La cançó del soldadet Ryan

La pel·lícula de Spielberg es va sumar a aquella magnífica tradició de films bèl·lics que combatien la guerra des del seu propi terreny, sense omplir-se la boca d'un gratuït i pretensiós pacifisme de garrafa... Més aviat va reproduir el seu horror amb un realisme minimalista força literal, amb l'autenticitat del documental més minuciós, confrontant el públic amb l'espectacle sòrdid de la mort a discreció, de la por individual i col·lectiva, de les mutilacions i esbudellaments sota un torrent de metralla que no coneix bandes ni ideologies...

Spielberg ambienta la seva pel·lícula dins la Segona Guerra Mundial, però en realitat la seva perspectiva apunta a totes les guerres, al conflicte sense matisos... Aquella que obliga simples homenets a matar i a deixar-se matar per altres homenets, als quals no han vist mai, dels quals no saben res de la seva existència lluny del front, tan sols que es troben en idèntica situació a l'altra banda de la línia de foc...Saving private Ryanreconstrueix el decissiu moment en els quals els primers soldats americans arriben a la platja d'Omaha i es converteixen en un blanc fàcil dels nius de metralladores alemanyes, que els estaven esperant per a caçar-los com a rates...

La càmera del realitzador de 'Tiburón' arriba a Normandia amb els soldadets i assisteix, com a un altre qualsevol, a aquella sagnia ensordidora en la que dins mil·lèsimes de segon cadascú veu morir espantat el seu company més proper i, al següent instant, s'amaga darrera del cadàver per pur instint de conservació... La impressió és la de estar allí mateix, exposat als tirs, a les granades i als esquitxos de l'aigua vermella... L'atordiment i la crispació arriben a l'extrem que disparar i assassinar a l'enemic, que es rendeix amb els braços alçats, sembla un gest natural... Com a 'La Lista de Schindler' (Schindler's List, 1993), Spielberg ha aplicat el seu poderós sentit del elluernament (un sense of wonder que es mou en direcció contrària) clavant l'espectador a la butaca davant la més grandiosa i insuportable cerimònia de la mort...

La seva intenció de submergir-nos quasi físicament dins l'horror bèl·lic no és tant l'acte d'emfatitzar la bogeria de la guerra sinó, més aviat, el situar-nos en el punt exacte en el qual es troba el paternal capità Miller, al qual Tom Hanks li presta la seva més que oportuna presència d'home normal... Perquè Miller és l'heroi quotidià enfrontat a circumstàncies extraordinàries tan propi de Spielberg, que ve a personificar l'aventura casual del ciutadà corrent, el soldadet qualsevol... la pel·lícula reflexiona amb l'èpica dels grans clàssics del gènere, no tan interessada en la discussió sobre la legitimitat i la immoralitat de la guerra (arguments propis dels films sobre el conflicte de Vietnam i la mala consciència americana), sinó preocupada per profunditzar en la psicologia de l'individu davant la situació límit per excel·lència...

El calvari espiritual de Miller i el seu esquadró, embarcats en una missió de despatx amb tocs quasi surrealistes sobre el camp de batalla, està presidit per l'ideal poc antropològic del sacrifici... Un condicionant que pesa com un mort i que desemboca en un commovedor epíleg d'angoixa existencial propera al sentiment de culpa i redempció, tan pròpia de la fascinant esquizofrènia de Steven Spielberg... Aquella desviació que li permet ser el més brillant dels mercaders de la indústria de l'entreteniment, a la vegada que és un dels més brillants narradors dels contes infantils que dicta la seva imaginació i realitzador d'insondable profunditat quan es torna realista, insuperable il·lustrador dels episodis de la història que ens afecten i ens emocionen...Valor, soldadet Ryan... Sempre miren... Fins la setmana que ve, incrèduls!