Absències petites (Mu-i)

L'enterrador de Palazzo del Pero va explicar que les cuques de llum apareixien quan s'havia acabat de segar el blat.

Na Sílvia havia oblidat les claus de l'Audi a casa seva. Ara, l'única opció que li quedava per arribar a temps a la cita, era agafar una vella motocicleta sense papers que feia mesos que no engegava i anar a buscar les claus.

El vespre, abans de dormir, confonia el soroll dels velers que fondejaven a la cala amb el so d'unes campanes inexistents, i no podia treure's de cap manera aquesta substitució del cap. Es va adormir sentint les campanes.

Un vespre, després de l'actuació, la cambrera es va apropar al poeta i li va explicar que el bar, abans, havia sigut durant molts anys una herboristeria, i que al racó on havien actuat aquell vespre, davant la finestra lila que donava al pati interior, havia nascut l'última dona de la nissaga d'herboristes, a qui alguns consideraven una bruixa.

La recepcionista de l'oficina de canvi de moneda explicava que el camí per anar a la platja començava al fons del carrer asfaltat, que passava per davant del restaurant. "Allà s'acaba el carrer, ja no hi ha res", deia "més que camp. El camí surt d'allà".

A Niça, les branques dels pins impedien veure els focs artificials que s'enlairaven davant Mònaco.

Un estornell solitari sobrevolava un camp de blat segat, davall un sol feréstec. Els seus congèneres feia mesos que havien emigrat cap a l'Àfrica.

30 de juny. Camí de Cavalls. Entre Cales Piques i Far Nati, davall un sol eixordador. Hi havia tanta solitud, allà, que ni tan sols tenia ombra.
zzzzzzt
zzzzzzt
Només es sentien els llagosts que saltaven de banda a banda del camí. En algun moment, caminant lluny de la urbanització, la calor i la llum del sol et feien abaixar el cap, i l'únic que veies eren les flors grogues dels cards, els llagosts saltant de banda a banda i el sol que t'estrenyia el cervell.

Al final del primer dia de caminar, va trobar un lloc per dormir, davall un premonitori de sorra, a redossa dels pins, no molt lluny de la vorera de la mar. Allà hi havia una soca de pi foradada per les formigues, quan havia alimentat alguna foguera temps enrere. Un tió cremat.

Sortint de l'urbanització de Cala Morell, va sentir els lladrucs d'un ca que li suplicava que el portés amb ell a caminar.

En Josep, un estudiant de física que feia la volta a Menorca amb bicicleta, va passar la nit tot sol a una cova del Pilar perquè algú li havia dit que si anava a dormir a la Vall els moscards se'l menjarien.

A Giusvalla, un petit nucli habitat del Piamonte italià, un capvespre d'agost. Les abelles, amb el seu brunzit feien caure les flors dels til·lers.

Sonava el telèfon a l'estació de Ploce, l'última localitat de la costa croata, des d'on sortia el tren que anava cap a Sarajevo. El telèfon portava tot el dematí sonant. Ningú no l'agafava. Com a les pel·lícules de Godard, sempre hi ha un telèfon sonant que ningú agafa.

L'aspecte ombrívol, inclús sinistre, de la cambrera del Cafè-Bar Gloria, de Ploce, venia donat pel seu silenci rude i obstinat. Per la seva manera de fumar marlboros, asseguda a la terrassa del bar, de nit, davant el moll. Pel fet que a mi em menjaven els moscards, i ella ni tan sols semblava advertir la seva presència.
A na Verònica se li havien acabat les vacances de l'estiu a Paris. Així que, abans que ella arribés de nou al càmping, en Víctor es va afaitar i es va fer tallar els cabells, li va comprar unes sabates noves a n'Antoine, va banyar a la petita Claire.

A la universitat de Villejean mirant vídeos de Fluxus. El tema era que no hi havia cap tema. Els vídeos de John Cavanagh t'obliguen a decantar la vista de la pantalla, perquè les besllumes en blanc i negre passaven tant de pressa que no es podien veure. Els ulls no sabien què veien, i tampoc no hi havia res a veure. Defora de la pantalla hi havia la sala grisa d'una videoteca de Pointchaillou, i per la finestra es veia el jardí de la universitat de Villejean. Pel color que tenia el cel, semblava que aviat començaria a ploure. Al cap d'una estona, passejant pels voltants de l'hospital de Pointchaillou, vaig trobar una bracerola d'una pacient, al terra, damunt l'herba, tirada, perduda. Posava: Jessica 27 ans F 27/12/1981

Tiquet Carnet 1 Viatge
Validació Obligatòria i compra a la correspondència
No transferible
Vàlid 1 hora després de la primera validació
16/10 11:33
16/10 12:03

Una família de búlgars passava el mes de juliol a un càmping a prop de Niça. La filla petita, que devia tenir setze o disset anys, s'encarregava de totes les feines de la casa. Posava la taula, treia la taula, netejava els plats, netejava la roba, feia net la rulot... Era guapa, tot i que tenia una postura estranya, amb la barbeta lleugerament inclinada cap endavant. Disposició de servitud tal vegada. L'última nit, abans de marxar cap a Bulgària, ella passejava acompanyada d'un al·lot per dins el càmping, de nit. No saludava a ningú. No tenia el cap inclinat cap endavant. S'havia posat elegant.