Fernando Sabino Seguí05/09/10 0:00
TW
0

Incrèduls! Rectificar és de savis… i també serveix d'estímul! La setmana passada em vaig adonar, en una estranya paradoxa de gestació temàtica, que mentre li donava voltes com una baldufa a les arrels cinematogràfiques de l'excel·lent 'Origen' i ,per la qual, vaig acabar escrivint un article sobre la obra mestra de King Vidor 'El Manantial', la protagonista d'aquesta, Patricia Neal, moria el dia 8 d'agost als 84 anys d'edat… Tot plegat va esdevenir una coincidència diguem-ne (in)feliç, però afortunada per part meva… Però a l'hora d'assenyalar-ho el passat diumenge, vaig i la cago amb totes les lletres del món! En un estrany cas de dislèxia cinematogràfica que pateix el meu cervell malaltós, Patricia Neal passa a ser Veronica Lake (i viceversa)… Les meves sinceres disculpes, però per a tancar definitivament aquest estrany cercle viciós, aquesta pàgina va dedicada al serrell més famós del cinema negre dels anys 40 a Hollywood… Veronica Lake?... Ara sí… of course…

Constance Maria Frances Ockelman, actriu de llarga melena tapant-li mig rostre, més coneguda com Veronica Lake, va ser un d'aquells estranys mites del cinema que, tot i no gaudir d'un reconeixement ferme al firmament fílmic, sí va calar a la posteritat, sobretot si parlem de qüestions estètiques… Aquesta preciosa intèrpret, nascuda a l'any 1919 a Brooklyn, va aconseguir (amb tot just vint anys) alguns contractes a L.A. per la RKO i la MGM, tot i que no es va convertir en una divinitat fins que va signar per a la Paramount i va protagonitzar 'Los Viajes de Sullivan' (Preston Sturges, 1941) i 'Me Casé con una Bruja' (René Clair, 1942), divertides comèdies en les quals la actriu demostrava sobradament les seves virtuts humorístiques (que, posteriorment, serien funestament aprofitades)…

Amb Veronica Lake entrem en l'espinós terreny de l'explotació més irresponsable portada per un sistema despietat que va deixar de banda, per exemple, la seva brillant capacitat per a la comèdia… Lake va triomfar i la seva màgia va ser adorada en certa manera, però va desaparèixer quan un nou esglaó de consum va exigir una altra etapa de glamour…

En el seu millor moment, Lake va protagonitzar una sèrie de pel·lícules de cinema negre al costat d'una altra gran figura cinematogràfica: Alan Ladd (conegut al nostre país, entre altres coses, per protagonitzar un 'sketch' de Martes y Trece sobre la Massiel eurovisiva)… Junts van arribar a fer més de mitja dotzena de films, d'entre els que destaquen 'La Llave de Cristal' (1942), 'Fantasía de Estrellas' (1942), 'El Cuervo' (1943), 'La Dalia Negra' (1946) o 'Saigon' (1948)… El jove debutant Ladd va gaudir d'una parella d'alçada, posada convenientment en òrbita per l'estudi i definida llavors pels francesos com 'l'assassí angelical' o 'la vampiressa de butxaca'…

'Bogart i Bacall eren millors, però Ladd i Lake van arribar abans', es solia dir als debats cinematogràfics centrats simplement en la qüestió del cinema negre i les seves dues parelles més populars… Si Bacall va aportar una dimensió eròtica molt més madura, Lake va portar a la mera incitació sexual una sèrie d'elements més típics de les 'femme noire' clàssica… uns ingredients que es resumeixen en la més clara definició d'allò pertorbador… Lake trobaria en les falses i perverses heroïnes dels seus films un bon seient on acomodar la seva fama… La seva personificació de la 'vamp' ideal va funcionar als primers films amb Alan Ladd, quan la competència entre 'femmes fatales' era menor… Ja no va funcionar tant quan la pluja de mantis religioses va envair l'escena 'noir'… Les Joan Bennett, Lauren Bacall, Lana Turner, Barbara Stanwyck, etc. demostraven la seva capacitat de fascinació en funció d'una provisionalitat de gran actriu… A la pobre Veronica Lake només se li va exigir , simplement, fascinació… només fascinació…

Potser per això Veronica Lake va ser, de tots els estels fugaços, la que va brillar amb menys intensitat, però al mateix temps, una de les quals va deixar una record més enquistat… Va triomfar gràcies a la consagració del seu peculiar 'peel-a-boo-bang' (pentinat llatí que li amagava mig ull) i, sense demostrar cap element d'una particular manera d'interpretar, sí que va ser una de les poques actrius de Hollywood que van demostrar tenir un estil tan personal i intransferible…

Que, a llarg termini, tot hagués resultat ser el 'estil' de un instant és, simplement, una altra qüestió… I és que, tret d'un parell o tres de films notables, Lake va estar sempre confinada a una sèrie de immundícies fílmiques completament impossibles, fruit de les necessitats de producció en un mal moment de la Paramount… Productes que careixen de tota possibilitat de perdurar ni tan sols en el record… La seva vida, seguramente per això, es va convertir en una gegant bassa d'alcohol… Una bassa que la va ofegar a l'any 1973, víctima d'una hepatitis i d'una insuficiència renal quan tot just comptava 54 anys… Afortunadament la pel·lícula 'L.A. Confidential' (Curtis Henson, 1997) va saber recuperar la figura d'aquesta actriu despampanant que, de brillar amb tanta intensitat, va acabar apagant-se amb excessiva rapidesa… Kim Basinger està memorable en el paper de Monument Valley, una rossa al més pur estil Veronica Lake, d'aquelles que s'aferren a les costures del cervell, de dones fatals que et claven al suro del desig, de mirades partides pel mig que et fan tornar boig…

L'Amèrica dels anys 40 va prostrar-se als seus peus i es va deixar seduir per la seva oxigenada melena sobre mitja cara… Veronica Lake senzillament destil·lava esperit d'un glamour indestructible… La fascinació exigida per a un Hollywood cruel va esdevenir immortal (i justa) gloria… Fins la setmana que ve, incrèduls!