Vivim temps cíclics. Si vostè pensa que l'actual situació econòmica, política i social és la pitjor de la història de la Humanitat, s'equivoca. L'obscura ombra del poder és tan allargada que sura davant dels nostres nassos gairebé sense silueta física que l'estaloni. Canvien els protagonistes, però les formes són les mateixes. No creu que és ben hora d'obrir els ulls?
"La Cadira", la nova proposta teatral de la companyia menorquina Dosnoudosmil, destapa el mirall de la lluita de poder. Mirar-se en ell produeix vertigen, però l'alta dosi d'humor amb la qual transcorre l'obra ho fa tan suportable que arribem a oblidar-nos que es tracta del reflex de nosaltres mateixos. Dissabte el Casino 17 de Gener de Ciutadella fou escenari d'una catarsi en grup. Hora i quart de teatre intel·ligent. El seu director, Anselm Serra, despulla les vergonyes intrínseques de la condició humana. Es serveix de la comicitat i de la interpretació gestual per demostrar com l'individu viu amb naturalitat calcigar els drets de l'altre. La qüestió és ser el cap de l'escamot.
Els personatges "Ve doble" (Clara Lucas), "Ema" (Espe Robert) i "Èpsilon" (Laia Galceran) meravellen. Un histriònic començament de la història posa l'espectador en alerta. El pati de butaques no atura de riure. No és per a menys. El reguitzell d'excel·lències curriculars de les protagonistes és tan brillant com absurd. Com la vida mateixa.
Però la cosa és més seriosa del que pensem, doncs tot el relat transcorre a la vora d'una finíssima línia on es confon realitat i ficció.
Les actrius broden el seu paper. Actuen d'una tirada i mantenen la tensió argumental. La seva missió de salvar el món del seu camí cap a l'autodestrucció està plagada de cruels veritats.
Espe Robert s'erigeix com a banderera del gest, un recurs clàssic que enganxa; Clara Lucas és l'aposta segura, una actriu que es menja l'escenari; i Laia Galceran interpreta un "Èpsilon" que commou, un personatge que Anselm Serra i Ariadna Ferrer (ajudant de direcció) semblen haver vestit expressament per a ella.
L'afany per la supremacia es succeeix florida de grandiloqüents discursos avui més actuals que mai. Paraules que en un present de corruptela política conviden a rompre les regles del joc. Un joc de pati de col·legi on sempre guanyen els mateixos.
L'escena -també a Menorca-, assumeix la funció que li pertoca. Agafa les regnes de la proclama social i denuncia la desigualtat. La cultura és el camí.
El teatre de Dosnoudosmil és exquisidament crític i àcid. "La Cadira" remou consciències. No deixa indiferent. Si l'humor és l'eina per acabar amb els falsos lideratges embravits de retòrica i de tisorada fàcil, benvinguda sigui la rialla.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.