"Anem de bòlit i l’educació dels fills vol temps gratuït"

Demà, dirigirà as Mercadal la IV trobada de pares amb infants a la Catequesi, començant amb una xerrada a la sala multifuncional, "Un Déu engrescador per a les famílies.

Vostè ha vingut a impartir una xerrada a pares amb infants a Catequesi. Què és el que vol transmetre?
M'encantaria transmetre'ls la passió, la il·lusió i l'entusiasme per l'educació. Que prenguessin consciència novament que en l'experiència de veure i ajudar a créixer els seus fills hi poden trobar el sentit de la seva vida, i que és precisament en aquesta experiència on poden trobar Déu, el Déu proper de Jesús.

Anys enrere, els pares eren gairebé els primers catequistes dels seus fills. Podem dir el mateix avui en dia?
No crec que en aquest moment es pugui dir el mateix, perquè si fos com abans els fillets vindrien a la catequesi amb una inicial experiència de fe, ja haurien despertat a la fe amb l'ajuda dels seus pares i dins l'ambient familiar. Això ara no és així.

Hi ha doncs un buit de vivència i transmissió de la fe dins les famílies?
Sí, però ens cal analitzar molt bé per què, encara que ara no sigui el moment. Però jo diria que hi ha causes que depenen més dels propis pares, altres de la comunitat cristiana i altres del context social en general. Però això ens hauria de convidar als cristians, a les nostres comunitats, als catequistes, a deixar de lamentar-nos i a dedicar-nos amb entusiasme a anunciar l'Evangeli. Perquè estic convençut que aquest buit de vivència de la fe és degut sobretot a que molts pares i mares no han descobert encara la bellesa de l'Evangeli, el que pot suposar viure la vida adulta des de la clau de la fe, viure la quotidianitat des de la intimitat amb el Senyor.

Com és o com hauria de ser la vida espiritual dins la llar familiar?
Què és l'espiritualitat? Diguem-ho molt senzillament: és un mode de viure, d'estimar, un mètode, un camí per viure... En molts moments sembla que ens falta profunditat per descobrir la bellesa que s'amaga davall molts moments de la vida, així com tants d'aprenentatges que podem trobar en experiències de dolor. A vegades tinc la impressió que ens falta interioritat, ens manca un mètode per descobrir i treballar la pròpia interioritat. I això no només falta als ambients familiars, potser també ens manca als ambients religiosos, parroquials... I això per què? És fàcil cercar culpables i acabar el discurs amb quatre consells morals, però crec que l'arrel és més fonda. Vivim un moment molt "estressant", no tenim temps per a res, per viure el ritme de vida que hem de viure, per pagar la hipoteca, per respondre al treball, per cuidar les nostres relacions, per respondre a molts de desafiaments, anem de bòlid... i no podem ser ingenus: no és fàcil canviar de ritme, perquè estam en la societat que estam... Si bé, la vida i sobretot la vida amb els altres, l'educació dels fills, demana diàleg, demana temps d'estar plegats, i no només temps de qualitat, sinó temps gratuït, demana silenci... I si volem viure una vida reeixida cal trobar-hi el gruix i el gust...

Com plantejar o presentar aquest Déu engrescador de què parla vostè, a les famílies?
Per mi aquest Déu té un nom, Jesucrist. Quan t'engresques a descobrir la profunditat de la vida de Jesús de Natzaret, la seva força en moments difícils, la seva tendresa... Quan passes d'admirar-lo com a model de vida per viure amb Ell una relació íntima, profunda... això és molt engrescador, dóna un color nou a la vida, l'omple de sentit i et convida a agafar-te-la amb molta seriositat.

Quines prioritats ens hem d'imposar a l'hora de fer catequesi?
Cuidar molt l'acollida. Abans que continguts doctrinals i normes morals, hem d'oferir als pares, als fillets, als joves una experiència de relació, un acompanyament personalitzat.
És allò que deia Don Bosco: els hem d'estimar, però ells ho han de saber, ho han de sentir... I aquest amor no és per marketing, és per coherència amb la vivència de l'evangeli. L'amor del catequista ha de ser gratuït, sense esperar res. Abans que contar-los les nostres coses, ens hem d'interessar per la seva vida, per la seva història, per els seus projectes. Una altra prioritat és no donar res per suposat, cal començar de zero, com en una terra de missió. I això ens duu a prioritzar el primer anunci de la fe. No hem de tenir por d'anunciar i testimoniar amb la nostra vida, la bellesa de l'Evangeli, respectant sempre la llibertat de l'altre. Cal prendre consciència que estam en un moment nou com a societat i per tant també com a Església, i això ens demana una altra catequesi, un altre model d'iniciació a la fe, i per tant, un altre perfil de catequista...

Què és més important avui catequitzar els pares o els fills?
L'accent l'hem de posar sens dubte en els pares i mares, en l'adult. Hem d'atrevir-nos a fer l'anunci a l'adult. Fixa't que això no és la "catequesi familiar" d'abans que consistia en fer la catequesi als pares perquè aquests la fessin als fills. Era donar l'estatut de catequista als pares, i en el fons l'accent estava en els fillets. No se tracta de considerar els pares com a catequistes, sinó com a subjectes de catequesi. És a ells a qui prioritàriament els hem de fer arribar l'anunci de la fe.

Els infants, els joves, passen per les catequesis i marxen, com engrescar-los a continuar?
No sé com estan les comunitats de Menorca, però a Mallorca són moltes les parròquies que estan buides de joves. El problema no és que marxin; el problema és que ja no vénen. Abans els convocàvem per la confirmació. Ara, això ja no els motiva. Caldrà repensar com ens acostem als joves. No podem esperar que venguin a casa, nosaltres ens haurem de fer propers allà on ells estan: a l'escola, a la universitat, en el lleure... Tal volta el primer que els hem d'oferir als joves no és catequesi, no són continguts, sinó experiències on es puguin sentir convocats: experiències de voluntariat, peregrinacions, convivències, trobades culturals, musicals, esportives... Se tracta de plataformes que puguin interessar als joves, on ells es sentin protagonistes. Però no a tots els joves, sinó a alguns. No pretenguem que la nostra proposta interessi tothom. Estam en un món plural. Però precisament enmig d'aquesta pluralitat hi ha molts joves plens de sensibilitat, disposats a fer un món més bell. I a aquests estic convençut que els pot interessar Jesús.

Però no ens podem quedar aquí. No ens podem quedar en una plataforma solidària, cultural, d'interioritat... Els hem de parlar de Jesús, els hem de proposar seguir Jesús. I que ells ens diguin si els interessa o no conèixer-lo més, aprofundir en la seva relació. Si la seva resposta és positiva, llavors els podem proposar un procés de maduració en la fe, un itinerari d'iniciació.

Potser necessitem fer un canvi en la manera de viure i transmetre la nostre fe?
Una de les claus en la transmissió de la fe i en els processos d'iniciació cristiana és la comunitat. Ella és font i meta de l'evangelització. Crec que ens omplim la boca de parlar de la comunitat, però manquen comunitats concretes on es pugui fer l'experiència del seguiment de Jesús. Crec que donam massa per suposat que la parròquia és el prototipus de comunitat, i potser sigui un error. Potser hem de pensar que no totes les parròquies reuneixen els elements que necessita una comunitat per ser-ho, i potser hem de pensar en altres estils de comunitats que també poden ser font de vida cristiana, juntament amb algunes parròquies. Crec que la pobresa actual ens urgeix a ser creatius, i no seria descabellat pensar en la possibilitat de crear diferents focus de pastoral, comunitats fraternes que irradiïn vida evangèlica al seu voltant, i on els cristians hi poguéssim trobar un espai d'acollida, de relació i de vida espiritual i d'acompanyament, una proposta d'iniciació per diferents edats, una celebració de l'Eucaristia cuidada i profunda, propostes de reflexió i de pregària. Aquestes comunitats més grans, diguem-ne centrals (que podrien coincidir amb una parròquia o no, també podrien ser un monestir, o un centre pastoral, o una comunitat religiosa...) serien compatibles amb comunitats més petites, segurament acompanyades per un responsable laic.