«Les guerres de l'Àngel» no és només una novel·la, sinó un gran treball d'investigació i un sorprenent debat intel·lectual, per arribar a la conclusió que les idees contràries poden ser el fonament d'una bona amistat i mai la justificació de cap guerra.
La trama neix de la investigació d'una esquela, publicada a la premsa, d'un menorquí que podria no haver existit mai. I té, com un dels elements centrals, els diàlegs entre un periodista catòlic i un filòsof alemany ateu al vaixell presó «Atlante», fondejat al port de Maó durant la Guerra Civil espanyola. La història es construeix amb viatges d'anada i tornada al passat i al present, amb protagonistes d'arguments paral·lels que al final són peces d'una novel·la molt interessant, construïda sobre uns bons fonaments, que parla del nostre passat i ens mou a la reflexió.
Per què un pseudònim? Quin sentit té amagar la identitat de l'autor d'una obra literària?
—La resposta intuïtiva ja està continguda en la pròpia pregunta: per no desvelar la identitat de l'autor, per més que, a un lloc petit com Menorca tot s'acaba sabent. No és, per tant, un desig seriós de romandre en l'anonimat, ni per timidesa ni per una estratègia comercial encaminada a cridar l'atenció. Simplement, es tracta d'alliberar el lector de prejudicis ad hominen, que puguin condicionar el seu judici sincer. En una altra vida... profesional, [riu] era una persona bastant coneguda, de manera que amb un pseudònim evitam confusions. Hi ha, a més, una altra poderosa raó. Aquesta, l'exposa molt bé el filòsof George Steiner al seu llibre «Gramàtiques de la creació», i és la radical incomoditat de l'autor davant de l'obra acabada.
Vostè tenia un blog que signava el Capità Tiranya.
—Sí, Kbòries matineres, ara inactiu, només fa de mostrador per a la novel·la del Capità Tiranya. Vaig escollir per representar-lo l'escultura del Quixot de Miquel Capó, que es pot contemplar a la cala dels Alocs. Ell mateix em va donar el seu consentiment, cosa que li he d'agrair.
Per què Capità Tiranya?
—En pla, a més del significat propi de la nostra «tiranya» marinera, té el figurat de voluntat o inclinació cap a una activitat o estat anímic. La paraula, però, està agafada del poemari de Pere Xerxa, «Tiranya al vespre». Com és sabut, Pere Xerxa és el pseudònim de qui va ser, i per mi segueix essent, professor, Joan F. López Casasnovas. Diria que gràcies a ell vaig començar a llegir literatura més seriosa. I no pels seus esforços didàctics, que també, sinó per una fotesa, que, per cert, encara no li he recordat.
Ho pot fer ara...
—És una nimietat, però és curiós com algunes de les nostres més importants decisions, i fins i tot els estats anímics o la nostra reputació es generen a partir de petiteses. Açò és la teoria del caos: lleugeres variacions en les condicions inicials provoquen grans canvis en el comportament futur d'un sistema complex. La cosa és que un dia, a classe de literatura espanyola, ens va demanar quin llibre estàvem llegint cadascú, si era que en llegíem cap. Jo estava llegint en aquell moment «Papillon», d'en Henri Charrière. Record que quan ho vaig dir em va fer un gest de rebuig amb la mà mentre deia allò de «¡fuera!». «Serà cabrit», vaig pensar. Però després, a poc a poc, vaig anar derivant cap a lectures més cultes, per dir-ho així.
«Les guerres de l'Àngel», com la classificaria, si és possible fer-ho?
—Uf! Açò d'encasellar m'agrada poc. Tal vegada podriem dir que, pel que fa a la forma, participa del realisme que s'inicia amb Flaubert, en el sentit que l'autor no s'ha de fer visible a l'obra, ni directa, ni indirectament a través dels seus personatges. El lector, així ho he pretès, no hauria d'endevinar quin és el pensament o la ideologia de l'autor, sinó percebre que els personatges tenen vida pròpia. Per un altre costat, ja referit al fons, m'atreviria a dir que, salvant la distància, té alguna cosa de camusià quant a que conté una anàlisi escèptica de la història i dels seus actors i aquesta seria, tal vegada, la principal «intenció» de la novel·la, si és que es pot parlar de tal cosa.
Em pot fer un resum de què va la història?
—La trama en sí és senzilla, si bé es troba amalgamada de profundes reflexions filosòfiques, que he intentat fossin digeribles i equilibrades. En aquest sentit, tot i tocar temes controvertits, crec que no ha d'incomodar ningú. La història comença quan un periodista freelance, Jonas Karlsson i Mitjans, fill de suec i catalana, nat a Barcelona però que viu a Zuric, es fixa en una esquela publicada el 1957 que sospita que pugui ser falsa. Decideix estirar d'aquest fil amb l'ajut d'un vell amic, també periodista, nonagenari, que és com un pare per a ell. De les seves investigacions per veure què en troba sorgeix tota una filigrana espai-temporal que ens fa passejar per diferents escenaris on es viu el drama de la guerra. El focus principal, des d'on es fuga la història cap al passat i cap al futur, és a les bodegues del vaixell presó «Atlante», el 1936, a Menorca, on es desenvolupen els diàlegs entre dos presos, un periodista català resident a l'illa (que després seria fundador del diari Menorca) i un filòsof alemany.
Com se li acudeix aquest argument?
—És un poc llarg de contar. Tot s'origina amb un malentès,; quan vaig localitzar un mecanoscrit redactat en català per un tal Àngel Argüelles i Menorca. Per tota una sèrie de raons vam pensar que es tractava d'un pseudònim i que la seva autoria era de Fernando Jansá Guardiola, el periodista fundador del Menorca que apareix a la novel·la. Aquesta hipòtesi es desmunta quan trobam, primer a «Es Diari» i després a «La Vanguardia», una esquela que conté dades que ens fan sospitar, en un primer moment, que sigui falsa. Poc després comprovaríem que no, que Àngel Argüelles va ser un senyor de carn i os que, abans de la guerra, escrivia a «La voz de Menorca». Però la imaginació ja estava desbocada i la idea de la novel·la sorgeix com a resultat d'aquesta expansió imaginativa.
Parla en plural. Amb qui compartia aquestes investigacions?
—Primerament, amb la filòloga na Fina Salord. Després, quan la cosa es va anar embullant, també amb en Miquel Àngel Limón i amb en Joan F. López Casasnovas, que ha estat el beta reader de l'obra, qui ha fet la segona lectura.
Es troba ja a les llibreries?
—De moment, només es pot adquirir on line a Amazon. Posant al cercador el títol o l'autor, surt tot d'una. (L'enllaç és: https://www.amazon.es/dp/1719076669/ref=cm_sw_r_cp_awdb_t1_NqphBb857KWTX). Publicar és una aventura i el sistema d'Amazon ho simplifica molt. La novel·la es pot començar a llegir, tant al blog com a Twitter, visitant @capitatiranya.
Fa poc temps que el llibre està a la venda. Què en diuen els crítics?
—De moment només me diuen coses polides [riu]. Pel que m'arriba, agrada molt el plantejament de la trama i la profunditat del diàlegs. De tota manera, jo ja no puc fer res per ella; la don per emancipada. El que m'interessa, ara mateix, és oblidar-me de «Les guerres de l'Àngel» i concentrar-me en la nova novel·la que tenc començada.
Em pot avançar de què va?
—Com que mai es pot assegurar que arribi la collita, millor no dir blat que no sigui dins el sac...
