Hi ha més formes de tocar la p****era "Smoke on the water"!

Atenció! Aquest article no xerra d'en Michael Jackson. Així que podeu seguir llegint sense por d'embafar-vos amb el rollo que tothom duu últimament: "Jo no és que fos un fanàtic seu, però hi ha que dir que era un crac i que ningú aconseguirà el que ell ha aconseguit amb la música i tal i qual i pi pi pi...". Casi agafen ganes de fer com na Raquel i esborrar-se del Facebook, però no, que ara vénen festes i la cosa s'omple de fotos compromeses i mogudes així. En fi, que morir-se va beníssim per guanyar respecte i vendre pòsters (hola? Jim Morrison?) i que si de cas ja escriuré un altre dia sobre l'amic Wacko Jacko, la seva música i les seves excentricitats (que és el que us agrada, rumberos!).

Aquesta vegada deixaré de banda les filosofades sobre el futur, la crisi i el rock'n'roll, i començaré explicant-vos que, ara fa un mes, vaig veure un concert de primera al Teatre de l'Orfeón de Maó. Em va enredar el meu amic en Martí des Hoochies, dient que encara que fos jazz m'agradaria i que, total, no hi havia res millor a fer aquell divendres. Així que, després de picar unes braves arenoses, vam entrar al teatre on ens vam trobar amb tots els músics de jazz de Menorca, a més de qualque jovenet (quina il·lusió!) i alguna llegenda del rock'n'roll a Menorca, amb qui vam estar xerrant d'Alice Cooper i Iggy Pop fins que es van apagar els llums.

I llavors van sortir a l'escenari un homo musculós i tatuat, un tio desnodrit i amb pinta de demanar euros al carrer Pelai, i un senyor gras i calb amb ulleres de pasta, que feia entre ràbia i por. Bateria, contrabaixista i pianista, respectivament. I sense més, el bateria va començar a tocar un groove... amb les mans! I els altres el van seguir amb unes improvisacions duríssimes, dissonants, violentes. Yeah. En acabar el tema, el contrabaixista els va presentar amb una veu tènue (jo només podia pensar quina por devia fer anar de gira amb aquest grup) i van continuar amb un parell de temes més en el mateix plan. I em van agradar molt aquests temes, però cap al final del tercer ja estava una mica exasperat. Però en aquell moment es va produir el canvi: van presentar a una senyora amb pinta de "la-tia-del-pianista-que-els-porta-un-tupper-amb-formatjades" que resulta que cantava, i com cantava! Seguint amb el seu estil estrany, van versionar algun estàndard i algun tema pop, però no qualsevol: "Barracuda" de Heart, i "Lithium" de Nirvana! I com a bis, una versió preciosa de "Heart Of Gold" de mestre Neil ­Young, que van rematar a tres veus el baixista, la cantant i el pianista, girat cap al públic amb un gest digne de Bela Lugosi. I aquí si que em vaig rendir a aquesta panda de freaks i des d'aquí donar l'enhorabona a la gent del Festival de Jazz per portar un grup com aquest, arriscat però per tots els públics. Que com es deien? The Bad Plus. Tenen un myspace que hauríeu de visitar i escoltar algun tema, val la pena!

I a què ve aquesta mini-crònica? Res, que quan tornàvem cap as Migjorn amb la meva al·lota vam començar a pensar en discos de versions que potser no coneixeu i que val la pena que escolteu. Sempre és com a mínim divertit escoltar cançons sobadíssimes fetes d'una altra manera. I de vegades trobes coses genials. D'altres... només divertides. Res, sense més, allà va una llisteta per tenir-vos entretinguts:

PAT BOONE-In A Metal Mood: No More Mr. Nice Guy. Un clàssic. Amb 40 anys de carrera musical a la seva esquena, Pat Boone (famós als anys 50 per gravar versions "per tots els públics" de les cançons d'artistes negres com Little Richard, posterior predicador cristià i decididament "el tio que menys mola de la història del Rock"), es va decidir a gravar un LP versionant artistes com Ronnie James Dio, Van Halen i Deep Purple acompanyat per una big band. I amics, és una passada escoltar "Panama" en plan latin, o "No More Mr. Nice Guy" com si fos part d'un musical de Broadway. Ja us ho he dit, un clàssic, que a més de fer gràcia, té alguns moments de genuïna qualitat.

APOCALYPTICA-Plays Metallica With Four Cellos. Aquest també és un clàssic. Es tracta d'un quartet de corda finlandès (d'on podrien ser, si no?) que interpreta temes del meu grup preferit amb quatre cellos. El títol no dóna marge d'error. I el resultat? Mediocre, si us he de ser sincer. Arranjaments xorres, un so dolent dolent... no entenc com poden estar tocant a festivals heavys de tota Europa. Bé, supòs que en algun moment la gent ha d'anar al lavabo i a dur un viatge de cerveses.
EASY STARS ALL STARS - Dub Side Of The Moon. Era un cap d'any de matinada, després de tocar a Sant Lluís, vaig anar a recollir la meva al·lota i vam anar a l'Ars a ballar fins que sortís el sol. I entre la música que posaven vaig reconèixer una versió de l'estil dub de "Breathe", el tema que enceta l'obra mestra de Pink Floyd "Dark Side Of The Moon". I el més sorprenent és que el dia 1 de gener encara me'n recordava d'aquesta cançó, així que en lloc d'anar a veure l'arribada dels patges em vaig baixar aquesta meravella de disc que us recomano amb fervor.

HAYSEED DIXIE-Kiss My Grass. Aquí també serveixen "A Hillbilly Tribute to AC/DC" i algun altre. En aquest cas es tracta de quatre americans amb pinta d'anar a reunions dels Ku Klux Klan cada nit i traficar amb whisky de contraban, que es dediquen a versionar clàssics del Hard Rock a l'estil Bluegrass. Banjos, guitarres acústiques, violins, veus amb accent tancadíssim de Texas i diversió a tope. El disc en qüestió està dedicat íntegrament a Kiss, i sonen òbviament les seves cançons més porques, com "Lick It Up" o "Let's Put The X In Sex". Però tots els seus discos de versions (després n'han fet de temes originals que no li importen a ningú) són recomanables.

ANTON MAIDEN-Anton Gustafsson Tolkar Iron Maiden. Aquest és una mica més recercat, però amics, quin artefacte! El tal Anton és un jove suec (una altra vegada els països escandinaus!) que, encoratjat pels seus amics, va publicar via internet unes gravacions en mp3 on cantava (és un dir) temes dels Iron Maiden sobre una base musical MIDI (per entendre'ns, un so com de teclat barat dels teus nebots). I és difícil de descriure el resultat, però segur que molts de vosaltres heu fet el mateix que aquest freak en la intimitat de la vostra habitació, posant la música a tot volum i canturrejant amb la vostra veu de púber. La diferència és que ell ho va compartir amb tots nosaltres. I si picau el seu nom artístic a la Wikipedia sabreu com va acabar, pobre.

T'interessa la música? Escriu a "The Song Remains The Same":
psthesongremainsthesame@gmail.com
BEATALLICA-Garage Day's Nite. El millor per acabar. Un cd que sembla fet a posta per algú com jo, que penso que els Beatles són l'esdeveniment cultural més important del segle XX, i que la seva banda de l'ànima són els Metallica. Es tracta d'un parell de freaks (ara són quatre) que es dediquen a gravar temes dels Beatles amb el so i la veu (imitació quasi perfecte) de Metallica. Tot amb moltíssim humor, referències per iniciats i títols com "The Thing That Should Not Let It Be" i "Blackened In The USSR". Ja sé que així per escrit no fa molta gràcia, però us juro pel quart disc de Led Zeppelin que escoltant aquest disc mentre conduïa em vaig haver de sortir de la carretera perquè no em podia aguantar les rialles. Ho recordo perfectament, anava a tocar amb la banda a les festes de Sant Climent i em vaig aturar a mitjan lloc a agafar aire. Una volta de rosca més als discos de versions freaks.
Bé, fins aquí, espero que hagueu descobert alguna cosa nova i estimulant. Voltros sabeu d'alguna altra versió que valgui la pena? Fins d'aquí a 15 dies!