Montserrat Caballé: "Gràcies Joan, per haver-nos fet gaudir tant"

Tot i així, una de les persones que millor coneix la trajectòria del baríton menorquí és la major de les figures de la lírica, Montserrat Caballé (Barcelona, 1933), que el passat mes de gener va rebre un més que merescut homenatge al Liceu pels seus 50 anys de carrera. Qui millor que ella, doncs, per explicar qui és i què significa el nom de Joan Pons en el panorama internacional.

Esperava vostè la notícia de la retirada de Joan Pons?
Bé, es retira de fer òpera però seguirà cantant esporàdicament. Però no, sincerament no, no m'ho esperava, perquè és una persona que ens omple molt i que quan actua és un crack, com diuen avui. És una notícia una miqueta trista però ell deu saber els motius. Ha estat malalt i jo ho entenc. Ell ha tingut la sort de tenir una carrera molt brillant arreu del món. Per tant, és una pena que se'n vagi, però si se'n va, és un home amb molt de cap i molta experiència, i deu saber el que fa i per què ho fa.

Joan Pons deia dijous que es fa molt feixuc fer òperes, mesos fora de casa, proves de vestuari, assajos, ...
Jo li desitjo un bon descans i que no es cansi, que és el que convé quan s'arriba a una certa edat i continues amb la música però d'una forma diferent, sense l'esgotament que és, com ell diu, preparar una òpera, un mes d'assajos, vestuari. És molt pesat, i quan un decideix de fer això ho fa amb consciència. Perquè ell estima molt la música i molt l'escena. Per tant, si ell ho fa li respecto i, a més a més, li aplaudeixo, perquè no tothom té la valentia de dir-ho. De totes maneres, hi ha un proverbi que diu que no pots dir mai que això no ho faràs més. Precisament per això li desitjo al Joan que tingui una tranquil·litat i un descans que es mereix, després de trotar pel món d'aquesta manera com ho ha fet durant tants anys. Francament, si ho ha decidit és perquè el seu cos ho necessita. Ho hem de respectar i ho hem d'aplaudir, pel que ens ha donat, pel que ha fet, pel que ha dit, perquè tots sabem el que ha estat la seva carrera i com ha estat com a persona també. Ha estat una abella del treball, una formiga de treball constant, amb les obres, voltant pel món, fent-nos gaudir com ho ha fet amb la seva veu i la seva personalitat.

En qualsevol cas són 42 anys d'estar lluny de casa...
Sí, això ens passa a tots. Sempre estàs lluny. Són llargues temporades i mesos estant lluny. Passes per casa, per veure la família, però no hi estàs. Li desitjo una llarga vacança, però que gaudeixi de tant en tant, d'un dels seus concerts, de la seva meravellosa veu, de la seva dicció, la seva interpretació. I ho farà, no només perquè li agrada la música, sinó també pels seus amics i pels que l'estimem tant.

En qualsevol cas, no deixa de cantar, seguirà actuant...
Sí, farà concerts, actuacions benèfiques. Certes coses que no l'esgotin com esgota la preparació d'una obra. Hi ha obres molt pesades, totes cansen molt. Sobretot els assajos, que normalment és un mes, matí i tarda. I primer t'ho has d'aprendre. I després hi ha les obres, que a segons quins llocs només és una representació però a d'altres són set o vuit, o deu. A Viena, per exemple, és un mes de preparatius més un mes de funcions. És esgotador.

Com definiria el Joan persona?
Com una gran persona, és molt bo, té molta consciència, molt bo amb els col·legues, que no tothom ho és. Ha ajudat moltes persones i ha estat agraït amb qui l'ha ajudat a ell. És molt bona persona en Joan.

Vostè ha estat molt lligada a Joan Pons. De fet, si no m'equivoco, va ser Montserrat Caballé qui li va suggerir que optés per fer de baríton i no de baix, que és com ell s'iniciava...
Sí, però en certa manera va ser el meu germà Carlos que em va dir: "Mira, hi ha un noi que canta amb tu que fa de rei en l'"Aída" de baix i em sembla que és baríton. Jo juraria que el color és d'un baríton dramàtic, tu l'escoltaries?". Jo vaig dir que sí, i més venint d'en Carlos. Llavors el Joan va venir a casa i el vaig sentir. Va fer una audició i sí, la veu era molt maca. I de cop li vaig dir: "Escolta, prova de cantar l'ària de "La Traviatta", de baríton". I ho va provar. "Com te trobes?", li vaig demanar. "Bé, còmode". "Doncs crec que ho podries cantar molt bé". Aleshores vaig telefonar el meu germà que era qui el representava en aquell moment i li vaig dir: "Carlos, és un baríton com una catedral, que no canti més de baix que es farà mal" (riu, recordant aquelles paraules). "Sí, sí, el que jo pensava", va dir el meu germà. Des de llavors va començar a cantar de baríton. Jo recordo cantar amb ell "Un ballo in maschera" a València, al principi, que cantava les parts de baríton, i després ens hem trobat arreu del món, fent de baríton, que era el que corresponia a la seva veu.

Com ha vist vostè l'evolució de Joan Pons, des d'aquells inicis fins a la maduresa?
Molt bé, perquè tot el que ha cantat ha estat esplèndid, esplèndid. He tingut la sort que el gener d'aquest any que em van fer l'homenatge al Liceu pels meus 50 anys de carrera, ell va cantar i va tenir un èxit espectacular. És un amic i una persona entranyable, només puc dir lloances d'ell. Tinc records molt bonics, de cantar junts.

En quin paper destacaria vostè a Joan Pons?
Jo he cantat moltes vegades amb ell. "Un ballo in maschera" de Verdi és una meravella com el va fer. O "Andrea Chenier", la "Tosca", ... Qualsevol cosa que he fet amb ell ha estat sempre un goig, a l'escenari, musicalment, i sobretot, com a col·lega, de debò. També vaig tenir sort de veure'l al Festival de Peralada no fa gaire, fent "Gianni Schicci" amb la meva filla (Montserrat Martí) que debutava en aquell paper. Em va fer molta il·lusió que aquell home amb qui he cantat tant cantés amb la meva filla. Li vaig agrair molt.

Montserrat Caballé i Joan Pons han compartit moltes estones. Hi ha alguna anècdota o qualque fet que recordi especialment?
Tot ha estat agradable amb en Joan, no en podria destacar cap, sempre hem estat molt amics. El Carlos, el meu germà, el va portar fins ben amunt i va aconseguir que cantés als teatres més importants del món. Perquè ja es sap que quan comences i ets desconegut, els teatres dubten de tu. Però ell ho va aconseguir, i només amb una funció ja conqueria la ciutat o el teatre. Tots nosaltres, la família, estem molt feliços d'haver-li pogut donar una empenteta, perquè la carrera l'ha feta ell, no nosaltres. Però sí, si no tens un representant que et descobreixi i que et porti pel món... i no ho tenen moltes persones. Ell ho ha tingut, jo ho he tingut, el (Josep) Carreras ho ha tingut, el Plácido (Domingo) ho ha tingut. Tinc la sort que el meu germà ha estat així i ha descobert totes aquestes grans figures. És un treball, no ocult, però sí de darrere l'escenari i que és molt important per als joves.

Tot i així, no ha de ser fàcil encertar amb un jove cantant i que esdevingui una figura...
No, no... quan un sap el que fa s'encerta. I els que són bons sempre acaben bé. Els que tenen ocellets al cap, no. Això ja és qüestió del sentit humà, de la intel·ligència i de l'ambició. S'ha de saber esperar el moment i l'obra, no cantar només per anar endavant. S'ha de saber on, com i quan. I pocs, molt poques persones que porten carreres ho saben fer. N'hi ha que tenen molts cantants, que cobren molts royalties però no fan grans carreres, desgraciadament. Perquè són veus que valen la pena, si són ben portades. Però ara estem parlant d'un cas que va tenir la sort de tenir la veu que tenia, que Déu li va donar, saber cantar, preparar-se bé, i fer el que li deien i així hi va arribar.

Imaginem que aquestes paraules seves li faran il·lusió a Joan Pons.
És un home al que sempre m'he estimat molt, i l'únic que podem dir és gràcies Joan, per haver-nos fet gaudir tant. I ara, que gaudeixi de la vida, que bé s'ho mereix.