Mig segle esmorzant amb moixos i diamants

No sóc Holly, ni Lullaby? no sé qui sóc? Sóc com aquest moix? som un parell d'infeliços sense nom? no pertanyem a ningú, ni ningú ens pertany? ni tan sols l'un a l'altre?' Si la categoria i la perdurabilitat d'una pel·lícula es medeixen per les seves característiques úniques i intransferibles, per aquella lluentor especial que només li pertany en exclusiva, 'Desayuno con Diamantes' (Breakfast at Tiffany's, 1961) seria, sense cap dubte, un dels grans mites de la història del cinema? La lluentor d'aquesta es deu a les inoblidables melodies de Henry Mancini, es deu a 'Moon River', es deu a la delicada i elegant posada en escena del recentment desaparegut Blake Edwards, es deu al magnífic tractament de la novel·la de Truman Capote per part de George Axelrod, es deu als sumptuosos vestits de la protagonista (dissenyats per Givenchy) i, sobretot, es deu a la magistral interpretació d'Audrey Hepburn?

Veure a aquesta meravellosa actriu passejar-se per la pantalla amb la finesa, la suavitat i la distinció que va caracteritzar tota la seva trajectòria fílmica és un espectacle irrepetible? Ella és la pel·lícula, i potser per això eclipsi la resta de virtuts d'aquesta mítica cinta, a la que el pas d'aquests cinquanta anys des de la seva estrena no ha pogut esborrar l'aroma de perfecció que brolla de les seves imatges? Amb elegància felina, sexualitat de vidre i manifesta sofisticació, Audrey Hepburn va implantar a Hollywood un nou concepte de star, allunyada completament de les rosses tempestuoses que poblaven el cinema de llavors, i va impulsar una innovadora i moderníssima personalitat que va captivar el cor dels espectadors de tot el món?

Qualsevol que hagi vist la pel·lícula mai podrà oblidar-la? La resta del repartiment amb prou feines no va sortir escaldat de compartir seqüències amb la inoblidable Holly Golightly; George Peppard, en el paper pel que, sense cap mena de discussió, serà recordat a la gran pantalla (en la petita caixa boja, sempre serà l'Hanníbal Smith del A-Team?of course), i Patricia Neal li van donar una tonalitat força convincent als seus personatges, mentre que les intermitents aparicions d'un irreconeixible Mickey Rooney no es troben dins d'allò més inspirat del film?

Altres escenes per a la història: la visita a Tiffany's per a gravar unes inicials a dues aliances de llautó, l'emotiu final sota la pluja o aquella en la qual la mateixa Audrey Hepburn interpreta l'himne de la pel·lícula 'Moon River' (probablement la gran melodia romàntica de tots els temps)?Imatges genials i esplèndides que, totes elles, han quedat fixades, com roques, al paisatge intersubjectiu de la nostra memòria? Breakfast at Tiffany's és un film dibuixat amb tiralíneas, l'obra mestra d'un Blake Edwards concentrat en manejar, amb la minuciositat d'un artesà, el primorós joc de direcció d'actors i de posada en escena; el cineasta nord-americà va fregar aquesta vegada la perfecció absoluta i va manifestar com mai la seva innegable gràcia per a confondre comèdia i drama amb una elegància exclusiva i un intel·ligentísim sentit del humor, ple de finesa, mesura, sempre al servei dels personatges i de la narració, mai gratuït ni autocomplaent?

Aquesta agredolça història parla de moltes coses? Parla de Holly, una noieta alegre, elegant i excèntrica que comparteix pis amb un moix, dorm pel matí amb un antifaç i que viu per la nit d'acceptar dels seus acompanyants bitllets de 50$ per a anar al tocador; parla de somnis impossibles de comoditats i luxes? somnis que es dilueixen quan entren en contacte amb la llum del nou dia o, almenys, queden tocats per la fragilitat de la consciència; parla d'aquests matins en els quals sembla que el món trontolla i ens embarga la malenconia, el regust amargant i una certa tristor;? i parla de Nova York, una ciutat màgica a on transiten tota mena d'éssers perduts que busquen refugi a la gran ciutat?

Aspre i tendra, aquesta és una pel·lícula preciosa, màgica i irrepetible? La relació entre la parella protagonista, l'elegant sofisticació de situacions còmiques i dramàtiques per igual, l'incontestableglamourd'una Audrey Hepburn absolutament intransferible i l'atmosfera que ajuda a crear un Henry Mancini totalment agraciat, fan d'aquesta obra una de les millors comèdies de la història del cinema? Aquest any (concretament el 5 d'octubre) es compleixen 50 anys de l'estrena d'un film tan ben fet, tan ben contat i tan ben interpretat que la seva revisió constitueix un plaer obligatori inexcusable?

Mai es podrà esmorzar com a Tiffany's, però si visiteu a les MarOnes (Moll de Ponent 30, al Port de Maó) que obre la setmana que ve, quasi podreu gaudir del mateixcharmeque el de la Hepburn, gràcies a les meravelloses Paula i Cristina? Molta sort, MarOnes! Fins la setmana que ve, incrèduls!