La força de nou figures femenines a La Mola

Les primeres notes marquen la pauta de l’espectacle que comença. De seguida l’escenari s’omple amb nou figures femenines, arquetípiques, que conformen un sol bloc sempre atrafegat en alguna acció i que s’identifiquen fàcilment amb les tres parques: hi ha la gran creu omnipresent del sacrifici i les cordes amb què totes elles decideixen els destins humans. L’espectacle -també el de la vida- ha començat. Al llarg de més d’una hora altres arquetips femenins, poderosos i atàvics, conviuran a l’escenari. Les figures que transiten per escenes i mites de diferent naturalesa semblen, en totes elles, oficiar litúrgies paganes o religioses: apareixen les bruixes, les verges, les serves d’alguna deessa mitològica, les sibil·les i els seus oracles confosos amb manaments que eren recitats com una lletania.

L’espectacle avança, es transmuten les figures, hi ha canvis radicals, sorprenents i bellíssims en la seva aparença (vestuari) que ens porten a un altre lloc sense que perdem el fil que uneix les dones des de l’inici fins al final gloriós i vital. Aprenem a sentir la força femenina: la del cos, el batec, el cop, el crit, el murmuri in crescendo d’una comunitat primordial i matriarca.

El so del cos. Les nou figures representen una feminitat prèvia a les fissures (o en els seus inicis: quan les dones poderoses, intel·ligents, visionàries, o remeieres eren respectades, però apartades de la comunitat); una feminitat sustentada en la força d’una comunitat -on es dissol l’individu-, de la que en sortiran les llegendes i tradicions, el folklore que en aquest espectacle -i fora d’ell- està tan lligat a la vida i a la mort.

Sonoma: aquest és títol, que remet al cos i al so, és més que dansa, però és dansa. Amb el cos se’ns parla (també) del cos. La nit avança. La polar sembla que ens miri des de darrere de l’escenari. De mica en mica ens adonem de les grans protagonistes. Les mans i els braços de les ballarines fan meravelles. «Primer va ser el gest. El verb trigaria milions d’anys.» Les de Sonoma, són les mans del primer gest, d’abans de la paraula (aquest any Pedra viva ens regala viatges primordials). Mans radicals, omnipresents, inquietes, atàviques, sonores, àgils, fortes. Mans de dones més enllà de la protecció i la carícia, que també.

El vestuari sempre sorprenent i simbòlic fa que, entre altres coses, les cames siguin invisibles en gran part de l’espectacle. Meravelloses faldilles que ens fan viatjar al món dels dervixos i al de les nostres besàvies de poble. En definitiva, un espectacle ple, replet, de senyals, de cultures, de fils que lligats ens orienten pels inicis, per les matrius, pels matriarcats, per la comunió.

Toquen a mort, sí. Però al mateix poble hi ha el batec originari «donde no dejan de sonar los tambores con una fuerza que agita la tierra»