L’Emporion Cello Ensemble, quan el tot és més que la suma de les parts

L’Emporion Cello Ensemble, creat al voltant del magisteri de Josep Bassal, vertebra el seu  programa a partir d’una agrupació que es transforma orgànicament. Del duo al quintet, de la música més íntima a la més rica en textures. Els intèrprets entren i surten, i canvien de rols, però sempre amb una coreografia delicada i una gran expressivitat com a denominador comú. Els Emporion saben aprofitar al màxim les virtuts d’un dels instruments de corda fregada més polifacètic. Al llarg de la nit es transformen en cantants, en els registres d’un orgue o brillaran amb tots els colors de la paleta simfònica.

Per començar, Josep Bassal i el seu fill Ramon ens regalen una interpretació d’extrema sensibilitat i energia desbordant en el «Largo e Allegro» de L. Boccherini (1743 - 1805).

Lluïsa Paredes s’uneix al duo en l’arranjament de l’ària sacra «Pietà, Signore» d’A. Stradella (1643 - 1682), que abans de la seva tortuosa mort ens va deixar alguna de les més belles pàgines barroques. Ara, amb el canvi de Domènech Surroca pel mestre Bassal, un trio original: «Terra Aria», del compositor i violoncel·lista italià G. Sollima (1962). La peça és vívida, vibrant, d’estètica postminimalista.

L’aparició a l’escenari d’Amparo Lacruz amplia a quartet el grup, que continua el recital amb «Drei Equale» de L. van Beethoven (1770 - 1827). Escrita en 1812 per a quatre trombons, les seves textures corals són ideals per preparar un dels plats forts de la nit, una selecció del «Rèquiem» de W. A. Mozart (1756 - 1791). Música que no necessita presentació, en les veus del Emporion assoleix tota la càrrega emocional possible.

Abans d’arribar a la darrera part del programa dues peces el dinou. El bellíssim «Ave Maria» de W. Fitzenhagen (1848 - 1890) i l’«Himne a la consagració» de F. Grützmacher (1832 - 1903). Amb l’afectació pròpia romàntica les cordes dels Emporion cobreixen el claustre del Museu de Menorca amb un mant de quietud espiritual.

La «Pavane» del compositor L. M. von Hessen (1572 - 1632) inicia la darrera etapa d’aquesta construcció col·lectiva. El quintet al complet desenvolupa les textures polifòniques i el ritme de la dansa mortuòria en un exercici brillant de compenetració. Que continua amb la música d’un dels grans del període renaixentista, G. Caccini (1551 - 1618). Mentres l’«Ave Maria» de Fitzenhagen era líric i profund, el de Caccini és de la més delicada puresa. Aquesta línia contemplativa continua amb l’«Adoration», escrita per F. B. Price (1887 - 1973), primera compositora clàssica afroamericana.

Un concert amb el violoncel com a centre gravitatori no podia acabar d’una altra forma que amb la música d’un dels grans de tots els temps, P. Casals (1876 - 1973). La versió de la sardana «Sant Martí del Canigó» dels Emporion resumeixen el seu pas pel festival: igual que el seu nom, el grup barreja modernitat i antiguitat clàssica, catalanitat i universalisme, i proposa sempre unes versions plenes de lirisme, on cada detall està reflexionat cuidadosament, sempre amb el grup com a epicentre creatiu.

Després del final oficial, un regal mozartià. El «Ave Verum» ens deixa en pau i preparats per rebre la setmana que ve Carles Marigó, no hi podeu faltar!