Divendres passat, en doble representació (a les 20.00 i a les 22.00), arribava a la plaça des Born de Ciutadella el que va quedar d’un circ ambulant destruït per una tempesta i que provocà la dissolució de la companyia que l’habitava. Només un pallasso i una músic resisteixen l’embat de la deserció, i de la carpa només en queden les parets, l’esquelet d’un sostre inexistent i un camió atrotinat que no vol arrencar.
Un bidó on es van cremant les restes de la catàstrofe ens rep només arribar al petit circ i l’olor de llenya cremada es mescla amb les llàgrimes d’un pallasso entranyable que combina l’humor (a voltes irreverent) amb la trapelleria, i sempre amb la tendresa per bandera. L’acompanya un personatge femení, immers en la mateixa decadència, que posa música i veu a la proposta i que insufla aquest aire d’enyor que travessa l’espectacle. Cert que el personatge femení no arriba a fer de contrapunt al personatge central i es troba a faltar una major interacció que, sens dubte, engrandiria el drama que ens planteja Zloty.
Per contra, Pau Palaus, clown, creador, trapezista, i actor que domina el teatre de gest, desplega davant nostre tota una gamma de recursos per interactuar amb el públic i posar-se’l a la butxaca des del mateix moment que hi pren contacte. Palaus és ràpid i enginyós a l’hora d’improvisar i trencar la quarta paret, i sap extreure de cada situació el gag que arrabassa el riure a petits i grans. En aquesta ocasió (la funció de les 20.00) es va trobar d’entre el públic amb un contrapunt magnífic que li va donar una rèplica extravertida, agosarada i creativa (bravo!), i que Pau Palaus va saber aprofitar esprement la situació en benefici de l’espectacle. Potser és aquesta la intenció de la proposta? Que la interactuació amb el públic sigui la que edifiqui la situació dramàtica?
Tanmateix, la presència de Maria Soler en escena, sense invalidar l’anterior, es veuria molt més justificada si agafés més protagonisme dramàtic. S’ha de dir que la música al piano i les veus, tot en directe, són una aportació magnífica que atorga qualitat a l’espectacle i són també la clau per deixar-nos endur cap al país dels records i la nostàlgia que cadascú pot trobar al seu interior quan furgues la pèrdua del paradís particular. He de dir que no vaig poder evitar rememorar la meravellosa banda sonora de la pel·lícula «Tic-Tac», el responsable de la qual, el compositor José Manuel Pagán, fou nominat al Goya per millor banda sonora original el 1997. Molt bona la feina d’Artur Bogunya, responsable de la composició original per a Zloty!
L’escenografia, el carro del circ, la paleta de colors, la pàtina de pols i passat que conforma l’estètica de Zloty resulta del tot atractiva i funciona perfectament per a l’objectiu de la proposta. Magnífic el vestuari, maquillatge i perruqueria d’ambdós personatges, així com també la il·luminació. Tot plegat, una estètica molt ‘Jeunet et Caro’.
Una vegada més, el pallasso, sota l’aparença lleugera de l’humor, ens trasllada un drama humà que ens parla de pèrdua, de subsistència, d’il·lusions a punt de caure a l’abisme, de passat que fa mal però que ens conforma per dins. I tot amb el leitmotiv de la tendresa i la innocència que fa que, acabada la funció, et faci ganes endur-te aquells éssers entranyables a casa teva. Una vetllada preciosa la que ens va oferir el Teatre des Born per anar encetant la tardor.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.