L’enginyer i poeta ciutadellenc Joan Rotger Julià

TW
0

El ciutadellenc Joan Rotger Julià, de 29 anys, va estudiar Enginyeria d’energies renovables a la Universitat del País Basc (UPB), també va estar uns anys estudiant música al Taller de Músics a Barcelona i actualment exerceix d’enginyer a Barcelona. Fa poques setmanes, ha vist publicar el seu primer poemari com a autor únic, «Del color de les pedres que s’esmicolen», que el passat mes de setembre va guanyar el IV Premi Gumersind Gomila de Poesia per a Joves, organitzat per l’Ajuntament de Maó, i que ha estat editat amb el segell de l’editorial AdiA Edicions.

«Del color de les pedres que s’esmicolen», va ser elegit pel jurat com el millor treball poètic d’entre els tretze que finalment van ser admesos al certamen literari. És un poemari, de setanta pàgines, que segons la ressenya de l’editorial catalana és «una concatenació de partícules erosionades que s’han agrupat dins un saquet. És un obsequi dels anys, les amistats i les converses en forma d’empremtes, erosió i metamorfosi».

Què fa un enginyer d’energies renovables escrivint poesia?
—Me n’he anat movent bastant entre l’art i la tecnologia, és una cosa que sempre m’ha agradat bastant sempre, vaig estudiar música també, form part del grup de música Dahlia i estem fent cosetes. Com que s’ha anat mesclant tot a poc a poc, i ara em trob que estic fent d’enginyer, però ho puc combinar amb escriure.

¿De què tracta el seu poemari que acaba de veure la llum?
—El poemari xerra sobre el canvi, però en tost de rebutjar-lo és com una abraçada al canvi. Tot es pinta del color de les pedres que s’esmolen, aquest color que va canviant. Són 42 poemes que parlen de tot açò.

Quin tipus de poesia és, quina mètrica utilitza?
—En general, el vers és lliure, sí que hi ha algun poema que respecte la mètrica, hi ha algun decasíl·lab, però no és la tònica general. Jug bastant amb la forma, també la disposició dels versos...

Per què?
—Perquè intent recrear una mica el moviment del canvi, dependent de quin poema també, és una cosa que he jugat amb mesura, sense passar-me.

Com va sorgir escriure aquest poemari?
—Els poemes que formen «Del color de les pedres que s’esmicolen» estan escrits en anys diferents, alguns fan sis o set d’anys i altres un any o que vaig escriure mesos abans d’entregar el llibre, al llarg de quan els anava escrivint i agrupant han canviat moltíssim, per jo té sentit perquè el llibre ja tracta d’açò, llavors és un poc com un procés d’escriptura. Apareixen molt elements relacionats amb esmolar les pedres, amb superfícies més suaus, més corbades.

Per tant, no està escrit pensant per presentar-lo al Premi Gumersind Gomila?
—No, no són poemes escrits per presentar expressament al premi, els he anat construint amb els anys. De fet, el mateix poemari el vaig presentar el 2023 al Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, que és de Catalunya i té bastant de renom, i vaig quedar finalista.

Una experiència literària més, enriquidora.
—És un premi literari en què també s’organitza una estada amb els finalistes, fas uns tallers de poesia, allà vaig agafar una mica més de coneixement, és un certamen que em va animar bastant. A partir d’allà, vaig agafar una mica més d’embranzida, el vaig retocar un poc més i, finalment, després el vaig presentar al ‘Gumersind Gomila’, amb la satisfacció d’haver guanyat.

És aquest el primer poemari que ha publicat?
—Sí, aquest és el primer poemari que public com a autor únic, però ja he publicat altres poemes.

Quan va ser?
—L’abril de l’any passat amb l’editorial menorquina Llentrisca Edicions vam publicar un llibre conjunt amb Anaïs Faner i Cecília Navarro.

Com va sorgir?
—Ens van convidar a una residència a la Casa d’Artistes, organitzada per Es Far Cultural, i a partir d’aquesta residència vam escriure un llibre, amb el títol d’«Intercisi», en què cada un va fer la seva aportació poètica.