Iniesta, Marín i Orfila, tres estels que fan lluir la nit de Sant Llorenç

Per mor de la situació sanitària, el marc escollit per al concert no fou el que és habitual, l'església de Santa Eulàlia, sinó el pati de l'IES Josep Miquel Guàrdia, la qual cosa va obligar a sonoritzar el concert per tal de poder ser seguit per l'auditori que omplia l'aforament del recinte.

S'ha de dir que un concert líric, amb orquestra i a l'aire lliure, no és mai tasca fàcil de sonoritzar; i tampoc és la manera òptima d'apreciar les veus operístiques, que han de ser calibrades per la seva emissió, entre molts altres aspectes. Tot i això, avui en dia la tecnologia permet poder gaudir amb molta qualitat i amb un so molt proper a l'acústic d'aquest tipus d'esdeveniments. El cas que ens ocupa va tenir un inici regular, pel que fa a l'aspecte tècnic, amb unes veus massa presents i una orquestra desapareguda, sense equilibri, però va anar millorant substancialment a partir de la segona part del concert, en què els cantants van brillar amb tota la seva esplendor, també en el seguit de propines que ens van obsequiar.

Moisés Marín és un tenor de veu clara, potent, valent i arriscat en el cant, amb aguts brillants i fàcils, que va començar les seves intervencions amb un «Nessun dorma» que va evidenciar les característiques vocals de què fa gala. Va seguir amb un altre Puccini, «E lucevan le stelle» («Tosca»), passional i entregat, que també fou molt aplaudit, i tancava la primera part operística, juntament amb Simón Orfila, amb el duet «O merveille! A moi les plaisirs», del «Faust», de Gounod.

Ruth Iniesta, soprano lírico-lleugera que actualment llueix un registre central molt interessant però que no ha perdut l'agilitat de la coloratura ni la facilitat i brillantor de l'agut, va començar les seves inervencions amb el vals de Romeu i Julieta, de Gounod, «Je veux vivre», per seguir després amb l'ària i cabaletta del primer acte de «La traviata», de Verdi, «E strano… Ah, forse lui... Sempre libera», un rol que la cantant ha incorporat recentment al seu repertori.

Simón Orfila va interpretar la seva habitual ària de El barber de Sevilla, de Rossini, «La calunnia e un venticello», i l'ària de l'«Attila», de Verdi, «Mentre gonfiarsi l'anima», per tancar la primera part amb el duet de Faust amb el tenor. Orfila, ja ho hem dit en moltes anteriors ocasions, es troba en un moment vocal dolç que l'ha fet guanyar greus i arrodonir la veu en tota la seva extensió vocal, tot conservant i potenciant la gran capacitat interpertativa que atresora.

La segona part es dedicava a la sarsuela i la cançó i l'encetaven a duet Iniesta i Marín amb «El gato montés», de Penella, el conegut i salerós «Me llamabas, Rafaelillo», molt ben cantat per part d'ambdós. Llàstima que l'orquestra retenia el tempo i restava gràcia a una peça que demana vivacitat a mans plenes.

Ruth Iniesta ens oferia, del repertori espanyol, la «Canción del ruiseñor», de «Doña Francisquita», d'Amadeu Vives, una peça que li encaixa perfectament i que la soprano va lluir esplèndida. Moisés Marín es decantava per la peça de sarsuela per a tenor més emblemàtica que s'hagi escrit mai, «No puede ser», de «La tabernera del puerto», de Sorozábal, i en feia una autèntica creació, lluint expressiu i potent, amb un frasseig preciós i uns aguts netíssims i rodons, sense arestes, ben empastat amb l'orquestra. Dels    millors moments del concert.

Simón Orfila es decantava per una cançó del nostre Deseado Mercadal «Per tu», de «Ses tres històries de Maó», que va interpretar amb delicadesa i sentiment. És d'agrair que els nostres cantants incorporin músics de la terra al seu repertori, més encara quan es tracta d'un músic que ha estat objecte d'un recent i merescut homenatge amb motiu de la cessió pública de tot un ingent arxiu per part de la família Mercadal. Molt bona elecció!

A continuació, Iniesta i Orfila cantaven a duet la cançó «Cuando se quiere de veras» i tancaven el repertori a tercet amb la napolitana de Di Capua «O sole mio».

Venia després el temps dels «bisos» que, en la mateixa línia de tot el repertori escollit, foren molt generosos i de gran lluïment. El tenor ens va regalar un «Granada» lluminós; la soprano ens va obsequiar amb una magnífica «Me llaman la primorosa», de la sarsuela «El barbero de Sevilla», de Giménez y Nieto, amb un agut final que rompia cristalls! Orfila va sortir a escena amb el fillet Antoni Pons, net del Mestre Pons Morlà, que amb desimboltura i molt bon domini del trombó acompanyava a duet al baríton a la cançó «Cielito lindo» (tot recordant les cantades fetes conjuntament durant el confinament). Moment polit i emotiu. I s'acomiadaven tots junts amb el tradicional «Brindis», de «La Traviata».

En definitiva, una vetllada musical de molta qualitat, amb repertori de gran risc i molt ben interpretat per part dels tres protagonistes de la nit. Enhorabona!