La proposta fresca del Trio Fortuny

Aquest és el cas del concert del Trio Fortuny del passat dilluns 29 de juliol al Claustre des Seminari, que representa a la perfecció l’esperit d’aquest festival. Per la qualitat musical i interpretativa del trio, que tenen al seu abast tots els recursos expressius per ressaltar els matisos sonors i de caràcter, i per l’aposta del repertori, que uneix peces del repertori clàssic més consolidat com és el trio de Beethoven i La nit transfigurada de Schönberg, amb obres encara per descobrir pel gran públic, com és el cas de la compositora Mel Bonis.

La peça inicial, Soir et Matin de la compositora francesa Mel Bonis, alterna moments evocatius d’imatges, llums i ombres, amb d’altres més narrats, com si la compositora ens volgués contar una història. El trio es movia amb desimboltura entre aquests registres i ens feia sentir una peça - m’atrevesc a dir que per a la immensa majoria del públic, desconeguda -, com si la coneguéssim de tota la vida, el que indica una capacitat comunicativa prodigiosa.

Destacaria el so intens, avellutat i alhora clar i articulat del Trio Fortuny. Especialment en el violoncel·lista, que en aquesta formació, per registre i potència instrumental, sol ser qui ha de fer- se valer més. Són molt pocs els que aconsegueixen unir aquestes tres qualitats. En Pau ho fa d’una manera encantadorament natural.

Si les atmosferes nocturnes i matinals de Bonis ens havien deixat mig ensomicats, en Ludvig ens va despertar de cop amb l’inici impetuós del Trio en re major, op. 70, conegut pel nom d’el fantasma. El Trio Fortuny ens va oferir una versió plenament teatral, entusiasta i valenta. Els tres músics, totalment entregats al fet musical, ens sorprenien a cada canvi de rumb que proposa Beethoven.

En l’àmbit sonor, d’estil i de caràcter, podria semblar que el trio de Beethoven encaixava poc en el programa - és que Beethoven es va preocupar mai d’encaixar en cap cas?- però com és habitual en Beethoven, la seva música disruptiva, els estira-i-amolla i els trons i llamps musicals donen pas a un moment de somni, en una tonalitat allunyada, potser un besllum utòpic on viu l’anhelada llibertat que cercava ell i que representa l’esperit de la seva època.

En el segon moviment, els tres músics ens feien aguantar l’alè amb uns pianíssims fantasmagòrics i exhibien una abundant creativitat en la varietat de maneres d’abordar el motiu principal, que es va repetint al llarg del moviment en tots els registres, com un diàleg constant.

Especialment en el tercer moviment, i potser en Joel més que ningú, el trio tocava amb una valentia desacomplexada que a mi em va fer treure un somriure més d’una vegada. El presto sonava delicat, brut, elèctric, agre, ensucrat... com una dansa tradicional. Que bé, algú que es mira la partitura de Beethoven amb humor i no només amb les celles arrufades.

La nit transfigurada d’Arnold Schönberg, basada en un poema de Richard Dehmel i original per a sextet de corda, fou la peça amb més càrrega dramàtica del programa. El poema original i la música que s’hi inspira, parla de la confessió d’un secret sota la llum de la lluna, de sentiments de vergonya i culpabilitat que es van transformant en perdó i acceptació per mitjà de l’amor.

D’aquesta versió per a trio de l’original per a sextet de cordes, destaca la part de piano, que en mans d’en Marc amplia el ventall tímbric i de manera magistral ens va portant per tots els estadis de la narració musical.

Amb el seu magnetisme, el Trio Fortuny ens van apropar a la seva proposta de repertori i interpretativa. Al cap i a la fi, l’experiència de la música en directe és açò, amarar-se i sentir-se partícip de la música. Els músics que ho saben fer, com els Fortuny, esborren la barrera entre l’oient i l’interpret i creen la il·lusió que som tots els que estem creant la música en aquell moment.

Els Fortuny ens van regalar dos bisos (Elegia de Joseph Suk i el vals del Trio de Txaikovski) i una reflexió sobre el concepte del programa: La tristesa de la pèrdua mesclada amb l’alegria del temps viscut junts, com un concert que s’acaba; el poder transformador de l’amor i el perdó. Tots vam assentir, tot i que ahir no hi havia res a perdonar, i molt a agrair.