Esperança Camps és una d'aquelles menorquines pel món. La periodista i escriptora ciutadellenca du molts anys residint a València, i és allà on ha forjat una trajectòria literària farcida de premis i bones crítiques. El darrer guardó el va obtenir l'any passat, el Premi Ciutat de Xàtiva, amb una obra que llavors no tenia títol però que ara ja sabem que es diu "Naufragi a la neu". L'obra serà presentada la propera setmana, i promet ser una de les novel·les més complexes de Camps.
Diu al seu dietari que li fa vertigen la presentació d'aquesta nova novel·la...
Sí, i fins i tot vergonya, perquè els amics encara em xerren de la meva obra anterior, "Col·lecció particular", i ja arribo amb aquesta nova obra. Em sembla fins i tot un abús, però el calendari ha vingut així.
Què ens pot contar de "Naufragi a la neu"?
És la història d'un naufragi personal, el de la protagonista de la novel·la, una jove amb una vida complicada que va a passar dos mesos a un refugi de muntanya convertit en un espai per a joves creadors. Allà dalt, sempre envoltada de neu, intenta escriure una novel·la. "Naufragi a la neu" mostra com aquesta novel·la va creixent, i també ofereix altres veus, com la de Cristina. És un joc que no vull desvetllar.
És una novel·la amb una estructura complexa. Fou més difícil d'escriure que les altres?
Em va costar molt escriure-la. Em costava trobar el to. Segurament ha estat la més difícil, però també la que més satisfaccions m'ha donat fins ara, a l'espera de que arribi al lector. "Naufragi a la neu" demana més implicació del lector que altres vegades.
Vostè ha dit que aquesta no és una novel·la fàcil ni amable.
I així és, tot i que penso que cap de les meves novel·les no és ni fàcil ni amable. Crec que és una obra bastant dura. De fet, a mi em costa molt qualificar-la i explicar-la. Els lectors que fins ara l'han llegit em diuen que és una obra que fa mal, que rasca. No crec que sigui jo qui ho hagi de jutjar, sinó els lectors, però crec que pot ser una obra que deixi empremta.
Cristina, la protagonista de la novel·la, se'n va dalt una muntanya per escriure i evadir-se. A vostè l'escriptura també li permet evadir-se?
No, jo no vull evadir-me quan escric, jo estic rodejada de tot. De fet, el meu refugi de muntanya és una habitació molt petita que tenc a casa de ma mare. Per anar-hi, només he de creuar el carrer. Cada vegada me sent més còmoda escrivint novel·les. Encara que a vegades m'ho passi malament, me sembla que quan escric és quan visc.
Hi ha qui, quan es posa davant el paper en blanc o davant l'ordinador, ho fa com una espècie de teràpia, un aïllament del món i els problemes que l'envolten, per crear-ne un altre on evadir-se i viure més tranquil...
A mi no m'agrada evadir-me, m'agrada saber el que passa al meu voltant. No vull viure aïllada del món. Com a molt, una desconnexió d'uns dies per airejar-me, però vull estar informada, perquè si no no sabria d'on em vénen els cops, més ara que en vénen de forts.
I les seves novel·les transmeten aquestes ganes d'informació...
A mi l'escriptura em serveix per vomitar tot allò que m'envolta. Veig que de cada vegada més, allò que em passa a mi surt reflexat a les meves novel·les, encara que moltes vegades no ho faci intencionadament. La literatura em serveix per treure els grans que em supuren, és una manera de deixar constància d'allò que està passant i d'allò que ens estan fent. Per exemple, el meu editor volia definir la novel·la que escriu Cristina, la protagonista de "Naufragi a la neu", com a novel·la negra, perquè hi ha especulació de territori, lladres, etc. Jo crec que més que novel·la negra, és novel·la social.
A l'hora de saber el que està passant, segur que l'ajuda la seva professió de periodista.
La professió m'alimenta de temes i me permet conèixer moltes coses que passen, sobretot a partir dels meus amics periodistes de carrer.
Xerrant de periodistes, treballa vostè a Canal 9, un mitjà de comunicació públic sotmès a una importantíssima retallada de personal i a un canvi de model. Com ho du?
És com un drama a nivell personal. Vaig començar a Ràdio 9 fa 23 anys, i vaig ser la primera veu de l'emissora. A més, els valencians perden un mitjà de comunicació públic que té una determinada funció i que ha d'existir. Som una fan dels mitjans públics, crec que són molt necessaris i han d'existir. Si no, les minories no tenen veu i els més desafavorits tampoc. Jo vaig a fer feina amb il·lusió, però sé que el 76 per cent de la plantilla quedarà sense feina i estan tardant molt a donar notícies.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.