L'altra nit, mentre escoltava amb complaença la música que sonava en el concert inaugural de la trenta-novena edició del Festival de Música de les Joventuts Musicals de Ciutadella, presidit pel bisbe diocesà monsenyor Jiménez i les autoritats recentment estrenades, recordava les dates que figuren en els diversos escuts i claus de volta del claustre de l'antic convent de Sant Agustí. Me vaig adonar que l'època a la qual es referien era aquella que privava en els cercles musicals europeus, quan els frares del convent, allà a principis del segle XVIII tenien escola de música, a la qual acudien els aspirants a organistes d'arreu de l'Illa, ensenyaven l'art de sonar els instruments de corda i, malgrat la prohibició, tenien capella de música pròpia. Però aquelles voltes no van escoltar mai músiques de Vivaldi, de Coralli, de Geminiani, ni tampoc de Pachebel o de Bach. I ara, tres-cents anys després, les podia escoltar amb la mateixa frescor, amb la gràcia primigènia que les vestiren els seus creadors. Era el lloc ideal -què li hem de fer si Menorca suporta a l'estiu una humitat afeixugosa i veritablement incòmode?- i l'orquestra de cambra convidada, I Musici di Vivaldi, i amb ells el prestigiós Claudi Arimany, hi posaven el punt just.
La simfonia en sol m. de Francesco Saverio Geminiani (Lucca 1687. Londres 1762) encetà un programa centrat en un període molt concret: el barroc italià i la interconnexió entre aquest i l'alemany de J. S. Bach. Geminiani fou un gran violinista que posà les bases en l'execució del violí a la manera "moderna". Deixeble i admirador de l'obra de Corelli, usà repetidament el temes d'aquell per a les composicions pròpies. La simfonia, que no és més que un tema amb variacions, n'és un bon exemple i permet als executants, particularment al violí solista d'exhibir les seves virtuts interpretatives. Glauco Bertagnin en féu una veritable ostentació i el conjunt, amb llur so vigorós i exultant, completament integrat, mostrà una perfecta comunió i una notable musicalitat. Irradiava al públic la tranquil·litat i la joia que mostraven, com si l'única pretensió fos no tant la de complaure un públic, com el plaer de poder fer música junts.
Vivaldi féu presència amb el Concerto en do m. RV 509 amb el protagonisme estel·lar de Claudi Arimany. Intèrpret ideal, no es deixa emportar per deliris de "virtuós" i es plega a la gràcia i distinció que flueix de l'obra. La llarga experiència que porta li ha permès de destriar i abandonar els efectes fàcils, les concessions gratuïtes, en favor d'una expressió nítida i concisa. L'obra li donà ocasió per a revalidar el seu altíssim nivell tècnic, dialogant de faiçó exemplar amb el violí solista, G. Bertagnin, que per la seva part donà el rigor rítmic, especialment en els moviments ràpids amb gran justesa i pulcritud exigides per la partitura, possibles solament quan s'és posseïdor d'una tècnica i un grau de virtuosisme d'alt nivell.
En la segona part, una altra mostra de l'obra de cambra de Vivaldi, El concerto en re m. RV 514, remarcà el mestratge del mestre Arimany, aquest cop tenint com a oponent el violinista Pietro Juvarra.
Fa setze anys que el mestre Arimany (assidu protagonista del festival) es va aparèixer per primera vegada al claustre del seminari. El presentava aquella eximia figura del segle XX, Jean Pierre Rampal, el gran mestre de Claudi Arimany. Me permetré de recordar que, en aquell ocasió, vaig comentar que el diàleg inoblidable entre les dues flautes, podia haver semblat potser en algun moment una competició -una competició sense competències-, presidida emperò per una indiscutible afecció mútua, on es marcava tant l'admiració i l'afecte del deixeble pel mestre, com l'orgull i el respecte d'aquest pel deixeble. I dissabte passat es repetia la història. El mestre indiscutible, ara Claudi Arimany, posava a la seva vora de solista, el jove valencià Eduard Sánchez, professor de flauta al Conservatori de Barcelona i ell també amb orgull evident presentava el deixeble, un nou continuador en el aspre, difícil, meravellós món de l'art.
Fou així que Concerto en sol m. per a dues flautes, corda i baix continu QV 6:8a de Johann Joachim Quantz (Hannover 1697-Postdam 1773), assolí una versió veritablement fluida i acolorida, amb un Arimany contingut; però fent una exhibició d'exquisida elegància i Sánchez, que es plegà en un mimetisme remarcable, sense deixar un punt la seva part, precisa i perfectament ajustada, i mostrà i demostrà una tècnica envejable, acompanyada d'una notable expressivitat.
Ambdós revalidaren aquesta complicitat, aquest enteniment i conjunció en el Concerto de Brandenburg nº 4 en Sol M. BWV 1049 de J. S. Bach que tancava el programa. Arimany i Sánchez foren novament els artífexs de la sumptuosa obra, en què destacaren el clima variat i flexible i la significació expressiva i el grup instrumental I Musici di Vivaldi integrat per Maluco Bertagnin, Matteo Marzaro i Pietro Juvarra, violins; Carlo Costalbano, viola; Francesco Ferrarini violoncel; Llin-Dime Dimovski, contrabaix i Simone Pagani al clavicèmbal; mostraren el seu domini amb apreciable ajust, amb una precisió que mostrava una tècnica consolidada, una perfecta connexió i ajust en els temps i àmplia sonoritat.
El públic, que gairebé omplí l'aforament del claustre, mostrà la seva satisfacció el concert, i els protagonistes l'obsequiaren amb una tanda de peces fora programa, amb trencadura de corda del violí primer inclosa, que produí una momentània interrupció sense majors conseqüències. Les propines foren: un fragment de la Suite Don Quixotte de G. Ph. Tellemann; el cèlebre Cànon de Johann Pachebel; la Badinerie de la Suite nº 2 de Bach i la repetició del tercer moviment del Concerto de Brandenburg.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.