Micos amb escopetes

Si Mick Jagger està tapat de pasta, em sembla fantàstic, perquè en última instància açò es deu al seu talent, però que aquesta persona-planeta es folri per oferir un servei, a més d'il·legal, totalment deficient i freturós de control, no té cap sentit. Mentrestant les botigues de discos desapareixen, els estudis de gravació professional tanquen i... oh! ni un punyetero grup "generacional" en 10 anys. Hi ha grans grups, clar que sí, però no veig als Black Keys (que són boníssims) omplint estadis i marcant a una generació, com uns Nirvana o uns Zeppelin.

Aquests dies he estat llegint un llibre al·lucinant, "Perfecting Sound Forever", que narra (en "guiri") la història de la gravació musical des d'Edison fins a l'actualitat. Abans havia estat llegint un altre que es diu "Ripped", sobre la caiguda de la indústria discogràfica i els nous models de negoci i distribució per la nostra música. També està en "guiri", però si l'idioma no és una barrera us els recoman amb fervor. Pensant en aquests dos llibres la conclusió a què s'arriba és que la indústria s'ho tenia merescut. A finals dels noranta va tenir lloc una profusió espectacular dels anomenats middle-men, és a dir intermediaris, que bàsicament pressionaven estacions de ràdio per emetre temes, impulsaven o enfonsaven carreres sense pietat, s'encarregaven de publicitat i màrqueting; i bàsicament s'enriquien per vendre fum. I aquest sistema només es sostenia encarint els CD's, reeditant-los periòdicament o millor, remasteritzant-los.

(Remasteritzar: agafar les pistes de so d'un CD i fer-les sonar més fort que abans. I cobrar un "pastón" per açò).

Ja des del primer moment, quan el format compact disc es va presentar a una fira tecnològica a començaments dels anys 80, algunes veus crítiques van sorgir. "Açò del digital, permet fer còpies exactes, no? Així si la tecnologia esdevé assequible, es podran copiar CD's en sèrie a casa. No mola, no?" Però aquestes veus van ser callades ràpidament per un massiu "Yuhu! Podem reeditar el nostre catàleg de vinils en CD i TORNAR A COBRAR als usuaris per la mateixa música que ja tenen!". Aquesta jugada se'ls va tornar en contra, i ho tenen ben merescut, clar que sí. Però què hem aconseguit?

La tecnologia també ha permès que la gravació d'un disc s'abarateixi fins a nivells insospitats. Si abans havies d'accedir (pagant un "pastón" per hora) a un estudi professional, amb la seva sala d'acústica optimitzada, els seus micròfons, els seus amplificadors i les seves taules de mescles superlatives; amb l'arribada del segle XXI basta una inversió mínima (i un parell de programes piratejats, nye, nye, nye) i unes nocions bàsiques per gravar un disc que soni "quasi" professional. Així, qualsevol "capullo" de Nova Zelanda pot gravar deu temes a la seva habitació, pujar-los a Internet i en qüestió de segons (depèn de quan ronyosa sigui l'ADSL) jo el puc escoltar.

Però la qüestió és: el vull escoltar? Me fa punyetera falta? No seria millor que aquest "capullet" neozelandès hagués impressionat els directius d'una discogràfica, que immediatament haguessin posat pasta damunt la taula, gravant el disc amb mitjans de luxe i promocionant la cosa a nivell massiu ? O simplement que la seva maqueta hagués arribat a una discogràfica independent que, arriscant el que tenien, aposten per el talent d'aquest xaval, posant els mitjans que poden i promocionant-lo per canals alternatius?

Potser seria millor. O potser no. Però açò és el que tenim avui dia: més música (més art!) de la que tenim a l'abast de la nostra mà, i gratis, o quelcom així. Però el 99 per cent d'aquest art és una valenta porqueria i no val la pena perdre ni un segon amb ella. Disposem d'una eina més poderosa que tots els exèrcits i totes les corporacions del món, però l'empram per intercanviar una cultura mediocre.

Ens sembla que ho tenim millor que mai, però com diu en Tom Waits, "som micos amb escopetes".