Andreu CardonaCiutadella01/08/12 0:00
TW
0

Immens. Espectacular. Xavier Larsson passà pel Claustre del Seminari com un autèntic tsunami, descarregant totes les seves capacitats tècniques i musicals, i deixant clar que ja no és el jove saxofonista ciutadellenc carregat de futur sinó que ja és un concertista preparat per assolir l'èxit a qualsevol auditori del món. I és que, sumat al seu innegable talent musical, Xavier compta encara amb els ingredients bàsics que molt encertadament li han sabut regalar els seus pares i que l'ajudaran a continuar engrandint la seva carrera musical: la seva humilitat i senzillesa, afegida a la seva extraordinària capacitat de feina.

Acompanyat d'un excel·lent Ramón López al piano, Larsson va voler desplegar tot el seu potencial. Volia agradar, i ho deixava clar en l'elecció del programa: més de dues hores damunt l'escenari per combinar exigència, diversitat, lirisme i virtuosisme.

Començà amb una de les dues obres que va afegir al programa de mà: les Variations Pathétiques d'Ida Gotkovsky, amb la interpretació de les números 1, 4 i 6. Una obra que marcava el nivell de la dificultat que comportava el concert. I una obra que, per la seva exigència, podia generar dubtes si en Larsson seria capaç d'aguantar físicament i mentalment tota la resta del concert. Però en Xavier estava crescut. Li era igual si havia d'agafar el saxo alt, el soprano o el tenor, si la partitura exigia més o no. Amb una contundència aclaparadora, però alhora amb una sensibilitat musical extrema.

"Fuzzy Bird" del compositor japonès T. Yoshimatsu i "Mysterious Morning" de F. Tanada van acaparar el protagonisme de la primera part. "Fuzzy Bird", una fusió meravellosa de folklore japonès i pinzellades d'aire jazzístic, i "Mysterious Morning" on el saxo soprano s'enfronta a tot tipus de dificultat tècnica amb un desplegament constant de frullatos, slaps, trinats endimoniats, i on, fins i tot, es mescla el so del saxo amb la veu humana. Completà la primera part la sonata de P. Creston, una obra més clàssica i, possiblement, amb manco atractiu musical, però que va comptar, en el seu segon moviment, amb una de les poques concessions romàntiques de la vetllada.

A la segona part Larsson passà per les dificultats rítmiques de la rapera "Grab it" de J. ter Veldhuis, es transformà per moments en una guitarra flamenca a "Mi bailaora" de D. Salleras, i assolí amb èxit la interpretació del Concertino da camera de J. Ibert, la sonata amb aires ravelístics de F. Decruck, la sonata de Denisov i "The devil's rag" de J. Mattitia, tocat com a propina.

Una ovació també a Ramón López, excel·lent músic i pianista, conscient en tot moment del paper que havia d'agafar, acompanyant amb una precisió rítmica admirable les obres de més exigència virtuosística i deixant cantar el piano a les pàgines més clàssiques. Un aplaudiment fort també a Joventuts Musicals de Ciutadella, per la seva aposta i suport constant als músics de la nostra terra. Veure el claustre del seminari ple de gom a gom demostra que, a la música, la vessant emocional i afectiva hi juga un paper fonamental.

En un vespre on el públic del Liceu de Barcelona presenciava el comiat de Joan Pons, el qui ha estat el més gran en el món de l'òpera, l'auditori del seminari ovacionava el nou valor de la cultura ciutadellenca. Per molts anys, Xavier.