companys professionals, el Sindicat General de Tècnics de Catalunya (SGTC), la primera organització sindical dels enginyers industrials de Barcelona. En 1923 ingressà a la Unió Socialista de Catalunya. En tant que militant d’USC, fou diputat al Parlament de Catalunya el 1932 i subsecretari de la Conselleria d’Economia de la Generalitat el 1937, per designació del titular del departament que dirigia Joan Comorera. En acabar la guerra civil, s’exilià a Mèxic, on va morir el 1967, després d’una llarga carrera, no només política i sindical, sinó particularment meritòria en el camp de la enginyeria industrial i de la publicació d’estudis, assaigs i treballs tècnics de la seva especialitat. Ja amb el camí traçat per Ruiz Ponsetí, rere el seu exemple començaren a degotar, definitivament, una llarga llista d’enginyers i pèrits industrial que arriba als nostres dies.