La gàbia de les cotorres grises

Confesso que sempre he somniat amb escriure una novel·la. Qui sap si algun dia ho aconseguiré. Per ara, la cosa està difícil. L'actualitat em té segrestat, i no deixa que la meva ment s'evadeixi amb històries imaginàries. De moment, em dedico a admirar els qui ho saben fer. Aquesta setmana he tingut l'oportunitat d'acompanyar Joan Pons en la presentació a Ferreries de la seva darrera novel·la, "Gossos de pluja". Una història de fugides i joventut, de superacions i de creixement. Diria fins i tot que és una petita confessió de l'escriptor ferrerienc, un relat d'un moment de la seva vida emmascarat darrere un jove David Seguí que fuig cap a una Barcelona en plena metamorfosi preolímpica. Joan Pons també fou en el seu dia un gos de pluja, desorientat, cercant noves tresques per la seva inquietud literària. Joan Pons era una cotorra grisa que volia sortir de la seva gàbia de terra i mar per volar a terres on inventar històries fos més fàcil.

L'escriptor ferrerienc assegurava davant de la seva gent que crear literatura des de Menorca és difícil, i fins i tot aconsellava als escriptors menorquins en potència que fugissin, que cerquessin noves terres per enriquir-se literàriament. Alguns menorquins han aconseguit fer literatura des de l'Illa, i ho han fet amb bons resultats. L'indescriptible Ponç Pons, Pau Faner, Josep Maria Quintana o Maite Salord segueixen compartint amb el món les seves històries sense deixar la seva terra natal. Altres, però, han emigrat a altres terres. És el cas de Joan Pons, o d'Esperança Camps. Pons assegura admirar qui ha aconseguit crear des de l'Illa, i féu especial referència a Ponç Pons, present a l'acte. Però en el seu cas, decidí fugir, tot i no ser fàcil. A "Gossos de pluja", l'escriptor menorquí defineix amb precisió els obstacles immaterials que ens mantenen fixats a aquest petit tros de terra enmig de la mar. "L'illa és com una gàbia. No hi ha barrots, però no en pots sortir caminant. A més, hi ha altres coses invisibles que et lliguen i et mantenen atrapat. Els costums. La rutina. La seguretat. La resistència al canvi també et pot mantenir atrapat". Davant aquests fermalls, a vegades fa falta una empenta en forma de trauma per creuar el mar i instal·lar-se a noves terres. A vegades la gàbia de les cotorres grises que volen volar per nous cels no s'obre. Joan Pons va decidir obrir-la, i li ha anat prou bé.

Des de la distància, mai no ha abandonat el seu Semblancat. Aquest Ferreries imaginari batejat a partir de la percepció de Josep Pla en la seva visita a Menorca ha ambientat bona part de les seves històries. Un escriptor, penso, necessita tenir els peus en algun territori concret per ambientar les seves històries. I un poble, per créixer, necessita històries contades als seus carrers. Per a un ferrerienc, saber que una novel·la transcorre al carrer de Sant Bartomeu és, a més d'un al·licient per llegir, un orgull com a poble. Quan vius la història i coneixes els escenaris, no pots evitar que a la cara se't dibuixi un somriure involuntari, i que interiorment pensis "sí, jo conec aquest carrer". El poble que té una novel·la és més poble.

Aquest any ha estat especialment prolífic per al ferrerienc. "Gossos de pluja" és la segona novel·la d'aquest any, després de "La casa de gel", una història màgica i meravellosa que, els ho confesso, em captivà. A mi i a molts altres, ho sé. També dins aquest any ha editat una obra conjunta amb la seva dona, ha reeditat "Remant cap al sol" i ha aconseguit transportar a terres russes el seu "Barba-rossa".

"Gossos de pluja" és una novel·la menys complexa que altres del mateix Joan Pons. "La casa de gel" o la genial "El laberint de les girafes" oferien històries més elaborades, més complicades, amb més elements. Però açò no vol dir que la història de David Seguí no sigui interessant. El que alguns han definit com una novel·la d'aprenentatge és un retrat viu d'una generació, d'una ciutat, d'unes inquietuds. És la història de la superació d'un trauma. I sobretot, és un altre més de les obres made in Joan Pons. El ferrerienc té un segell propi, i açò és el més complicat per a un escriptor. Com ell mateix confessa, li agrada descriure la Menorca real, no la que surt als anuncis d'Estrella Damm. Per açò parla de caçadors amb pocs escrúpols, de pobles, de gent corrent. I ho seguirà fent mentre va cercant la seva novel·la perfecta. Com deia ell, és com si un ca de carreres fes voltes a una pista circular, encalçant una llebre que algun dia espera atrapar. Per a Joan Pons, la llebre és l'obra "Pedro Páramo", de Juan Rulfo. No puc assegurar si alguna dia ho aconseguirà. El que sí puc assegurar és que hi ha ca per estona, i una altra cosa: Joan Pons no xerrarà més de cans a les seves obres. Almanco, així ho ha promès.