La fallida del 'Banco de Mahón': plors i ruïna de la Menorca que somiava amb l'autonomia financera

La notícia, segons que propalava la veu pública d’ací i d’allí, deia que el Banc de Maó havia tancat les portes —i sobretot, abaixat les finestretes de caixa! En un tres i no res, l’estampida de clients esdevingué pànic bancari: el més colpidor mai no registrat a l’illa, a la industriosa Menorca, que maldava de refer-se’n de la crisi colonial del 1898 quan tants mercats manufacturers s’havien destruït.

Entretant, la primavera astronòmica anava descloent-se, banyada en llums radiants i florits. Però, en realitat, una tempesta econòmica havia començat a glaçar la sang d’aquella Menorca en primavera, al capdavall, gèlida i espantada. Mai tants calfreds de ruïna imminent havien torturat l’espinada dels menorquins amb dolor semblant.

«¡Salvad vuestra madre, si no queréis quedar huérfanos!». El titular de la carta periodística resultava expressiu. I potser commovedor. No cal dir que la mare, aquí, actuava com a prosopopeia, gairebé elegíaca, del Banc de Maó, l’entitat financera degana de l’illa que havia barrat portes i finestres.
Literalment, l’entitat es trobava en una fallida de gravetat extrema. En els darrers anys, suportava sobre si una muntanya de crèdits impagats d’un únic client que voltaven la xifra (astronòmica per a l’època) de dos milions de pessetes. Amb poques diferències, la suma equivalia a devers 2.000 milions de pessetes de finals de segle XX. O, el que és el mateix, a un capitalàs per damunt dels 120 milions d’euros dels nostres dies.

A la localitat de llevant, els nervis eriçaven l’ambient social. Just semblava que, en termes econòmics, se’ls precipitava una fi del món. Era el 15 de maig. El cap de setmana havia discorregut com un malson per als directius del banc. Feia un manat de setmanes que maldaven de prevenir una eventual allau d’impositors revolats en tropell a la porta de l’entitat. Temien el pànic dels clients. I, no obstant açò, l’espectre s’hi precipità, armat amb tota la cruesa. De bon matí, s’hagué d’emetre una ordre severa. Quedava prohibida l’entrada a l’establiment i se suspenia qualsevol operació, en particular la retirada d’efectius per part dels estalviadors. La porta del banc mai més no tornaria a obrir-se. Des de feia dies, l’agonia lliscava sobre les aigües dels rumors de carrer. I l’amenaça fatídica quedà inexorablement verificada aquell mateix dia 15. De res no serviren les reunions multitudinàries de damnificats al casino Consey, a la Cambra de Comerç i al Teatre Principal, aquest amb bonibé mil persones reunides a les llotges i al pati de butaques. Una tragèdia grega hi havia de ser representada Així, a la grisalla, ho havia de pintar el cronista de «La Voz de Menorca»: «Cuando se abrieron las puertas del Principal, fue éste invadido por una multitud de personas de todas las clases sociales, desde el opulento propietario al obrero más modesto, causando penosa impresión ver entre los grupos que iban entrando a las gentes más humildes, ancianos que se habían dedicado al trabajo de toda su vida para reunir una pequeña cantidad a fin de resguardar su vejez del horror de la miseria; criadas que llevaban al banco el corto ahorro de su sueldo y que acudían a la reunión para ver cómo podría hallarse una solución que salvara parte de lo que constituía el fruto de sus constantes afanes».

Tampoc no valgueren de gaire els viatges asmàtics d’una comissió d’accionistes a Palma, Barcelona i Madrid. O les imprecacions amargues al Consell de Ministres de Canalejas, al Banc d’Espanya, a l’Associació de Banquers de Catalunya, que aleshores presidia el senyor Garriga Nogués, o els bons oficis del diputat a Corts, el metge republicà Frederic Llansó. No, en res no pal·liaren l’enderrossall estrepitós i total.

De fet, esdevingueren ridícules comportes de cartró-pedra, incapaces de contenir la marea violenta que s’aixecava —demolidora— contra l’arquitectura bancària de Menorca. Els agònics esforços sols certificaren que el panorama de conjunt aniria de mal borràs sense fre fins a l’estavellament postrem. De fet, feu saltar pels aires un bon fragment de la bombolla de la industrialització menorquina que s’havia anat forjant en el tombant de segle.

No era que la nova estructura econòmica fos falsa o falsificada en si mateixa. Era, en realitat, que s’havia bastit sobre les espatlles d’un aparell financer feble. Des de la mort del primer gerent, Rodríguez Femenies (1905), l’entitat de crèdit s’havia deixat en mans no prou expertes.

El pànic s’havia expandit, no sols entre els impositors i els creditors empresarials, ans també entre la gent corrent que fins aleshores havia fet circular alegrement els bitllets emesos de forma al·legal pel banc, segons que ha observat l’historiador Miquel À. Casasnovas, com si es tractés d’autèntic paper moneda.

Idò impositors i tenidors d’aquesta mena de bitllets d’anar per casa s’atropellaren aquells dies davant la porta principal del Banc de Maó. Hi agitaven la vana reclamació de retirar llurs estalvis, o de bescanviar els, diguem-ne, bitllets alegres en moneda de plata o en paper bo —real i legal— del Banc d’Espanya.

Cal, però, reiterar-ho: l’efectiu dinerari d’una immensa massa es perdé triturat pel cap de fibló de la cucanya mercantil i industrial que, en gran mesura, havia afavorit determinada conducta irresponsable de la gerència del banc. La força devastadora arronsaria els estalvis de criades, pagesos, fusters i caixistes d’impremta; o els de comerciants, industrials, senyors de lloc, benestants, escrivans, notaris i sacerdots. De tota classe n’hi hagué.

¿Què havia succeït? El nus del drama rau en els vincles directes i bilaterals que el banc havia establert amb una entitat en particular, per bé que força important en l’escena industrial: la Societat Anglo-espanyola de Motors, Gasògens i Maquinària en general (SAE). Fundada el 1902 després de la reconversió de la Maquinista Naval (1892) dels germans Pau i Francesc Ruiz Verd, actuava com a empresa sòcia de la internacional britànica Julius G. Neville. En moments de màxima producció, donava feina a 480 obrers: un nivell de gegants per a l’època, i encara ara ho seria.

En el curs del començament del segle, el centre fabril administrava el negoci mantenint els peus financers —de fet, cap i peus!— dins del Banc de Maó, que llavors era tinguda per l’entitat més solvent, sòlida i experimentada del mapa bancari illenc, nascuda el 1882.

En aquells anys de la crisi, l’Anglo travessava un període d’alt volum de producció, a vegades frenètic. Però les vendes necessitaven un temps de maduració llarguíssim. És a dir: abans que no es cobrava la mercaderia servida, transcorrien mesos, fins i tot anualitats enteres. Malgrat el grau de fabricació, l’empresa entrà en una espiral en la qual necessitava com aigua els crèdits constants que li atorgava el banc. Els préstecs, de seguida, arribaren a sumar la meitat, o més, dels fons reals de caixa líquida de l’entitat creditícia. Tan bon punt la fàbrica se situà en un estadi risc per acumulació de matèries primeres impagades als proveïdors, sense que, entretant, li fossin liquidades les feines servides als clients, se li aparegué un abisme infernal de fallida imperible. Així va ser.

A més, cal considerar la despesa corrent que representaven les retribucions salarials dels obrers, a una mitjana de 100 pessetes mensuals per a cada un dels gairebé 480 treballadors, a banda dels emoluments dels directius, administració, transports i nòlits i consums diversos com ara l’energia motriu.

Assabentats els impositors del banc de la fortíssima dependència de l’Anglo amb l’entitat bancària —que anava d’augment— i de la insolvència de tresoreria de l’empresa, s’hi atià un foc de terror. Empeltant-se els uns als altres, la gent resolgué d’exigir la devolució íntegra dels estalvis, fins que al matí de dia 15 —un dilluns laboral de maig— hi trobà les portes tancades davant els morros. L’estampida s’havia desfermat com un cavall enfollit. La suspensió de pagaments del banc, de seguida, arrossegà la resta d’entitats financeres menorquines en un efecte dòmino, algunes de les quals caigueren també en les dentegades de la fallida. El Foment Agrícola i Mercantil de Ciutadella —banc dirigit pel novel·lista Àngel Ruiz i Pablo—, estretament lligat al Banc de Maó, suspengué pagaments el 17 de juny, mentre que el Banc d’Alaior se sumí en el tràngol de liquidació el 27 de juliol. També repercutí greument sobre el Banc del Comerç. Fins a set bancs locals, en un grau o altre, en patiren les conseqüències.

Les instàncies judicials intervingueren aviat. L’1 de juny el gerent del banco maonès, Antoni Pons Olives, fou empresonat incondicionalment, sense fiança, per ordre del jutge de Maó. Poc després s’ordenà l’obertura d’una causa penal contra el Consell d’Administració per «imprudència punible». Semblant imputació es castigava llavors amb presó sols eludible mitjançant la satisfacció prèvia de 50.000 pessetes de fiança per a cadascun dels imputats dels òrgans rectors del banc. Pons Olives romandria dos anys tancat entre barrots carceraris.

La negra estela fou adonar-se, en expressió encunyada per Miquel À. Casasnovas, que a Menorca s’havia produït una autèntica febre d’or de les finances durant la primera dècada del Nou-cents, «amb la proliferació de petites entitats que es disputaven el reduït mercat financer insular. Entre 1901 i 1910 —afirma— es constituïren a Menorca sis bancs, la qual cosa representa el 21’4% dels creats a Espanya durant el període».

Bé perquè el Banc de Maó i l’Anglo compartien directius i accionistes comuns, el cas fou que l’entitat de crèdit havia acumulat un volum de préstecs no cobrats (i incobrables a la pràctica) que, al final del procés, s’estima que s’haurien enfilat ben bé a la cota dels 2 milions de pessetes.

¿Com s’havia atrevit el banc a desplegar una conducta de tant de risc? El març de 1911, en les vespres del pànic general, el gerent de l’Anglo havia estat destituït per mor de l’espantós desequilibri entre els recursos aliens i els propis. I, pel seu cantó, les autoritats bancàries havien comunicat a la delegació provincial d’Hisenda que, de moment, deixarien d’actuar com l’entitat a través de la qual aquella acostumava a complir l’abonament salarial als funcionaris públics (i d’altres pagaments regulars) que eren propis de l’Administració central a l’illa de Menorca.

Així era. D’antic, la Hisenda de les Balears tenia encarregat al banc local aquesta tasca, mitjançant una comissió de l’1%: una operació, tanmateix, atractiva per a totes dues parts contractants, ja que l’Estat evitava haver de remetre a Menorca els fons en metàl·lic cada mes, i s’estalviava el preu del viatge del personal dedicat a la custòdia, el cost de l’assegurança marítima i d’altres conceptes que intervenien en un transport sempre compromès i arriscat. Açò no obstant, el mes d’abril la gerència hagué de d’assabentar al delegat provincial, Francesc de Semir, que «imprescindibles atenciones le impedían satisfacer les mensualidades como se tenía convenido». Era exacte: el banc requeria per a si fins al més petit cèntim, i no pas per avançar salaris a ningú. Atrapat ja en un embolic formidable, no aconseguia prou capitals comptants i sonants pels que necessitava, en ordre a sacià la fagedena dels seus propis descoberts disparats a l’infinit, incloent-hi aleshores les primeres demandes de reintegrament dels dipòsits que havien desfermat els clients escandalitzats i en estat de pànic.

Exhaurit el darrer duro a la vista, el tancament de portes resultà indefectible. Tot i que, en un primer compàs, aquell mateix 15 de maig, el sector comercial de Maó penjava avisos als mostradors de les botigues que acceptaria el paper moneda en possessió dels ciutadans, la magnanimitat tornaria arrere a la tarda. L’obsessió popular havia penetrat ja en cada economia domèstica.

La ferida oberta en canal del cos social de Menorca estigué viva durant anys. El final de la terrible història fou pesarós: centenars i centenars de damnificats (amb llurs famílies completes) acabaren engolits per l’atur, en situació de ruïna i desfilant cap a l’emigració barcelonina o sud-americana. Fou, en particular, el cas d’Àngel Ruiz i Pablo i dels vuit fills menuts. Imputat de desfalc contra el Foment Agrícola i Mercantil de Ciutadella que dirigia, també anà a parar a la presó. La tragèdia inoculà el cor de la família. Mai no pogué sobreposar-se al trauma. Abans de finalitzar l’any 1911, els esposos Ruiz-Manent s’havien allunyat per sempre més de la Menorca natal. Ruiz i Pablo, el 1927, morirà a la Ciutat Comtal, fredament separat de tota atmosfera menorquina. I amb el dol de l’ànima mai més guarit.
La comissió d’accionistes, de les visites a Madrid, només hi obtingué paraules vàcues. Així succeí davant el Ministeri d’Hisenda que dirigia Tirso Rodrigáñez, nebot de l’històric liberal Mateo Sagasta. O amb la demanda al Banc d’Espanya, al qual se li pregava de merèixer una transferència d’1 milió de pessetes en plata per canviar-lo pels vals particulars (el paper alegre). Menorca, però, s’ho hagué de campar en solitari, o gairebé.

L’epíleg del drama cursà amb la refundació de tota la planta bancària menorquina. S’hi comptà, per fer-ho possible, amb l’ajuda de la Banca Arnús de Barcelona. Tant Francesc Cambó com Robert Wirth, que vingueren a arbitrar una mà d’ajuda, reuniren nous capitals insulars, i de les cendres en sorgí el Banc de Menorca. La nova entitat romandria viva fins 1951, quan va ser absorbida pel Banco Central. La història de la banca autòctona menorquina abaixava el teló per sempre, i deixà esteles de plors i ruïna.