INTIMITATS EXHUMADES... WOODY ALLEN I LA GROGOR FALLIDA...

Va ser publicitada sense pietat per la companyia productora, els distribuïdors europeus i per tots els mitjans de comunicació que van picar, emparats per la grogor del moment, a l'ham d'aquest fals "reality show"... Tot i això, per a Woody Allen aquesta pel·lícula no li va semblar que s'allunyés gaire de la coherent trajectòria mantinguda per la seva filmografia fins a aquell instant, és a dir, un precís i coherent discurs iniciat a l'any 1977 amb 'Annie Hall' i que va enfocant, des de llavors, despatxant modes transitòries, una profunda reflexió sobre les relacions amoroses, la felicitat, el sexe, la estabilitat emocional, la fidelitat, el desig i els sentiments ... 'Per què vols que em posi en mans d'una psicòloga que va escriure que les Sabines s'ho van muntar perfectament per a poder ser raptades?'...

Aquesta partida d'escacs entre sis personatges descentrats torna al territori de la infidelitat i les crisis sentimentals, però sota el vertigen de la més crua i aspre realitat quotidiana, amb una escenificació més pròpia del cinema de John Cassavetes que del habitual interiorisme previ, més deutor d'Ingmar Bergman... La història no difereix massa dels jocs cabalístics amb parelles en crisi ja presents a 'Manhattan' (1979), a on també afloraven relacions prohibides sota la síndrome de la diferència d'edat... La ruptura transitòria d'un matrimoni i els flirtejos de Gabe (Woody Allen) i Jack (el desaparegut director i actor ocasional Sydney Pollack) amb dones molt més joves que ells (una d'elles, la lolita Juliette Lewis), juntament amb les respectives vorejades amoroses de llurs senyores (Mia Farrow i Judy Davis rondant a un desconegut Liam Neeson), no introdueix cap novetat rellevant... 'Estaven obsessionats amb tenir un orgasme simultani i finalment el van obtenir... quan el jutge els hi va concedir el divorci...'

L'autèntica aposta del film, pel contrari, recau en el magnífic treball de la seva posada en escena i la mirada que aquesta transmet... Sota l'aparença de ser una mena de cinema verité amb ínfules catòdiques, amb entrevistes als personatges sota un pla fix, aquests es confessen davant un suposat interlocutor, psicòleg obig brother, amb la vibració nerviosa de la càmera a mà, vallejant de manera contínua i desconcertant, zooms esbojarrats a sobre dels actors i el muntatge dissociatiu... D'aquesta manera, el llenguatge visual de la cinta esta ferit per una premeditada il·lusió naturalista, a la recerca d'autenticitat... Allen, amb una nerviosa càmera "vouyerística", assetja i persegueix als personatges per a aconseguir insospitats retalls d'intimitat i per a transmetre, dinàmica i dramàticament, la inestabilitat i la tensió que pateixen... 'Ara que soc lliure, m'he donat compte que necessito no ser-ho...'

Per això, dins la variada i extensa gama de matisos, es percep que 'Maridos y Mujeres' és, per la intel·ligència i la sinceritat de la introspecció que l'anima, una pel·lícula premonitòria... S'intueix que Allen fins i tot és conscient d'això, perquè el perfil dramàtic de Judy Roth, el personatge a la cinta de Mia Farrow, conté evidències aclaparadores de ser una variant de la pròpia actriu (així com Gabe Roth és,of course, el mateix realitzador), o de ser la idea que un Allen cruel i autorreflexiu té d'ella... Sota la seva aparent deixadesa, la pel·lícula és una peça de construcció completament vampírica i mil·limètrica, portadora d'una mirada exigent, analítica i escèptica sobre els personatges... 'És la segona llei de la termodinàmica: tot es converteix en merda...'

Es talla d'arrel tota possibilitat d'exhibicionisme autocomplaent... Fa vint anys, Woody Allen i el cinema van trobar una obra d'alçada, sincera i valent en el seu compromís amb la textura i el contingut de les seves imatges... L'especulació groguenca i la morbositat social van perdre la batalla, davant la impenetrable densitat que hi ha darrera la seva transparència i del amargant laconisme que brolla rere la divertida xerrameca d'aquesta obra mestra... De vegades, les grans crisi personals esdevenen perfectes excuses per a negar ideals i afirmar noves realitats... La vida és una autorrenovació constant i, molts cops, no s'ha de fantasiar amb fets ja consumats o realitzacions aconseguides per a sempre més... El canvi és un estímul i les innovacions, desafiaments inevitables... 'El cor no batega amb lògica, que és el tranquil preludi, la serenor anunciant una tempesta que s'apropa... Vaig, com un somnàmbul, cap el precipici... abisme que no se m'obre com una caiguda al no res, sinó com un suau relliscament cap a ell...'

'Ara... Finalment... Crec... Em sembla... que estic bé... Vull dir, que estic tranquil...' Fins la setmana que ve, incrèduls!