El sol i la lluna

En els primers dies del món, el Sol i la Lluna tenien la mateixa claror. EL Sol brillava de dia i la Lluna brillava de nit. Eren bons amics, i a vegades sortien junts a passejar.
Un dia que havien sortit junts, cada un amb la seva família (una família més aviat nombrosa), el Sol va proposar que es podien banyar al riu, perquè feia molta calor. La lluna va dir que li semblava una bona idea. I el Sol va dir que aigües amunt hi havia un gorg que era com una mena de piscina natural, on es podia banyar ell i que, més avall, ho podia fer ella. I a la Lluna també li va semblar de primera.
- Quan vegis bullir l'aigua-va dir el Sol-, voldrà dir que jo m'hi he ficat.
I havent dit això se'n va anar aigües amunt, amb tota la seva família. Però quan la Lluna ja no el podia veure, va manar als seus fills que tallessin tot de branques seques, hi calessin foc i les llancessin al riu. I a la Lluna li va semblar que l'aigua bullia, i va pensar que el Sol ja s'havia ficat al riu, aigües amunt, i que ara també es podia banyar ella. I tot de núvols va vapor van sortir de l'aigua del riu, i van formar com una mena de boira.
Però quan la Lluna va sortir del bany estava pàl·lida, groga i havia perdut bona part de la seva resplandor. I el Sol, no prou content amb aquell engany traïdor, encara hi va afegir unes paraules d'escarni:
- D'ara endavant brillaré més que tu.
I la Lluna va comprendre que el Sol havia actuat per egoisme, perquè tenia un rei al cos i volia brillar més que ningú. La Lluna va dissimular el seu despit i no va dir res, però es va dir a ella mateixa que d'aquella malifeta se'n recordaria, el Sol.
Al cap d'un cert temps va venir una època de vaques magres, de fam i de misèria. La Lluna, aleshores, se'n va anar a veure el Sol i li va vendre la idea d'eliminar les seves respectives famílies perquè no les podien mantenir.
- Jo me n'aniré riu amunt amb tots els meus. Quan veuràs que el riu baixa de color vermell, voldrà dir que ja he matat tota la família. I tu podries fer el mateix. Si no ho fem així, encara serà pitjor.
El Sol va dir que sí. I quan va veure que el riu baixava de color vermell, va matar, sense contemplacions, totes les seves dones i tots els seus fills. Res, no en va deixar ni un de viu.
Però la Lluna no havia tingut la més mínima intenció de matar ningú de la seva família. Es va limitar a dir als seus fills que tiressin al riu unes bones carretades d'argila, perquè semblés que l'aigua baixava vermella de sang.
I a partir d'aquella feta el Sol es va quedar, efectivament, ben sol. Brilla amb una gran resplandor, però més sol que una mona. La Lluna, en canvi, es veu més pàl·lida, amb una claror més tènue, però acompanyada sempre de tota la colla dels seus marits i dels seus fills.