El canelobre Lumière, amb un feliç i esperançat accent francès…

Benvinguts, incrèduls! Avui en dia, qualsevol cosa que es pugui dir de 'La Bella y la Bestia' (Beauty and the Beast, Gary Trousdale i Kirk Wise, 1992) pot resultar una obvietat… Però el retrobament del primer film d'animació nominat a l'Oscar a la millor pel·lícula als nostres cinemes en format 3D, ho fa, senzillament, irresistible… I és que, en el seu moment, va ser estrenada com a una obra que reunia les millors constants del cinema animat de la Disney, des dels seus inicis, buscant l'equilibri adequat per a constituir allò més proper a la perfecció absoluta… i va esdevenir, precisament, això… No només ens vam trobar davant una resurrecció artificiosa del vell estil 'marca de la casa', sinó davant una reelaboració intel·ligentíssima d'aquells elements de melodrama, humor, fantasia i aquella 'entranyabilitat intrínseca' que es van convertir en propietat única dels estudis Disney…

El monstre que recuperarà la seva configuració humana quan una noia de bon cor se l'estimi sincera i cordialment… Gràcies a aquest tema recurrent des de la mitologia grega, l'autor italià Giovan Straparalo va escriure, a l'any 1550, aquesta faula per a tots coneguda… El conte va agafar força popularitat durant el segle XVIII, gràcies als llibres de les escriptores franceses madame LePrince De Beaumont i madame Gabrielle de Villeneuve, fins a arribar al nostre segle i, de la mà del genial realitzador francès Jean Cocteau, va esdevenir el magnífic llargmetratge 'La Bella y la Bestia' (La Belle et la Bête, 1946), un embruix surrealista ple d'imaginació i lirisme… Amb aquest mateix esperit oníric, la factoria Disney hi va afegir al seu tradicional llenguatge un peculiar sentit delfantastique, ultrarromàntic i pertorbador (els primers anys 90 van suposar la irrupció al panorama disneià d'una de les seves més 'violentes' influències: Tim Burton), que va resultar ser l'ideal i propi de la història…

En aquest sentit, Disney va començar, amb aquesta cinta, una singladura de renovació cap a la 'modernitat' a l'hora d'enfocar els personatges… Si Bella és una de les primeres heroïnes disneyianes clarament independents i decidides (més adequades als nous temps, diguem-ne), la Bèstia, un dels dissenys de personatge més afortunats de la pel·lícula (i de la història del cinema d'animació) amb el seu majestuós aspecte lleonenc, capaç dels més insospitats matisos tragicòmics, desperta trets de melodrama isabelí i de novel·la gòtica, cobrant una dimensió operística que, per si mateixa, omple tota la pantalla…

Dimensió que procedeix, en gran part, de la excel·lent partitura del duet format per Howard Ashman (en un dels seus darrers treballs, ja que va morir el març del 1991) i Alan Menken, netament operística, que converteix a 'La Bella y la Bestia' en un deliciós musical, superior a la resta de films de Disney fins a aquell moment, fins i tot a la seva 'La Sirenita' (The Little Mermaid, Ron Clements i John Musker, 1989)… Cal recordar que el productor executiu i lletrista Ashman va rebre dos Oscars per aquestes dues pel·lícules, concretament per les cançons 'Under the Sea' i 'Beauty and the Beast' i que Menken, el músic en qüestió, es va emportar també dues estatuetes per les seves respectives bandes sonores…

I és que aquesta pel·lícula és un poc de tot… En la seva enorme capacitat per a deglutir influències, sense ser per això menys fidel a les maneres d'allò pròpiament disneyià, la cinta es presenta com un film fantàstic, un melodrama en el qual la víctima és menys la bellesa sotmesa que la lletjor resignada, i un musical de tonalitats brillants i cançons d'impacte, que es permet fins i tot homenatjar el llegendari coreògraf Bubsy Berkeley en l'escena més aconseguida de la funció: l'apetitós sopar de benvinguda a Bella, organitzat com a un esbojarrat carrussel quasi abstracte de formes geomètriques, colors i ritme...

Més enllà del seu discurs narratiu o musical, tal vegada el seu tridimensional retorn als cinemes, perquè les noves generacions puguin gaudir-la, faci veure les coses més senzilles, tot i que (ara i sempre…of course…) cal reivindicar la intel·ligència surrealista de les seves imatges per a entendre l'enorme poder provocador i la poètica d'aquesta gran joia animada… Tampoc l'empremta de les seves tècniques d'animació va produir cap mena de trencament o revolució, ja que recull l'estil elegant i estilitzadament geomètric de la millor època del dibuix animat disneyià, els anys 60; però es manifesta una correcció sota la influència de la il·lustració fantàstica dels 90, un estil que dota a l'escenografia del castell embruixat d'un caràcter sinistre i gòtic, i que serveix com a exemple ideal del fonament bàsic d'aquesta gran cinta: la perfecta conjunció entre tradició i modernitat… Podríem dir que 'La Bella y la Bestia' va ser l'eix sobre el qual Disney va saber recuperar els seus clàssics privatius i que, alhora, va significar l'obertura definitiva cap a un nou estil, coherent històricament i ple de possibilitats… La seva rehabilitació per a les noves tecnologies i, per tant, per als nouvinguts espectadors, és la prova definitiva…

Fins la setmana que ve, incrèduls!