"El ‘pues’ amenaça el nostre idò"

Què hem d'entendre per ús social de la llengua? Coll explica que "allò que decideix si un parlant acaba adoptant les formes menorquines o no, no és només el que li ensenyin a escola. És important també la manera com la gent del seu entorn empra normalment l'idioma". I és en aquest punt on Coll posa de manifest que existeixen dues realitats lingüístiques ben diferents en un territori tan petit com el menorquí: llevant (Maó, Sant Lluís i Es Castell) d'un costat, i de l'altre la resta de pobles de l'illa. "Mentre que a Ciutadella el nombre de catalanoparlants és més alt i es mantenen amb més vitalitat les formes típiques menorquines, Maó presenta el percentatge més alt d'ús del castellà i és el poble on més s'han perdut els menorquinismes".

Com s'explica aquest fet? El filòleg ferrerienc dedueix, a partir del seu treball, que a tots els pobles de Menorca, excepte al triangle de llevant de l'illa , la tendència majoritària dels joves és comunicar-se entre ells en català. Ho fa més d'un 85 per cent, que empra principalment el català o tant el català com el castellà. En canvi, a la zona de Llevant les xifres s'inverteixen, i la meitat dels joves afirma que només empra el castellà per parlar amb els seus amics.

A partir d'aquesta radiografia inicial, Lluís Coll analitza les influències que poden rebre les formes dialectals pròpies de Menorca, i que segons ell, poden procedir de tres camps diferents: el català central, el castellà o els col·loquialismes. En el cas de les influències catalanes, el filòleg creu que la interferència més clara és l'elecció de la fórmula "jo sóc" abans que "jo som". També és destacable, tot i que no majoritària, la presència de la forma "algú" en el lloc de "qualcú" en els textos escrits.

La influència del castellà també s'evidencia en la pèrdua d'alguns menorquinismes, o com a mínim el seu arraconament. Així, paraules tant pròpies com "esperiment" o "enfront" estan deixant pas, entre els joves, a fórmules clarament d'origen castellà com "fatxada" o "tetxo", segons escriu Lluís Coll. Hi ha una altra fórmula castellana que està entrant amb força, i amenaça de substituir segurament al menorquinisme més típic: l'idò. Segons el filòleg ferrerienc, tot i l'evident amenaça, "crida l'atenció la vitalitat d'aquesta paraula, que continua sent la forma més emprada, però no té gaire avantatge davant el seu competidor castellà "pues", mentre que l'aparició d'altres equivalents com "doncs" és purament residual". Altres influències clares del castellà es manifesten en la pronunciació, que si bé no era l'objecte central del treball de Coll, es posa de manifest en tendències com el retrocés de la diferenciació entre la "b" i la "v", com en castellà, o en la pronunciació de la "ll".

Sobre la influència de la llengua col·loquial, Coll explica que l'única presència majoritària és l'elecció de la forma "sapi" o "sepi" en comptes de "sàpiga". Un altre dels fenòmens en aquesta línia és la relativa desaparició de l'ús menorquí dels articles literaris "el" i "la" per designar objectes i éssers únics caracteritzats per la seva grandesa o respecte, com catedral o mar. Segons aquest estudi, un de cada cinc enquestats ja no empra l'article literari, i es decanta per la fórmula salada (es i sa) per fer referència a Terra i cel.

L'anàlisi que fa aquest filòleg parteix de 350 entrevistes amb alumnes que enguany cursen segon d'ESO, realitzades també gràcies a la col·laboració desinteressada d'un bon nombre de professors menorquins. La mostra suposa el 40 per cent de tots els alumnes matriculats, i per tant, és una mostra prou representativa. A mode de conclusió, a més de la ja citada importància de l'ús social de la llengua a l'hora d'explicar les influències d'altres dialectes i idiomes, Coll també apunta que "la salut de les característiques de les formes menorquines és bona, però la influència de paraules del català central, el castellà i les formes col·loquials és innegable".