Una immillorable cloenda per al 41è Festival de Música d'Estiu de les Joventuts Musicals de Ciutadella, que ens retorna a les millors edicions d'aquest certamen tan arrelat a Ciutadella, ha fet palès el compromís de la seva continuïtat, possible, tot i els vents contraris que puguin seguir bufant, amb el suport de tots aquells que estimen la Música.
Cobejat per l'esvaïda magnificència de les voltes de l'església del Socors el magnífic instrument de Joventuts Musicals sonà com mai sota els dits privilegiats de Josu Okiñena. No parlem d'una actuació enlluernant, d'aquelles que deixen bocabadat per la tècnica, pel virtuosisme. Virtuosisme i tècnica són naturalment imprescindibles per executar, per interpretar adequadament la música, però per damunt hi cal l'artista, l'artista veritable, el músic total que interpreta, s'identifica, amb l'obra (amb l'esperit de l'obra), que no es conforma en executar, no es limita a interpretar, sinó que aixeca una creació immaterial i la converteix en sumptuós edifici sonor; el músic que tempta d'apropiar-se de l'ànima del creador per a convertir-se en recreador i des de la intimitat de l'intèrpret, reprèn la intimitat del creador. No és fàcil, no, no basta ser un gran pianista, un excel·lent virtuós. Okiñena ens demostrà dilluns passat que açò és possible. Ho féu a través d'un programa molt agraït, nimbat de conscient romanticisme.
Començà amb Mozart, nom excessivament prodigat en els recitals pianístics del festival. Mozart fa respecte, fa molt respecte, precisament per la seva simplicitat, la seva puresa virginal. En aquell llenguatge que no era nou, sinó recreació de formes estructurals ja existents, però amb tal originalitat i personalitat úniques, Mozart assimilà tots els llenguatges musicals i amb ells esdevingueren tots llengua materna. Uns pocs compassos de qualsevol obra mozartiana permeten distingir una individualitat, un segell d'identitat, incapaços de reduir en una mera fórmula, perquè són inimitables. La seva és una música "absoluta" no subjectiva com fan paleses les produccions de Beethoven, de Schumann, de Chopin, de Liszt. A l'obra de Mozart és difícil descobrir un solc específic que evoqui el seu món interior. En ell les influències internes o externes són transformades, sublimades en una mesurada bellesa intemporal. En la seva perfecció tot esdevé simple perquè és solament, simplement música pura. I aquí radica la seva dificultat. Com quelcom tan delicat, tan exquisidament fràgil pot ésser manejat sense entelar o deslluir?
Josu Okiñena s'hi enfrontà. I amb diàleg fluid, i so de claredat cristal·lina -com acostumen a dir els crítics- com si res hi hagués en torn seu revifà un Mozart que goso a dir, autèntic, amb la seva espontaneïtat i gràcia primera. Genial.
Com a pont d'unió, un "Nocturno" de Chopin disposà el públic a immergir-se en l'esperit romàntic que apuntava el programa (que no segui l'ordre anunciat) per donar a conèixer l'obra del compositor basc A. Donostia a través dels seus "Preludios vascos". Aquestes petites obres a les quals no cal el recurs de les dificultats tècniques, mostren una escriptura pianística hàbil, desimbolta, recolzada en melodies populars, on l'autor volgué dissenyar amb precisió l'anima basca amb una clara intenció descriptiva tant "interior" com a "exterior". Es pogueren escoltar "Izquetan", Urruti-jaya", "Malkoak" i "Errotazuri'ko". Okiñena en féu una versió extremadament lírica, continguda en un anhel constant de reserva, de confidència, amb honestedat reverencial.
La segona part s'omplí amb dues obres dos compositors coetanis la Balada op. 47 de Frederic Chopin i la Balada nº 2 de Franz Liszt. Okiñena desplegà en aquesta part del concert el domini extraordinari del teclat, admirable en la reflexió acurada amb què afronta els canvis sorprenents de tempo i els atacs marcats per una expressivitat i sensibilitat singulars. Però escoltant Bach i escoltant Chopin sempre em retorna aquella incertitud. Quan un artista, un gran artista, amb la tècnica fora mesura que posseeix, davant un mitjà tècnic que mai pogué imaginar el compositor que un dia hi hauria, no pot sostreure's a aprofitar tants recursos i abocar a l'espectacular, segurament, millora el producte; però això seria la veritat chopiniana?
I llavors envestí Lizst. La balada del poeta líric polonès amb la èpica del pianisme colossal del hongarès.
La segona Balada de Lizst és una obra d'alta volada de dramàtic recorregut i retòrica d'alta volada amb un cos sonor esplendorós llançat a dolls, una tensió dramàtica portada al paroxisme, afrontada, contraposada amb moments d'un hàlit líric colpidor.
Josu Okiñena disposa de tots els recursos: Una tècnica impressionant que li permet dominar els passatges més complicats com si fossin simples exercicis de digitació, una elevada musicalitat i una interpretació signada per una claredat i una nitidesa excelses. Va vèncer aquella grandiloqüència exuberant, aquella colossal arquitectura musical -prova de foc per als pianistes- amb rara saviesa, contraposant les sonoritats tronadores sobre els bordons amb aquells respirs –sospirs- de delicadesa mística, exhibint un mestratge difícil de superar en els matisos i aquells pianissimo increïbles, imperceptibles (però perfectament perceptibles), arrodonint cada matís a la perfecció amb la seva tècnica meravellosa. Mostrà igualment el seu talent immens en l'ús del pedal... i deixà bocabadats els oients amb les resolucions interpretatives, vencedores de les dificultats esgarrifoses que presenta la partitura, amb força inconcebible, passió sincera, pulcritud extremada, claredat exquisida. Sinceritat. Autenticitat.
La connexió entre l'artista i els oients fou clarament perceptible. I així ho demostrà el públic amb les seves aclamacions. I el pianista va correspondre amb una deliciosa sonata del P. Antonio Soler, el Preludi nº 20 en do m. de Chopin i un altre preludi d'homenatge al P. Donostia.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.