Hi havia una vegada un jove sabateret, un jove aprenent adolescent, que tenia feina, tenia amic, i tenia al·lota...i tenia bona veu, heretada de son estimat pare. Un jove aprenent de sabater que era feliç en aquella tranquil·la adolescència. I que per expressar la seva joia de viure; cantava. La fada Fortuna, que de tant en tan volta per aquest vall de llàgrimes es fixà en aquell jove i decidí per ell un altre horitzó, una altra meta, una altra fita: conquerir el món amb la seva veu.
Les fades, en general, quan ja han tocat algú amb la vara màgica, creuen que ja han fet tot el que calia, i erren a les totes. El jove sabateret va haver de suar molt, va patir molt, va treballar fins l'esgotament, va lluitar contra els seus propis defalliments, va veure davant un cim inaccessible i es llançà a l'escalada.
De Ciutadella a Ciutadella un llarg viatge, una magnífica aventura de prop de quatre dècades, mes de la meitat de la vida, defineixen el recorregut vital d'un personatge entranyable que fa trenta-un anys esdevingué l'"excalzolaio" que conqueria a l'assalt l'escenari de la Scala, el baríton excepcional que es disputarien els primers teatres del món, quan ja havia donat prova indiscutible del seu valer i valor, arrabassats, garapinyats, guanyats a força de sacrificis, de renúncies, de voluntat infrangible.
I aquí el teníem. De retorn, que Juan Pons sempre torna. Del teatre grec de Taormina on hi ha actuat fins fa pocs dies, al claustre barroc de Sant Agustí, Juan Pons triomfa. El cartell de Juan Pons –Joan Pons és el cartell- una vegada més fou reclam per omplir a vessar el pati monacal, que després de penjar l'avís d'exhaurides les entrades, obligà els organitzadors a enginyar-se per guanyar més llocs per a cobrir les demandes. El reforç d'una segona pantalla, afavorí que la imatge del concertista arribàs a tots, com potent i poderosa hi arribà la seva veu privilegiada.
El diari recordava l'altre dia els reconeixements, les medalles i guardons que ha recollit, fruit de la seva fecunda sembradura. Merescuts tots, sens dubte, guanyats a pols. Però al meu entendre, els millor guardó, el millor record de l'artista és el d'adonar-se, en tornar l'esguard enrere, dels milers i milers de persones a les quals, al llarg i a l'ample del món, en el curs de tants anys, ha portat unes hores de goig i de joia pura, unes hores que per uns instants, han assolit difuminar, amagar, esborrar la trivialitat, la monotonia, les preocupacions, fins i tot les tristeses o el dolor; amb el regal del seu art. Dilluns vespre, entre els seus es repetia el prodigi.
Avançar-nos que aquest era un concert de comiat, no podia menys de deixar un regust punxant. Abandonar l'escena, dient "addio" és categòric, definitiu. I, encara que és ben cert que una retirada a temps és una gran triomf, els que està obtenint Juan Pons a hores d'ara, que forcen el crític a afirmar que "brilla amb llum pròpia" ( no és frase meva. L'he llegida fa pocs dies a la premsa italiana) ens asseguren que aquest "addio", no ho és definitiu i que hi queda molt baríton per donar que parlar, lloar, encara.
Mentre tant, en el concert –que sí, era de comiat, ja que tancava el festival de Joventuts Musicals. d'enguany, que ha tingut encerts molt significatius- que ens oferí dilluns, juntament amb la seva filla Joana; un concert maratonià, que exigia un esforç titànic, Juan Pons hi posà tota la llenya al foc, tota la seva ànima i va electritzar l'auditori amb el regal de la seva esplèndida veu, del seu cant farcit d'elegància, del seu temperament artístic excepcional, capaç de commoure fins les fibres més íntimes del cor a través d'un programa molt dens i compromès, la primera part del qual dedicà a la cançó, per endinsar-se en la segona en la exuberància del repertori líric.
Francesco Paolo Tosti roman com un dels clàssics de la denominada "cançó napolitana", en la pràctica un dels seus punts culminants, exportada i coneguda arreu del món, sobretot a partir del segle XIX. Les cançons de Tosti (1846-1916) han estat difoses i immortalitzades per les veus dels millors cantants lírics, des de Caruso fins a Pavarotti, passant per Domingo, Carreras... i Pons, naturalment.
Tres títols d'aquest compositor van encetar el recital: "Vorrei morire", "A vuchella" ("Una floreta") i "Non t'amo più". La poesia d'Andrea Bocelli s'inscriu en el romanticisme més patètic i Juan Pons, ens deixà amb el cor estret després d'aquell expressiu, dolorós "Vorrei morir" (Voldria morir quan en el prat dormen les violes, em feria feliç retornar l'ànima a Déu en primavera, en morir el dia...); dotà de perfum deliciós el madrigal d'amor que és "A vucchella", poesia de Gabriele d'Annunzio (Una floreta) i dramatisme convincent en "Non t'amo più".
Juan Pons demostrà l'excepcional temperament versàtil amb un canvi de registre radical, en recitar "Me voglio fa una casa", curiosa incursió de Donizetti en el camp de la música popular napolitana, servida per Juan amb gest xalest i gràcia exquisida; i lluí veu atractiva i ben entonada en la sentimental "O del mio amato ben" de Donaudy.
Les cançons d'Antoni Parera Fons corresponien al cicle "El darrer viatge", exceptuada l'Oda d unes avarques, amb lletra del poeta Ponç Pons. Antoni Pizà va dir "que hi ha en elles quelcom de clàssic, perquè contenen elements universals que es fan entendre per totes les persones, a la vegada que es fan traduïbles i aplicables en diferents contextos. Són cançons, així mateix, de temàtica pessimista –l'amor i la mort- però que baix la boira de la desil·lusió, en el fons, reafirmen, mitjançant subtils procediments musicals, el valor de la vida".
La gran veu i la personalitat artística de Juan Pons assoliren extreure la profunditat i bellesa subtil que desprenen les lletres dels poetes Efak i Pons i donar-les el color fortament mediterrani que vessa de la música, on escolen profunds sentiments, que el cantant expressà amb aquella veu opulenta rica de colors i matisos.
Va tancar la primera part la popular "Balada d'en Lucas" d'Ortega i Monasterio (comandant destinat l'any 1960 a Menorca on va romandre fins al 1967, molt recordat per la seva passió per la música i per les cançons donades a conèixer a l'illa, com ara "Escolta el vent"). Molt popular i coneguda, en Juan en brodà una versió impecable, expressiva, en plena sintonia d'estil i sobretot, profundament sentida i commovent, com cantada des de dins.
La segona part, dedicada a la música lírica, començà amb una breu repassada de la música espanyola: "El cantar del arriero" de Díaz Giles ( lligat també a Menorca per la seva carrera militar, quan aquesta sarsuela s'estrenà a Menorca, el compositor viatjà a l'illa, per dirigir-la, el 16 d'abril del 1952) "La del soto del parral de Soutullo, que feren les delícies del públic.
Però Juan Pons és un baríton dramàtic, és el baríton. La revelació, allà a Milà, a finals dels anys vuitanta, el revalidà com el gran protagonista dels immortals personatges dissenyats pel geni de Giuseppe Verdi. El baríton (que sempre és el dolent, com sol recordar Juan Pons) troba en Verdi l'excusa per poder expressar tota la gamma de sentiments humans: gelosia, venjança, nostàlgia; tot allò perdut que mai es podrà recuperar, tot allò que mai s'ha tingut i mai es podrà obtenir.
I Pons renovà els èxits obtinguts amb el personatge de Falstaff, difícil extremadament difícil, però dit amb la mesura, amb l'accent i la intel·ligència que solsament un gran artista pot arribar a conquistar. Plasmà amb passió vehement, d'immensa força dramàtica l'ària del "Don Carlo" i mostrà fins a quin punt la veu clara, incisiva, teixint una línia lírica impregnada d'intens dramatisme, frega la perfecció en l'ària "Credo in un Dio crudel" de l'Otello. I va cloure amb una magistral interpretació de "Cortigiani..." del "Rigoletto", amb passió autèntica, exhibint aquelles qualitats vocals i dramàtiques imponderables que el caracteritzen. Superb, temperamental, magnètic.
Fou una exhibició colossal, que portà el públic al deliri, una d'aquelles nits que quedaran fortament gravades en tots els cors, un triomf tant autèntic, tan sentit i tan clamorós com ho pogué ser aquell primer a l'escenari scaligero. L'ovació no durà un quart d'hora, hagués estat immisericorde , obligar-los a pujar i baixar escalons per sortir a saludar una i una altra vegada, després d'aquell esforç descomunal Gran senyor de l'escena, com tan senzill i espontani fora d'ella, es bastà per complaure el públic que l'aclamava dempeus, baixant fins al centre del jardí per poder saludar tothom de prop. I cantà com no podia ser menys "Escolta el vent". Fou l'apoteosi
No he acabat les reflexions. Les coses que roden incessants pel cap i que encara voldria afegir. Però puc veure els gest preocupat del director i em fan por les estisores que suposo que té a la vora. Només que com el viatge de la vida és una roda, una vegada arribat al punt de tornada, el podem convertir de nou en punt de partida. Cal posar-se a caminar novament: Juan Pons, encara et queda molt que dir (i cantar) i molt que donar a parlar.
L'actuació de Joana Pons, una mostra d'evident complicitat
Juan Pons tingué a la seva vora al piano, Joana Pons, la filla, que potser per fidelitat, per admiració, s'apartà del camí de protagonista del concertista solista, per dedicar el seu art i la seva fina preparació tècnica com a pianista acompanyant que l'han situada en un lloc de privilegi a les òperes de Washington i de Nova York, i l'han permesa de participar en certàmens internacionals arreu d'Europa i Amèrica, guanyant-se el respecte i l'aprecio de directors i cantants.
Ens demostrà els seus valors en dues interpretacions al piano, fora programa: La Dansa oriental d'E. Granados i l'Intermezzo de l'òpera "Cavalleria rusticana" de P. Mascagni, interpretades amb fina delicadesa i amb poderosa força, que revalidaren el treball realitzat, acompanyant el pare.
És força evident que Joana Pons es troba bé fent música amb Juan Pons. A la complaença que hi prova el pare per la seva part, respon l'admiració manifesta de la filla. I aquesta complicitat es tradueix en un compenetració entre cantant i pianista que no troba fissures: Joana, exhibint una tècnica depurada, mostrà un inapreciable equilibri, un saber estar en tot moment i situació, destriant energia i tendresa, mostrant que el pianista acompanyant és element amb personalitat pròpia, complement imprescindible, que dóna a l'obra la seva perspectiva veritable.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.