La fundació FIDAH, idea feliç de Pilar Alonso per promocionar els joves talents de la música, trobà en els concerts tutelats per les Joventuts Musicals de Menorca una magnífica ocasió per donar a conèixer dues joves artistes que, en plena etapa de formació, van camí de convertir-se en veritables virtuoses de l'arc i guanyar-se un lloc d'eminència en el món de la música: la violoncel·lista Andrea Casarrubios i la violista Inés Picado, ambdues guardonades en les dues darreres edicions del concurs de joves talents promocionats per FIDAH. Una sortosa experiència la de poder comparar en un mateix concert els dos instruments més apropats de la família dels arcs –si considerem que al cap i a la fi la viola es un violoncel petit, i aquest una viola grossa– i gaudir d'unes interpretacions veritablement meritòries amb el suport de la orquestra Illa de Menorca, que en cada nova actuació revalida mèrits incontestables.
Ho demostrà en la versió del "Divertimento per a cordes K 138" de W. A. Mozart. Obra jovenívola, on observem la influència italiana que trobà el compositor després dels viatges al país de l'Art, assolí sota la direcció subtil del violinista Andrew Watkinson des del primer faristol la justa dimensió de l'obra. Watkinson assumí les seves funcions de faisó exemplar, en perfecta sintonia amb el conjunt de corda –és la tercera ocasió en que el músic anglès ha actuat amb la "Illa de Menorca" com a director convidat– i oferí una versió impecable, amb accentuat vigor rítmic en els moviments ràpids i remarcable nitidesa en la riquesa melòdica de l'adagio.
La producció del compositor anglès del segle XX, Benjamin Britten, no encaixa ni amb els moviments avantguardistes ni amb els conservadors del seu entorn.
Desenvolupà un estil independent. La seva música, tonal, és brillant i plena de color. "Lachrymae op. 480" fou escrita per a viola i acompanyament. En la versió per a orquestra, que vam poder escoltar a l'església del Socors, la violista Inés Picado, protagonista absoluta, mostrà una enorme capacitat expressiva, una dicció impecable, una sonoritat de qualitat excelsa, pròpies d'una artista compromesa i segura. L'obra interpretada per Picado fora de programa; el "Caprice" per a viola sola del belga Henry Vieux-Temps posà en evidència la formidable capacitat tècnica, l'expressivitat i el virtuosisme exhibits amb un instrument particularment difícil, ja que per les seves dimensions, les distàncies són més grosses i els salts més difícils que en el violí; però té més resposta que aquell, per la seva major ressonància. El valuós instrument d'Inés Picado i el magistral maneig de l'arc en les seves mans ho demostraren plenament.
En el "Concerto nº 1 en Do M." per a violoncel i orquestra de F. J. Haydn, Andrea Casarrubios tingué el seu torn per demostrar que, no debades ha aconseguit escalar un molt bon lloc de sortida en l'arduós camí de la interpretació musical. Bressada per l'orquestra sota l'atent esguard de Watkinson, mostrà aquell ímpetu gairebé romàntic del compositor en una versió deliciosa, que accentuà la joia inspirada per les seves notes. Casarrubios, en una síntesi d'expressivitat compartida, aportà pulcritud i caràcter, i fou patent la tècnica perfecta, equilibri formal i expressió viva que posseeix.
Aquests valors es veurien confirmats i acrescuts en la posterior intervenció de la violoncel·lista, amb la seva versió de "Prayer" del compositor suís Ernts Bloch. Obra d'autèntica bellesa formal, trobà en Andrea Casarrubios una intèrpret ideal. La seva mesurada elegància, la gran capacitat expressiva de que fa gala, el virtuosisme exhibit, donaren com a resultat una traducció fidel, autèntica, on la capacitat expressiva no deixa d'aflorar en la transparència de la veu, en la seva ressonància sumptuosa, en la riquesa tímbrica, en el desenvolupament evolutiu del discurs. Cabdal.
L'orquestra de cambra "Illa de Menorca", aquest cop "més de cambra" que en les darreres aparicions com a conjunt simfònic, ens mostrà com la seva evolució constant la port per un camí ple d'encerts, cada vegada més segura, més equilibrada, més coherent. La versió orquestral de les "Set cançons populars" de Manuel de Falla en fou indiscutible testimoni. La corda de l'orquestra menorquina, empesa per l'esperit vital de Watkinson, va servar la seva ben guanyada categoria.
Líriques, melangioses, frenètiques, apassionades o vivaces aquelles, set perles van sonar com calia i cadascuns en la seva secció: violins, violes i violoncels –i el contrabaix, naturalment!– tingueren la seva part i endevinaren de ple.
I arrodoniren la festa amb l'obra més popular i difosa del compositor rus A. S. Arensky: les "Variacions sobre un tema de Tchaikowsky, op. 35a". Watkinson encara, amb mà experta, empunyant l'arc, regalà una versió lluminosa, impecable, per mèrit d'un conjunt del qual, una de les majors virtuts és, segurament, l'entusiasme. La convicció que aporten. I xalen.
La gent mostrà la seva satisfacció pel resultat. La gent, era poca gent. Per que? Encletxada enmig de dos dies festius –vol dir pont- la data era adequada? O entre altres causes, les absències podien ser degudes a que s'havia de pagar entrada?
Hem arribat a un punt que haurem d'assumir que, si volem mantenir el nivell musical envejable aconseguit per Menorca amb grans esforços, constància i voluntats d'entitats i persones, no seran les institucions públiques aquelles que ens trauran les castanyes del foc. Allò aconseguit, renascut fa una cinquantena d'anys per un grapat de joves il·luminats, no ho fou pel suport de cap institució pública. L'era de les subvencions no s'havia inventat encara. Avui potser sembla impossible el pretendre mantenir la "cultura" sense subvencions. Però si no volem que aquesta conquesta no s'enfonsi amb una sola bufada hi haurem de posar-hi imaginació. I també l'espatlla.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.