Orfila i Fèlix, dues pianistes unides a través del temps

Isabel Fèlix, professora del Conservatori Superior de Música de Balears, Master en Musicologia i Educació Musical, fa anys que treballa en la recerca i anàlisi de l'obra de Margarida Orfila, probable eix central de la tesi de doctorat que està preparant. No és una obra molt extensa, es tenen referències d'obres que de moment no han estat recuperades; però l'obra catalogada fins ara és prou significativa per poder fer un judici sobre aquesta.

Producció musical
Sembla que l'etapa productiva com a compositora i com a intèrpret -que també va merèixer ésser premiada en diversos certàmens- es situa en la primera meitat de la seva vida i que després la seva activitat tombà vers el camp de l'ensenyament.

En el moment històric en que es desenvolupa aquesta producció el romanticisme, el post-romanticisme, fa les darreres alenades, amb referents culminants com Rachmaninof, Rubinstein o Elgar i el nacionalisme pren posicions i la investigació discorre paral·lela amb la creació musical. Margarida Orfila, que va conèixer aquests vessants i aquesta música molt directament a través dels professors i forjadors, no pot sostreure's a aquestes influències. Tenia una sòlida preparació tècnica. Era, sens dubte, experta en el teclat, una bona pianista i açò queda reflectit en la seva obra pianística. La melodia és omnipresent, el piano canta i a través d'aquelles sòlides estructures en la forma s'aprecia una idea ben construïda, no mancada d'inspiració. El conjunt presenta una certa originalitat en la que, no obstant, si troben presents Chopin, Schumann o Listz en pinzellades puntuals.

Però on Margarida Orfila destaca amb major personalitat és en aquelles composicions on la influència de l'entorn immediat és més present. I sens dubte, la cançó popular catalana fou motiu fonamental en la construcció de l'obra que podríem qualificar de maduresa, com ara les "Petites semblances", escrites l'any 1930.

I totes aquestes apreciacions, aquestes sensacions les féu possible Isabel Fèlix, pianista consumada, en donar vida a un mostrari de l'obra investigada per ella. Ha calgut un treball minuciós, exhaustiu i sobretot complex doncs no es tracta solament de cercar les obres de comprovar la seva autenticitat, de desxifrar-les i després de donar-les vida sobre el teclat. I tot açò representa moltes hores de feina, gens vista, i generalment menys considerada. Perquè no es tracta solament de llegir, de traduir en sons allò que ha esta concebut per un artista. Quan el concertista prepara un programa té referents de les obres, dels autors; els ha escoltat en diverses versions, ha estudiat característiques i singularitats que altres han estudiat abans.

Quan l'artista investigador s'afronta a una obra desconeguda, desconeguda de tothom i mai estudiada, el seu treball més important no és el de posar aquella obra "en dits" a dir-la amb la perfecció tècnica formal que aquella exigeix. L'ha de interpretar. Li manca tota referència, no pot fer comparances, ha de analitzar-la des de tots els punt de vista, ha de ficar-se en la pell de l'autora, ha de descobrir la intencionalitat, el que va voler transmetre.

Isabel Fèlix ha treballat amb eficàcia indubtable. Fou traductora fidel i precisa en les dues sonates que encetaren el programa, detallista en una pàgina d'estructura molt formal i escolàstica. Mostrà gran claredat i nitidesa i féu notar la singularitat del tema i variacions de la primera sonata. De la mateixa manera Isabel Fèlix pogué exhibir les seves bones qualitats: tècnica, agilitat i nitidesa en el Scherzo que tancà la primera part. I sobretot, assolí transmetre el missatge a l'oient

Potser on Fèlix ha enfonsat més en la percepció del "missatge" d'allò que volgué dir Orfila a través de la seva música, fos en les "Petites semblances, op. 24" subtitulades "Ofrena als meus fills". De tall intimista, són petites obres mestres, plenes de sentiment, on brolla la inspiració popular a través de les cançonetes més difoses del folklore català. Isabel Orfila en féu una traducció molt assolida, on hi destacà la inspiració, la tendresa, la joia i la melangia, en uns retrats musicals que tenien com a protagonistes els propis fills de la compositora.

Els quatre estudis que van cloure el programa confirmaren les bones dots d'Isabel Fèlix com a pianista. Els assistents, visiblement complaguts, van premiar la tasca encomiàstica de la concertista amb una càlida ovació a la que va correspondre amb una darrera obra, acabada de descobrir pocs dies abans.

L'acte es completà amb una síntesi de la vida i obra de Margarida Orfila Tudurí presentada per Josep Saguer abans d'iniciar el recital.

Amb aquest concert cloïa el 39è festival d'Estiu de Joventuts Musicals de Maó i s'acomiadava la junta directiva després de disset anys d'estar al front d'aquesta cabdal societat musical maonesa.

Un brindis i una copa de cava bé els mereixia l'ocasió.