El futur dels retaules barrocs menorquins

L'estudi en curs del retaule barroc de la capella major de l'església (conventual) agustina de Nostra Senyora del Socors a Palma de Mallorca, per part d'un grup interdisciplinari d'investigadors en el que participo com a historiador de l'art, ens posà de manifest la necessitat metodològica d'analitzar la retaulística moderna (illenca) des de paràmetres culturals més oberts; tot seguint les propostes de referents en la historiografia de l'art barroc hispànic com A. Rodríguez G. de Ceballos o J. J. Martín González: la descoberta d'una tela pintada en el cambril de la imatge de Nostra Senyora del Socors, que actuava com a boca de teló en determinats moments litúrgics, o la recuperació dels engranatges per hissar els domassos, que tapaven tota la capella major en certes festivitats, testimoniaven que el retaule és sobretot un moble litúrgic que exposava la religiositat (teatral) barroca sorgida del Concili de Trento; deixant així palès al mateix temps les transformacions que ha patit l'obra fins a l'actualitat al decaure aquesta realitat cultual per múltiples circumstancies històriques.

Tot això ens portà a introduir l'anàlisi de la litúrgia i l'estat de conservació del retaule en el nostre treball com a noves perspectives d'estudi complementàries a la investigació historicoartística més tradicional, tal com ja havien indicat (indirectament) els escrits de G. Llompart Moragues. Consuetes, missals, fotografies antigues, gravats, noticiaris, inventaris, planimetries, descripcions de viatgers o dels historiadors locals decimonònics, anàlisis tècnics, informes de restauració ... es convertiren en material d'estudi, juntament amb les dades arxivístiques convencionals (i la pròpia observació estilística), per seguir construint la seqüència historicoartística dels retaules mallorquins que inicialment articularen S. Sebastián López i A. Alonso Fernández. Una lectura que ha estat revisada en els darrers anys per A. Pascual Bennasar, M. Carbonell Buades o M. Gambús Saiz entre d'altres, contribuint a formar a tota una nova generació d'investigadors més plurals.

A diferencia de la realitat mallorquina en que la pervivència dels retaules moderns fins a l'actualitat ha centrat el seu estudi des d'una tradicional lectura historicoartística sovint amb un caràcter formal molt marcat, la historiografia menorquina recent ha assumit reflexions culturals més amplies al veure's desproveïda del seu objecte d'estudi a resoltes de la destrucció de gran part dels bens eclesiàstics durant la Guerra Civil –en aquest sentit, sols cal veure la recuperació dels costums litúrgics de diferents pobles en els treballs de G. Pons Pons (Sant Lluís) o de J. M. Giménez Villalonga (Alaior) així com el retrat de la cultura del sis-cents de M. A. Casasnovas Camps que desbancà el mite del aïllament cultural en aquest segle.

Malgrat aquesta pèrdua patrimonial, en aquestes darreres dècades, diversos investigadors han tornat el patrimoni de cada poble a la memòria col·lectiva local: els treballs més recents de J. Pons Moll (Es Migjorn Gran), de M. Marquès Sintes i G. Sintes Espasa (Alaior) o de G. Julià i Seguí (Ciutadella) han contribuït a conèixer de manera rigorosa la realitat artística que encara es sustentava sobre cert diletantisme. Més enllà d'aquests investigacions concretes, l'anàlisi de la retaulística en època moderna sí ha comptat amb una visió general sobretot amb la tasca de G. Julià i Seguí; una obra que posà els fonaments per la construcció de la història de l'art menorquí en l'Enciclopèdia de Menorca de C. Andreu Andrade, M. A. Hernández Gómez i G. Sintes Espasa.

Tots aquests estudis han contribuït a caminar cap un major coneixement de l'art religiós dels segles XVII i XVIII a Menorca, una senda en la que encara falta molt per recórrer: un buidatge exhaustiu dels arxius menorquins (i part dels mallorquins doncs Menorca va pertànyer a la Diòcesis de Mallorca fins el 1795), la recerca i difusió de material fotogràfic anterior a 1936 (a vegades sols en mans de persones anònimes) per tal de poder visualitzar les obres destruïdes, la recuperació de la pràctica litúrgica pròpia de cada lloc (i moment) per entendre la configuració dels retaules més enllà dels estils, el (re)plantejament dels tòpics històrics que poc a poc van revistant els investigadors... ens permetran ajudar a construir, malgrat la parquedat descriptiva de la documentació, una seqüència historicoartística de l'art menorquí que no sols exposi els bens conservats sinó que permeti realitzar una mirada transversal al període a pesar de les pèrdues. Una nova lectura que enregistri la idiosincràsia local més enllà dels esquemes de la retaulística mallorquina: si bé va mantenir una lògica dependència de la realitat artística veïna, Menorca va tenir un trànsit històric prou singular que va permetre diferents contactes culturals (més si tenim en compte les diferents dominacions) -sols cal veure les diferències entre els retaules barrocs de la primera meitat del segle XVIII, moment de més auge de la retaulística menorquina al haver-se finalitzat les diferents empreses constructives religioses: mentre el retaule major de l'església parroquial de Santa Eulàlia d'Alaior de Joan Ribot manté la columna salomònica en dates tan tardanes com 1744 i 1750, el retaule major de Nostra Senyora del Socors de Palma de Joan Antoni Oms Batlle el 1740 presenta escenogràficament columnes estriades d'ordre compost de regust clàssic.

Tot i que malauradament gran part del nostre patrimoni va desaparèixer en el passat, estudis futurs que reemprenguin la notable tasca realitzada fins ara ens tornaran en la memòria tota la nostra tradició cultural.