El menorquí que inspirava els jardins del Noucentisme

La conferència «Els jardins a la història de la Mediterrània. Un paisatge cultural» incideix en els jardins com a una peça d'art, diferents de les obres de l'arquitectura o de l'escultura perquè necessita l'evolució del temps per créixer i per desenvolupar-se segons el projecte de l'artista que l'ha creat, segons assegura Montse Rivero. Les diferents cultures de la Mediterrània han construït jardins, a Egipte, Grècia, Roma, els jardins renaixentistes a Itàlia i els jardins barrocs a França, entre altres. «Els primers jardins que es fan a la Mediterrània són jardins regulars, formals, geomètrics, amb una disposició molt marcada i molt formalitzada, a finals del segle XVII i principis del XVIII comencen a aparèixer de forma molt important jardins d'estil irregular, que tenen el seu exponent en el jardí renaixentista anglès i per acabar amb el retorn al món clàssic amb els jardins noucentistes, que es donen a la Mediterrània, concretament a Catalunya», assenyala.

Arquitecte-jardiner

Nicolau Rubió i Tudurí és un dels arquitectes-jardiners més coneguts a Espanya, encara que -afirma Rivero- les seves obres jardineres són desconegudes, sobretot les que va dissenyar durant la seva segona etapa, quan després d'uns anys d'exili el 1946 va tornar a Catalunya. «És un personatge que quan va morir el 1981 li van dedicar una exposició a Barcelona i també s'han fet dos o tres llibres, però després ha quedat com aturada la recerca sobre la seva obra. Estic intentant recollir aquesta obra de jardineria, sobretot privada, que està com a més perduda», afirma.

La primera etapa de Rubió i Tudurí comença el 1917 quan va guanyar la plaça de director de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona i finalitza el 1937, «en aquests vint anys va tenir una projecció pública important, escrivia articles a la premsa, donava conferències, era un personatge que es prodigava bastant. En tornar l'any 1946, després d'haver marxat a l'exili durant la Guerra Civil, la seva vida pública queda totalment escapçada, no fa absolutament cap altra aparició pública, llavors es dedica a treballar justament per persones de la burgesia catalana i també espanyola. Ell era un dels pocs arquitectes jardiners, és a dir una persona amb formació i coneixements de la matèria, i feia unes obres bellíssimes», afirma.

Aquesta segona etapa de la seva trajectòria professional és la més desconeguda i, segons assenyala Rivero, coincideix amb un canvi d'estil de la seva manera de fer jardins, «al principi feia uns jardins d'una manera molt regular, molt formals, molt vinculats al Noucentisme, corrent artístic que ell va abraçar des del principi, però que després amb l'obra privada a partir de 1946 la línia recta desapareix, són com a petits paisatges, però amb una vegetació i una lectura molt llatina alhora, molt allunyat del que són els grans parcs renaixentistes anglesos», subratlla.