Avi Lewis: "Les lluites que sobreviuen són les que tenen més consciència"

Quin va ser el seu primer contacte amb la crisi argentina?
Volíem fer una pel·lícula sobre democràcia participativa i alternatives i vam acabar al Foro Social de Porto Alegre de 2002. Només feia unes setmanes del 19 i 20 de desembre de 2001 a Argentina, així que vam anar a veure que passava a Buenos Aires. Quan vam arribar el país estava en flames, amb la primera rebel·lió nacional contra el neoliberalisme en la que tothom assenyalava el model econòmic com origen dels seus problemes.

Com va ser el rodatge?
La relació amb els treballadors/es va ser molt interessant. El primer dia que vam ser a la fàbrica La Forja vam fer entrevistes als treballadors… i va ser horrible, estaven rígids, nerviosos, no estaven acostumats a que els entrevistassin. No entenien que fèiem allà. Què us importa a vosaltres, canadencs, el que passi a una petita fàbrica del nostre barri? I nosaltres els dèiem: No us n'adoneu? Sou la punta de llança d'un nou tipus d'activisme, estau posant en pràctica alternatives reals, la democràcia directa, És increïble! Temps després ens deien: Doncs sí, és cert, estem fent alguna cosa que importarà a molta gent arreu del món. Va ser un intercanvi molt enriquidor.

"The Take" no tracta només de l'expropiació d'una fàbrica...
Tracta de reclamar la dignitat. Els treballadors/es reclamen democràcia, feina i comencen a reclamar el seu orgull, les seves famílies… en definitiva es reclamen a sí mateixos. Açò passa perquè fan alguna cosa concreta, pràctica. A Argentina vèiem com les ideologies intenten assolir l'acció. Varem entrevistar a una dona que ens va dir una cosa molt provocadora: "Als anys 60 pensava que el canvi havia de venir del cap als peus, que hi hauria una avantguarda d'intel·lectuals de classe mitjana que aniria i diria als treballadors com prendre els mitjans de producció. Ara, en canvi, passa dels peus al cap, i els intel·lectuals corren darrera dels treballadors, de l'acció, intentant construir un marc ideològic que expliqui el que està passant". I açò és bo. Pot ser una debilitat no tenir ideologia o no tenir una anàlisi política del que s'està fent. Les lluites que sobreviuen són les que tenen més consciència, aquelles en les quals les persones es deixen portar no es poden mantenir vives. És un repte, perquè a vegades massa anàlisi porta a la paràlisi. Crec que una de les coses més bones que té el moviment a Argentina és que no es paralitza. Es prenen decisions pragmàtiques i tot es mescla. És un espai molt interessant perquè no és pur..

Què passa una vegada les fàbriques estan en mans dels treballadors/es? Aconsegueixen sobreviure?
El seu principal problema és la manca de crèdits. Ni l'Estat, ni els bancs els donen crèdits encara que les lleis d'expropiació reconeixen el seu dret a gestionar les fàbriques recuperades. Se les enginyen per posar-les en marxa. Si parlam de la viabilitat dels negocis, són viables. Després de la devaluació del peso, la demanda de productes domèstics existia, i ara hi ha un mercat per qualsevol cosa que produeixi el mercat interior.

Potser és una forma de supervivència.
Està clar que sorgeix de la necessitat i d'un cert pragmatisme, però no és només una tàctica de supervivència, perquè desafien alguns dels conceptes sagrats del capitalisme com el de la propietat privada. El moviment de fàbriques recuperades afirma que "hem pagat aquesta fàbrica una i una altra vegada. La primera quan Cavallo va nacionalitzar el deute privat al 1983 i després quan va nacionalitzar el deute de les multinacionals al 1991 abans de les privatitzacions. També varem pagar quan Telefònica i Repsol van inflar absurdament les tarifes per poder augmentar els seus beneficis mentre nosaltres ens empobríem. I vam tornar a pagar quan Menem i altres polítics van donar milions dels nostres diners als seus amics amos d'empreses que se'ls van emportar a Espanya, Suïssa o Punta del Este. Ja hem pagat per aquesta fàbrica una i una altra vegada."
A nivell legal s'està començant a reconèixer aquesta idea, i la del dret a gestionar aquests recursos. Per tant, diria que el moviment de fàbriques recuperades està entremig de la supervivència i d'un canvi de model.

Extracte de l'entrevista realitzada per Irene G. Rubio el 2006 a Avi Lewis pel diari digital Diagonal. Es pot consultar íntegrament a:
http://diagonalperiodico.net/En-Argentina-observamos-como-las.html?id_mot=18