Estanislau Ruiz Ponsetí, un comunista menorquí al govern de la Generalitat

Un dels fets que millor il·lustren la vida del personatge va ser el seu nomenament com a conseller de proveïments en el primer govern de la Generalitat de Catalunya un cop esclatà la guerra. Que jo sàpiga, ell ha estat el primer i únic menorquí que ha arribat a conseller de la Generalitat de Catalunya. He de pensar que qualque dia obtindrà el just reconeixement que es mereix. Des de fa un any estic cercant algun testimoni documental que doni força a aquesta idea. Una cosa és que estigui documentat en el paper i una altra, molt diferent, és que estigui documentat en la memòria gràfica de la història. Vet-aquí l'alegria que vaig rebre l'altre dia quan vaig localitzar aquesta fotografia que il·lustra la carta d'avui: la fotografia oficial del Govern de la Generalitat el juliol de 1936. El tercer per la dreta, al costat de Joan Comorera, és ell, el maonès Ruiz Ponsetí. La fotografia es trobava a l'Arxiu Tarradellas Macià, que es guarda al Monestir de Poblet. Amb la imatge, també 28 cartes entre Josep Tarradellas i Estanislau Ruiz que abasten el període 1950 a 1963. Nous documents que vindran a sumar-se a aquesta biografia en construcció.

Aquell govern de juliol de 1936 el formaven els següents consellers sota la presidència de Joan Casasnovas (ERC): Josep Quero (ERC), de Justícia; Josep Maria España (ERC), de Governació; Martí Esteve (Acció Catalana), d'Hisenda; Ventura Gassol (ERC), de Cultura; Pere Mestre (ERC), d'Obres Públiques; Lluís Pruners (ERC), de Treball; Joan Comorera (PSU), d'Economia; Josep Calvet (Unió de Rabassaires) d'Agricultura; Martí Rouret (ERC), de Sanitat; Josep Tarradellas (ERC) de Serveis Públics; el tinent coronell Felipe Díaz Sandino, de Defensa; Rafel Vidiella (PSU) de Comunicacions; Joan Puig (ERC), d'Assistència Social; i, per últim, Estanislau Ruiz Ponsetí, de Proveïments.

L'estada de Ruiz Ponsetí en el govern va ser molt breu. Dimiteix al cap d'una setmana del nomenament a resultes de les pressions anarquistes davant el president. La CNT i la FAI van prémer per aconseguir la sortida dels consellers comunistes. Tampoc l'ERC creia que la presència de consellers comunistes afavorís les necessàries relacions amb les democràcies burgeses occidentals. Passaren deu dies més i, el 16 d'agost, va ser designat vocal del Consell d'Economia en nom del PSUC. Estanislau també era el representant del PSUC al Comitè Central de Milícies Antifranquistes, vertader centre de poder de la Catalunya en guerra contra el feixisme. Al mateix temps, el mes d'octubre inicia la feina com a professor d'Economia i Organització Industrial, Sociologia i Economia Política a l'Escola Industrial de Catalunya. Durant aquells anys, fins el final de la guerra, Estanislau també farà feina a l'editorial de Gustavo Gili, i escriurà regularment a Treball, que edita el PSUC. Com veuen, l'activitat social, política i intel·lectual marcarà la vida de Ruiz Ponsetí al llarg dels anys trenta. No obstant, els dos llocs de màxima responsabilitat que assumirà seran el de membre del Consell d'Economia de Catalunya i el de sots secretari de la Conselleria d'Economia, des de la qual posarà en marxa una sèrie de reformes econòmiques i socials que van ser conegudes com de la "nova economia", una espècie de pont entre el sistema capitalista i el sistema socialista, basat sobretot en la cooperativització dels mitjans de producció, l'economia planificada i la creació d'una banca pública prou potent per a dinamitzar una economia de guerra.

La constitució del Consell d'Economia, pel qual s'aconseguí la implicació dels anarquistes més moderats, va ser el gran intent d'ordenar la vida econòmica i social en un espai en què es presumia una guerra llarga contra el feixisme a l'exterior i on es desenvolupava una revolució social a l'interior.
"(...) El desballestament inicial i la necessitat de la guerra. La invasió germànica-italiana d'Espanya, que va iniciar-se el juliol del 1936 amb la sublevació dels generals traïdors, es va veure des del primer moment que tindria fondes repercussions en l'economia espanyola, i molt particularment en la de Catalunya, que és la que aquí ens interessa estudiar. Els primers dies de la sublevació militar s'observava ja, i era molt lògic i raonable que les coses anessin per aquest camí, que les masses treballadores de les grans ciutats volien aprofitar el desordre inicial, produït pels que anomenaven defensors de l'ordre públic, pe a introduir variacions importants en el règim econòmic del país. En poques paraules, els treballadors estaven d'acord, amb rara unanimitat, en què la única resposta digna que podia donar-se als provocadors feixistes que, segons deien actuaven com a "defensors de l'ordre", seria aprofitar les victòries ràpides obtingudes a les grans ciutats de tradició esquerrana per a iniciar una revolució obrera i, per tant, de tipus econòmic i social.
Vistes les coses a distància, quan ja s'han viscut les inoblidables emocions dels trenta mesos de guerra i de revolució econòmica, podrà discutir-se lliurament si els treballadors de Catalunya van equivocar-se o van encertar el camí de donar tanta importància a les seves reivindicacions econòmiques i socials, actuant en aquest sentit amb tanta pressa, mentre s'iniciava l'organització de la guerra contra el feixisme que s'havia fet fort a les regions i ciutats més reaccionàries d'Ibèria (...)".
Per a Ruiz Ponsetí, i aquesta era la posició majoritària dintre del PSUC, els anarquistes s'equivocaven quan volien fer la revolució social i construir una societat diferent abans de guanyar la guerra. Per a ell, la prioritat era guanyar la guerra al feixisme perquè no es podria construir res si es perdia. Per a la historiografia anarquista, el Consell d'Economia havia estat un intent dels comunistes catalans de neutralitzar la força que havien pres els anarcosindicalistes:

" (...) Los primeros intentos para crear el Consejo surgieron apenas terminados los combates callejeros de Julio. Era necesario atraer a los anarcosindicalistas, verdaderos triunfadores de la situación, hacia una política de moderación política y de compromiso con el gobierno de la Generalitat y sus aliados, las organizaciones del Front d'Esquerres. Las primeras propuestas para su creación partieron de la Conselleria de Trabajo, cuyo titular era en aquellos momentos, Martí Barrera. En estos primeros encuentros participaron a título personal, Diego Abad de Santillán, García Birlán (Dionisios) y Josep Viadiu, miembros destacados de la CNT y de la FAI, y partidarios de la línea de colaboración. También estaban presentes Estanislau Ruiz Ponsetí, dirigente del PSUC y Quero Molares de ERC. Todos los participantes se comprometieron a trabajar en el seno de sus organizaciones, por la consolidación de los compromisos y por la creación del nuevo Consejo Económico(...)"

Del que no hi ha cap dubte és que Ruiz Ponsetí era un dels dirigents polítics més importants a Catalunya en aquell temps de guerra i de revolució.