Idiòfona, oda al plaer de compartir

L’espai públic d’Es Pinaret va ser, el passat divendres, l’escenari que Pedra Viva escollia per portar la proposta performàtica de l’artista multidisciplinar, Joan Català, al festival. I ho feia amb el seu més recent espectacle, pensat com a proposta de carrer i col.laboratiu, Idiòfona. Una proposta que es mou entre el circ, la dansa, la música, la plasticitat, l’escultura i la instal.lació; tot això travessat per un concepte que li dona unitat al joc escènic (en el seu més ampli sentit) que ens planteja l’artista des de l’inici de l’espectacle.

Un manyac de tubs de ferro envolten un personatge que es va humanitzant a mesura que avança la proposta. Com si d’un ésser ortopèdic es tractés, el personatge va evolucionant per l’espai, tot interactuant amb la gent i increpant el seu espai per anar-se fent present. En aquest periple inicial, es van creant una sèrie    de figures que freguen l’escultura i que són producte de l’atzar, en un fresc dibuix de l’objecte que varia a cada instant.

Poc a poc, i a mesura que el públic respon a la proposta, el personatge comparteix la matèria fèrria i aquesta es pluralitza, tot esdevenint un lligam de comunitat que construeix alhora un objectiu.

I arribem a l’indret on la instal.lació es fa present i atorga sentit al periple: una gran sala oberta a la natura les parets de la qual es configuren amb tots i cadascun dels tubs metàl.lics que hem acompanyat fins al lloc en qüestió. I no només això, sinó que cada tub és una nota i la disposició dels mateixos possibilita l’emissió d’acords i melodies, com si d’un orgue tridimensional es tractés. Sempre amb la col.laboració imprescindible de la comunitat i fent de la proposta una obra d’art compartida que només té sentit i operativitat si s’estableix aquest vincle de participació.

Impressionant el maneig que Català fa dels materials per completar in situ la instal.lació! Tota una filigrana de tècnica i plasticitat que dona com a resultat quelcom tangible i matèric.

I d’aquesta manera es va construint Idiòfona, una proposta que l’artista defineix com «un intent de fer lleugera la duresa, de trobar harmonia enmig del soroll, de construir una vibració comuna. Una oda al plaer de compartir. Una odissea metàl.lica-poètica d’un personatge amb un destí marcat a ferro».

Per espai de 45 minuts, tots els presents vam esdevenir una mica artistes, guiats per un director de cerimònies que va saber implicar activament el nombrós públic assistent i que ens va demostrar, empíricament, que les grans empreses són possibles si les edifiquem plegats. Més enllà de la magnífica proposta artística, ens quedà impregnada a la pell la idea que la vertebra, la qual cobra tot el sentit reivindicatiu en una societat cada cop més individualista i aïllada de l’altre. Heus aquí la missió de l’art: la lluita amable, a través de la bellesa, per fer-nos millors persones. Bravíssim!