La vida ofereix noves oportunitats

es preocupacions per la vida ens impedeixen percebre aspectes de la realitat dels quals un no se n'adona i considera que és una situació inexistent en la nostra comunitat. De vegades és per ignorància o deixadesa, però el nostre desconeixement no és aliè al fet que la realitat és la que és i no la que ens imaginam. Açò ve a compte de la descoberta i la conversa mantinguda amb en Jose (Maó, 1982). El cert és que l'havia vist, sabia de la seva vida. El que ignorava era la seva lluita per superar la realitat, ignorava com algunes persones l'estaven ajudant i desconeixia també els seus esforços per aconseguir una vida «normal».

Na Marta Frias (Pamplona, 1975) -la conec de ja fa temps- és una lluitadora nata, com a bona pamplonesa treballa pels drets humans i no es rendeix fàcilment davant les dificultats. Va ser en una conversa amb ella, durant la campanya dels sense llar, que vaig contactar amb en Jose. Na Marta és psicòloga. Començà a treballar a Càritas com a educadora de carrer ara fa cinc anys. Primerament, en va fer tres a Mestral i ara en porta dos com a educadora de carrer i responsable de drets humans. Els sense llar i temes de vivenda és el que més tracta en la seva tasca, a part de mantenir contactes i col·laborar amb la PAH (Plataforma d'afectats per la hipoteca). En la seva feina, dedica més esforços al tema dels sense llar, arran de la descoberta dels casos que van apareixent a la nostra Illa. Per a mi, va ser una sorpresa la constatació que hi ha molts casos a Menorca en aquesta greu situació. Fent una feina de formiga, aconsegueix arribar a la gent que viu sense llar, en un primer moment, pels contactes amb la gent que va conèixer a Mestral. Molts dels seus usuaris han continuat relacionant-se amb ella, amb l'avantatge de tenir contactes amb la PAH. Així aconsegueix informació que la porta a cercar la gent que viu en situació tan precària. En adonar-se d'algun cas, es posa en marxa per aconseguir connectar amb la seva realitat. Sense anar més lluny, l'altre dia van visitar un antic edifici, a on segurament hi habiten algunes persones. Na Marta ens comença a explicar: «La meva descoberta, en iniciar aquest treball, és que els sense llar, existeixen a Menorca, no d'una forma tan exagerada com en la península, on et trobes persones dormint als caixers automàtics, però sí que descobreixes que hi ha gent que viu en cases, gairebé, entre runes, en unes condicions infrahumanes». Ens segueix explicant. «Primer de tot, fas la visita per un contacte i et trobes que hi ha més gent. La veritat és que és un col·lectiu que no està gaire acompanyat, no hi ha gaires professionals que els acompanyin. El que descobresc és que aquestes persones necessiten que estiguis amb elles, perdre temps fent un te, tenir una conversa. Llavors és quan s'obren i et van explicant la seva vida i la seva situació". Davant la meva sorpresa na Marta em diu que a Menorca tenen censades 23 persones, amb noms i llinatges. Aquestes persones viuen en situació de carrer, en cases abandonades, sense cap tipus d'abastiment, ni gas, ni electricitat. Aquesta dada l'han investigada amb els diferents serveis socials de Menorca. A més, es pot dir que hi ha entre cent i dos-centes persones sense llar. És a dir, que viuen en vivendes inadequades i/o insegures, com són aquelles vivendes amenaçades per un desnonament, per violència, sense contracte de lloguer, en condicions sense cap tipus de salubritat i/o en un estat totalment precari. Na Marta ens explica com va contactar amb en Jose: «El conec des que va entrar a treballar a Mestral com a usuari. Va ser el primer usuari complicat, hi va anar derogat pels serveis socials per acomplir una prestació social. Vaig començar a entrar en contacte amb ell, tot i que en aquell moment era molt difícil mantenir un diàleg. Es tancava en banda. Fins i tot el vaig haver d'expulsar. Però no vaig perdre mai el contacte amb ell. En Jose ens explica que va intentar robar a Mestral, aquest va ser el motiu que l'expulsessin. Després de deixar Mestral i passar a ocupar el lloc actual de treball a Càritas, com a educadora de carrer, Na Marta, s'havia trobat diverses vegades amb en Jose, «venia per les oficines i quan el vaig tornar a trobar, estava en situació de carrer, una realitat molt complicada, sense ingressos, consumint habitualment drogues, no tenia un objectiu clar en la vida, mancat de futur, vivia el present i sobrevivia. Jo l'anava ajudant donant-li coses allà on vivia. Habitava en una casa que llavors es va cremar i va haver de canviar de lloc. Li duia roba, butà, un armari amb claus perquè no li robessin la poca roba i menjar que tenia, una mica de doblers perquè pogués comprar alguna cosa. Allà vam començar a recuperar el contacte». Després va aparèixer un altre José, el del bar. És el qui l'està ajudant més. El va acollir al bar i el tenia cada dia, així aconseguia que no consumís. Rodejat de gent, s'acostumava a conversar i li va anar molt bé. Ajudant al bar, en Jose començà a tenir un petit treball. Aquell hivern el va passar acollit i més o menys calent. Rodejat de persones i sentint-se útil i estimat. En Jose s'alegra molt quan ens parla de l'altre José, ja que ha estat la mà generosa que ha confiat en ell, l'ha acollit i li ha donat un plat calent a la taula de la seva família. Aquesta és la realitat d'avui, però, tornem enrere per conèixer la infantesa d'en José. En Jose forma part d'una família de quatre germans. Sobre la seva infància, després d'un silenci reflexiu... diu: «La convivència era molt difícil. Sempre hi havia problemes a casa, el meu pare consumia. Açò suposava un ambient de discussions amb la meva mare, situacions de violència, de falta d'estimació. No és que em maltractessin, és que jo també era un poc difícil. El meu pare arribava moltes vegades col·locat i sentia a faltar l'afecte. La meva mare intentava fer el possible, però no estava preparada per ser mare, s'equivocava moltes vegades. Vivíem a prop d'un antic convent». Als nou anys va haver d'ingressar a la Casa de la Infància, hi va viure un parell d'anys al centre de dia, podent passar els caps de setmana amb els pares. A la casa de la infància tampoc no s'hi trobava a gust, ja que no li agradava resar i les monges li feien fer moltes vegades. Llavors el castigaven. A casa feia el que volia i a la Casa havia de conviure amb unes normes, cosa que li costava molt acceptar. Tots els germans van acabar passant per la mateixa situació. Al seu germà petit, el van adoptar una família d'acollida. En Jose em diu que va començar a fumar el primer als 13 anys. Consumia cànnabis amb son pare. «Açò m'aportava no pensar, treure'm de sobre els problemes. No pensava, estava bé». La droga, l'aconseguien traficant, tot i que son pare tenia una feina estable, ell l'aconseguia a base de venda. «A l'escola només hi anava a escalfar la cadira, moltes vegades acabava anant al director. Als 14 anys em van expulsar». Va acabar l'escola a primer d'ESO. «Als setze anys vaig partir de casa: me'n vaig anar a guanyar-me la vida, a vendre droga, a guanyar doblers... Anava a dormir a casa d'uns amics a una vivenda abandonada i m'alimentava de les vendes de traficar. He estat detingut entre quinze i vint vegades, no ho arrib a saber. Una vegada vaig estar a la presó uns quatre mesos. Sempre pel mateix tema. Em van aplegar al port de Maó. Vaig sortir de la presó amb el pagament d'una fiança per part dels serveis socials, amb la condició que aniria al Projecte Home. Aquesta fase, viscuda a Palma, va ser molt dura. Em van donar l'alta terapèutica i vaig tornar a Menorca, d'açò deu fer sis o set anys». L'alegria d'aconseguir superar el Projecte Home va durar poc. Als vuit mesos va recaure de nou en les drogues. En aquell moment es va trobar al carrer, tot i que va treballar tres estius de cambrer. Aquesta feina l'alternava amb el consum de droga. Tot i que el consumir no repercutia en la feina: «Fumava un canuto» quan acabava la feina. Açò sí, tenia bona reputació al treball. El consum no va acabar i va haver d'anar a viure a una nau abandonada. Allà «em vaig trobar sol». Aquell espai moltes estones estava ocupat per gent que hi anava a fer . Les anades i vingudes de la policia eren contínues: «Cada vegada que passava alguna cosa em venien a buscar a mi». Es trobava sense res. Dormia en un matalàs, al terra. Patint fred... Un dia, la casa es va pegar foc, tal vegada per alguna revenja contra ell, no se sap, en Jose va haver de fugir d'allà i cercar-se un altre sostre. En aquell moment va aparèixer na Marta, li va donar coses bàsiques: un armari, menjar, diners... «Menjava on podia. Ella em va donar estima. Podia rallar de tot amb ella. Qualsevol problema l'hi podia comentar». I també, com si fos el seu àngel de la guarda, quan més avall estava, va conèixer en José, el del bar. Li va donar molta estima i sempre era allà per donar-li una mà. En Jose diu: «Estava amb jo, em donava consells, era una mà amiga. Vaig sentir calor amb ell. Menjava amb ells. Aquest Nadal he sabut que era dinar en Família -ens comenta- ja que he pogut compartir taula a casa seva, perquè, a partir dels onze anys, vaig deixar de viure Nadal amb alegria». Quan demanam a na Marta sobre els canvis que ha fet en Jose comenta: «Ha canviat en les coses bàsiques. Ha deixat de consumir que és el més important. Ara té una expectativa de futur: poder fer feina, tenir una vivenda. No estava acostumat a estar en una casa ni mirar la tele. Ho va començar a fer quan va anar al pis que té Càritas as Castell». En Jose hi afegeix: «Mirant la tele sembl una . No hi estava avesat. No tenia ni lloc ni espai per fer-ho». Un altre canvi és que des de Càritas li han proposat de fer un curs de formació i ho ha acceptat sense posar cap problema. Abans era impossible, ho rebutjava. Ha descobert les mancances que té en la seva formació i està disposat a fer-ho. Ara veu els passos que ha de donar. No ho té fàcil a l'hora de guanyar la confiança perquè li donin feina. Més d'una vegada li han retret el seu passat. Té mala fama i pel fet de ser a una illa petita, tothom el coneix... «Si els dic que he canviat no em fan cas. Tenen una imatge de mi que costa canviar. Sé que he de lluitar per guanyar-me la confiança». Una dificultat que té a l'hora de demanar un treball és l'entrevista, ja que es posa molt nerviós, ens diu na Marta. El cert és que aquest estiu ha aconseguit treballar en les fires dels pobles. Ho ha pogut fer durant tots els caps de setmana, sense sortir ni consumir, per ell és haver aconseguit un objectiu. Espera amb ànsia poder entrar als nous pisos de Càritas que estan per inaugurar a Maó. A aquests pisos hi ha sala d'estar, cuina i bany en comú; i cadascú té el seu dormitori. «La situació d'ara té molt de mèrit, ja que sortir de les drogues en la situació de carrer en què es trobava no és fàcil. Ha deixat de consumir perquè s'ha adonat que consumint no arribava enlloc. Ha trobat una persona que l'ha ajudat a canvi de no consumir. Ell s'hi ha agafat i per ara ho està aconseguint», en diu na Marta. En Jose espera amb ànsia poder aconseguir un treball desitjat. «Vull una feina que em permeti relacionar-me amb persones de la meva edat, fer vacances, viatjar, comprar-me roba, celebrar el meu aniversari. És a dir, poder fer el que la major part de la nostra societat fa i que no he fet mai. Abans no hi podia pensar en tot açò». Tot i les passes donades, en Jose no ho té fàcil, li queden moltes dificultats per superar. La història deixa ferides que no cicatritzen en un moment. I totes les seves andanades comeses durant tants d'anys, robatoris, tràfic de droga...., la justícia no ho té esborrat, hi ha uns expedients pendents de resolució. Com va ser el cas de fa un mes, li va arribar un notificació judicial, que li comunicava que en una setmana havia d'ingressar a la presó per un delicte comès el 2013. Però la intervenció d'un advocat d'ofici lluitant per la seva defensa i explicant la situació real, amb informes dels serveis socials, drogodependències i Càritas, ha aconseguit, en aquest cas, que se li commutin la presó per treballs a la comunitat. Ha estat un pas decisiu per aconseguir el procés de recuperació iniciat. És una bona notícia que la justícia hagi fet aquesta valoració. En Jose és ara molt conscient del camí iniciat. També sap que li queda molt per fer. El camí està obert. Ara s'ha d'esperar que no desaprofiti l'oportunitat que la vida li brinda als trenta-tres anys. Només ens queda escriure unes paraules de la cançó de Lluís Llach: «Que tinguis sort i que trobis tot el que et va mancar ahir».