Pablo Rosal, únic actor,    en escena, fa una feina d’interpretació neta, entenedora. | Josep Bagur Gomila

TW
0

Pablo Rosal és poeta, dramaturg, actor i director teatral i, abans de mirar de viure de l’art, era professor de llengua i literatura. «Asesinato de un fotógrafo» és un text que va néixer en el si de la barcelonesa Sala Beckett arran d’un ajut a l’escriptura de la Fundació SGAE, el muntatge escènic del qual fou produït per aquesta mateixa sala i estrenada a inicis de 2023 sota direcció escènica de Ferran Dordal i Lalueza.

Es tracta d’un text de gènere detectivesc on l’únic personatge que apareix en escena, Julio Romero, rep l’encàrrec de desentranyar l’assassinat d’un fotògraf de culte vingut a menys. Qui li fa l’encomana és el propi fotògraf. Així, al llarg de la seva investigació, i amb l’estaló fotogràfic dels diferents espais que va recorrent per la ciutat, inclosa l’habitació d’hotel -escena del crim-, l’espectador va coneixent el resultat de les seves pesquises i deduccions, que es van produint de manera linial en el temps, fins a l’anagnòrisi final.

L’actor, micròfon en mà, com si d’una balada narrativa es tractés, va posant-se a la pell dels diferents personatges que intervenen en la trama i ens explica la història des del punt de vista d’un narrador en primera persona, que esdevé dipositari del que la resta d’implicats li van exposant.

S’ha de dir que el text, esquitxat de reflexions de caire filosòfic i amb no pocs exemples de llenguatge poètic, és un text ric i ben travat, principalment si l’observem des d’una òptica literària. Si ho fem des d’una òptica teatral, la proposta potser esdevé una mica magra, li falta ritme i perspectives (en opinió de qui escriu…). Molt encertat el recurs de la pantalla amb la projecció de les fotografies (obra de Noemí Elias Bascuñana) que referencien espais i situacions de la narració. La resta, un escenari buit, amb els mínims elements, una il·luminació escueta i un vestuari d’estètica vintage fet de llocs comuns. Probablement, com marca el programa de mà, per intensificar «l’homenatge i paròdia» del gènere noir.

Pablo Rosal fa una feina d’interpertació neta, entenedora, on no hi sobren intencions, però potser sí que n’hi falten. Tot i així, sosté el personatge de forma coherent al llarg de l’hora i mitja que dura el monòleg. Segurament, la tasca de direcció hi té molt a veure amb un ritme mancat i excessivament linial, que se suma a una atmosfera decadent que fa olor de naftalina. El recurs del micròfon de peu que empra l’actor al llarg de tota l’obra li atorga a la posada en escena un hieratisme que va en contra de la teatralitat de la peça. Definitivament, s’hagués pogut optar per un recurs diferent i igualment efectiu a nivell sonor. I la resolució de la trama… decebedora.

En definitiva, una proposta que té tots els elements per ser considerada una peça ben feta però que no emprèn el vol a nivell dramàtic.