...Un somriure aspre es va dibuixar als seus llavis...

Podria ser, fins i tot, legítim voler satisfer tan brutals expectatives, si no fos perquè el material de partida no està a l'alçada d'aquestes... Tot i la fascinació que em pot provocar el desenllaç real de Stieg Larsson (d'un dramatisme 'bigger than life'), el misteri de la seva quixotesca linealitat amb el que va escriure i la composició indisciplinada de Lisbeth Salander, la veritat és que els tres llibres resulten força desangelats, escrits amb un feble estil periodístic, i desenvolupats sota una intriga criminal plena d'adequacions i convencionalismes... Bona part de l'èxit de la trilogia es basa en el caràcter pòstum dels llibres i de l'estrambòtic circ mediàtic al voltant de la milionària herència del periodista suec... Tothom diu la seva i el pobre Larsson no pot dir fava... Lagartoooo...

Així, el principal inconvenient que va tenir 'Los Hombres que no Amaban a las Mujeres' ('Män Som Hatar Kvinnor', 2008) va ser la voluntat de voler semblar-se completament a la novel·la de Larsson, compartint la major part dels defectes d'aquesta (tot i que s'agraeixen alguns retalls secundaris i innecessaris), tot i que la seva pretensió inicial no va més enllà de ser un embrió televisiu portat a la gran pantalla...De fet, és un simple film europeu, rodat com si fos una pel·lícula americana (però sense voler ser-ho) i l'atmosfera que desprèn el metratge està ben captada... El material fílmic del realitzador Niels Arden Oplev aconsegueix enganxar, gràcies a una simplista i noble exposició sense estridències i a la primerenca aparició de una meravellosa Noomi Rapace, com l'antisocial Lisbeth Salander... of course...

Les respectives adaptacions dels dos següents volums 'La Chica que Soñaba con una Cerilla y un Bidón de Gasolina' ('Flickan Som Lekte Med Elden', 2009) i 'La Reina en el Palacio de las Corrientes de Aire' ('Luftslottet som Sprangdes, 2009) han sigut obra d'un altre director, Daniel Alfredson (germà, només de sang, del realitzador de la magnífica 'Déjame Entrar / Lat Den Räte Komma In', Tomas Alfredson), però no per això presenten variants temàtiques i/o formals respecte de la primera... La posada en escena és calcada, amb un correcte efectisme d'allò (per dir-ho d'alguna manera) nòrdic superlatiu i diferencial, però amb la mateixa impersonalitat del producte, compensada pel magnetisme total de la Rapace... Cada minut de metratge que passa, la figura menuda de la 'hacker' creix més i més... És imprescindible...

Davant la primera entrega (amb, potser, més volada cinematogràfica), la segona i la tercera semblen haver estat rodades pensant en la televisió, deixant al descobert tics i maneres de l'euro-thriller catòdic de migdiada... Tot, en definitiva, esdevé una saga desesperadament fidel als detalls i als personatges de Larsson, amb una impersonal voluntat d'oferir una mastegada fàcil a l'espectador de qualsevol minúcia de la trama literària i sense oportunitat de gaudir d'una exploració psicològica com cal de la gran majoria dels personatges... Veurem com s'ho fan als Estats Units amb aquest personatge tan sensible com impenetrable anomenat Lisbeth Salander... De moment, el fenomen literari-cinematogràfic de 'Millenium' tanca la seva etapa escandinava... Fins la setmana que ve, incrèduls!

Tothom necessita pauses... A mi em calia una Pau-Sa... La setmana que ve faig els deures catòdics (que ja toca!)... I ja sabeu, sempre atent alculturalia@menorca.info...